M'he guardat les paraules més dolces per a la darrera escapada fora de classe de la temporada. De tothom és sabut que la filosofia té a veure amb l’amor. La invenció grega del seu nom, philo-sophia, incorpora l’amor a la saviesa, així com la saviesa entre amics i enamorats. També són conegudes les escenes eròtiques d’ El banquet de Plató, en què diversos contertulians debaten entre ells què és l’amor mentre gaudeixen dels plaers de la taula i de la seducció. Formen part, gairebé, del folklore filosòfic occidental. Al llarg dels segles i sota les capes d’altres tradicions religioses, culturals i acadèmiques, sembla que els qui es dediquen a la filosofia han anat perdent aquesta primera relació immediata amb el desig i s’ha anat imposant la imatge del filòsof, sobretot masculí, com un personatge fred, insociable, maniàtic i poc capaç de relacionar-se amb el seu cos i els seus afectes. En coneixeu algun, oi, d’aquest tipus?

Però la paraula filosofia no ha perdut mai el seu prefix amorós, perquè el desig no ha deixat de ser mai el motor del pensament. Aquest és un fet que cal reivindicar i celebrar en un temps, com l’actual, en què tot saber es legitima pel seu caràcter instrumental i procedimental. La filosofia no és útil ni inútil. És l’expressió humana més despullada del desig de saber i del fet que aquest desig mai no serà satisfet del tot. Viure és aprendre a viure i morir és aprendre a morir. Per això el saber més important per a nosaltres és el que mai no podrà ser posseït, imposat, codificat o certificat. La paraula filosofia diu això: no posseiràs mai allò que veritablement necessites aprendre, com no serà mai teva la persona que estimis de tot cor. El seu prefix obre una distància que no és la d’impotència sinó tot el contrari: la que manté oberta la potència de pensar i d’estimar.

En unes precioses conferències del 1964, Per què filosofar?, un encara jove Jean François Lyotard s’adreçava a una nova remesa d’aspirants a filòsofs, estudiants de primer, i els plantejava la pregunta del perquè, sense esperar que fos contestada amb una llista d’expectatives i de raons. Lyotard els confrontava al fet incontestable del seu desig. Per això reprenia una escena, precisament, d’ El banquet, on el jove Alcibíades, guapo, ple d’èxit i perdudament enamorat de Sòcrates, li ofereix els seus preuats favors a canvi que ell “li digui absolutament tot el que sap”. Sòcrates no refusa directament, sinó que mostra la ironia d’un negoci impossible en el que ell no té res segur amb què correspondre en l’intercanvi. Falsa modèstia? Purisme? No. Sabotatge: posa al descobert el seu buit per obrir el buit sobre el que es mouen tots els nostres intercanvis. Aquest buit és l’espai inesgotable del necessari desig de viure, de pensar i d’estimar.