21/06/2020

L’enciam (més sobre la falsa naturalitat)

3 min

En algun moment de Retorn a Brideshead d’Evelyn Waugh, el protagonista assegura: “Havia sentit molta curiositat per conèixer Lord Marchmain. Quan el vaig conèixer el primer que em va impressionar va ser la seva naturalitat, tot i que a mesura que el coneixia millor vaig descobrir que estava estudiada, era com si fos conscient que estava envoltat d’una aurèola que considerava de mal gust i fes tot el possible per suprimir-la”.

Fer el pagès, ser normal, ha estat una via pija d’expressió des de temps immemorials. El fals enyor de la normalitat, que molts d’ells no han conegut ni de lluny, és una altra de les seves dèries.

Aquest voler fer veure que són terrenals, aquesta falsa modèstia de classe, també els impulsa massa sovint a farcir el seu discurs de renecs i és molt habitual que utilitzin a discreció paraules com ara “macho ”, “ joer ” o la combinació de les dues, “ joer macho ”. Molts d’ells també es mengen, pel mateix motiu, alguna lletra al final de paraules clau de manera que “me ha encantado ” es converteix en alguna cosa similar a “ m’ha encantao ”. La fascinació que molts pijos senten per lo castizo ja s’hauria d’estar estudiant a les facultats de filologia de tota la península.

Una altra via per exercir la normalitat, que no deixa de ser puríssim paternalisme, és ser excessivament simpàtics amb els seus subalterns (és a dir, quasi tothom) i demanar-los que els tractin de tu, tot i que saben que mai no ho faran perquè la classe obrera té en general un instint de supervivència fet a prova de qualsevol mena de condescendència:

- Te lo puede creer, le tengo dicho que me llame Manolo, pero intiste en llamarme senyor marqués i eso que lleva en la finca... ¿Cuanto tiempo llevas en la finca Sever?

- Cuarenta y cinco años señor marqués, entré de mozo con quince con su señor padre, que Dios tenga en la Gloria.

- Pues nada, no hay manera, erre que erre con lo de senyor marqués...

-...es que ahora a las nuevas generaciones les ha dado por lo de Don Manolo y a mi me parece mal, a mi me gusta lo de antes, señor marqués....

- Eres un clásico Sever, como mi padre, m’acuerdo que se enfadaba cuando le llamaban Don Manuel porque decía “¡yo no soy cura!”.

La vida campestre i l’horticultura també pot ser un vehicle per acostar-los a la normalitat encara que calgui forçar la màquina fins a límits delirants. Encara ens recordem d’aquella senyora de Barcelona que, després de vendre’s el seu marit la casa de la costa dels pins de Mallorca, se’n va comprar una a Formentera. El dia de la inauguració (“ han venido los Puig en el barco ”), mentre la senyora ensenyava la casa a uns i altres a la vegada que els indicava a què es dedicaven les distintes barres repartides per tot el jardí (“ allí mojitos, aquí ensaladas, ¿habéis probado las croquetitas?, ¡pero bueno, boba, que van a engordar, si son de quinoa! ”), no tenia cap problema en explicar que com que els enciams de l’hort no havien crescut prou i no eren presentables, en va fer arrencar els brots per substituir-los, després de treure’ls de la bossa, menys mal, per impecables i quasi fluorescents enciams Iceberg: “ He mandado a la chica a la Verdera a comprar lechugas frescas, mira ves, las hemos colocado esta tarde, para que quedaran bonitas, ¿a qué no se nota? ¿a qué parecen naturales? ”.

stats