El gran Jeff Bridges va recollir fa una setmana el seu Globus d’Or honorífic -que té el nom de Cecil B. DeMille- i va fer un discurs d’agraïment preciós. Es va recordar, primer, de la seva família. El seu germà Beau seia al seu costat. Van fer junts ja fa uns trenta anys aquells Fabulosos Baker Boys, una pel·lícula trista i profunda que na fa sinó guanyar amb el temps. A l’altre costat hi seia la seva dona, quaranta-cinc anys plegats. Va mirar al cel i es va recordar del seu pare, Lloyd, també actor: “Porto els teus botons de puny a la camisa, pare”. Se’l veia emocionat, agraït, terriblement natural i sincer.

Em va sorprendre que li sortís de l’ànima recordar algunes de les seves pel·lícules més estimades. Els actors no acostumen a fer-ho, això, mostren recança quan se’ls pregunta pels seus papers favorits, pels films que més els han marcat, pels seus personatges més mítics. Bridges va mencionar sense problema el seu El Nota, d’ El gran Lebowski, i va reconèixer que li havia canviat la vida. Va agrair als germans Coen el regal que li van fer i va fer viatjar la memòria fins a fa mig segle, quan Peter Bogdanovich -va voler-lo mencionar expressament- li va fer un altre regal: el personatge de L’última pel·lícula, aquell adolescent que té una amiga i un amic i una vida desangelada i per a qui un vell cinema esdevé medecina per a l’ànima.

Bogdanovich i els Coen han sigut determinants en la seva carrera i la seva vida, però també ha treballat amb John Huston en una obra mestra que es diu Fat City, i amb Francis Ford Coppola, Robert Mulligan, John Carpenter, Sidney Lumet, Robert Benton, Terry Gilliam, Peter Weir, Walter Hill, Ridley Scott... Amb Michael Cimino tenien una amistat especial. Juntament amb Clint Eastwood va protagonitzar el debut de Cimino al cinema, Un botí de 500.000 dòlars, i en el seu discurs també va tenir temps d’agrair-li la confiança que li va saber inculcar.

M’agraden aquesta mena de discursos. Persones que reben un homenatge i han de concentrar, en pocs minuts, un agraïment que condensi tot allò que volen dir, les essències cabdals d’un instant tan especial. Als Oscars aquesta mena de discursos ja fa anys que no els presenciem. Amb la que segurament és la decisió més desencertada de la seva història, l’Acadèmia de Hollywood va decidir segregar els premis honorífics de la gala del mes de febrer. Ara aquests premis s’entreguen al novembre i ningú se n’assabenta. Quina decisió tan incomprensible. No compensa gens tenir una gala pròpia si el preu que has de pagar és anar en contra del cinema i de la cinefília dels que esperàvem sempre amb candeletes el moment de l’Oscar honorífic. Per què molesta tant el passat? Per què se’l foragita de tot arreu?

Contemplar Bridges sobre l’escenari, sincerament commogut, terrenal i humà, és un espectacle emocionant. Poc després de veure’l, vaig pensar en aquell dia de setembre del 2004 que el vaig entrevistar pel seu paper a la pel·lícula Una dona difícil, una convincent adaptació de la novel·la de John Irving. I amb aquest pensament va ser a un servidor a qui el temps li va caure a sobre.