CAPS I PUNTES

L’ermita oblidada de Montjuïc

L’aplec és una disciplina molt poc practicada a les grans ciutats. A fi de treure la pols als meus estudis d’antropòleg, diumenge passat em vaig dirigir cap al Poble-sec per observar un dels últims romiatges que es fan a Barcelona, una processó festiva a una ermita o capella, en aquest cas a la de Santa Madrona de Montjuïc. M’havien dit que sortia a les deu del matí de l’església de Santa Madrona, finalment ho va fer des de la plaça del mateix nom. No obstant, tampoc em va costar pas gaire localitzar el petit seguici que acompanyava la Rosa i l’Armand, els gegants del Poble-sec, que pujaven pel passeig de l’Exposició als acords de les gralles i els tambors.

Santa Madrona és la tercera copatrona de la ciutat, amb santa Eulàlia i la Mercè. Vol la llegenda que era una barcelonina nascuda a prop de Montjuïc que va acabar els seus dies a la ciutat grega de Tessalònica, on va ser martiritzada per les autoritats romanes. Anys més tard, les seves relíquies van ser transportades cap a Marsella, però una forta tempesta va desviar la nau cap a Barcelona. Segons aquesta narració popular, les orenetes van orientar els navegants cap a les nostres costes, un ocell i una santa relacionats amb l’arribada de la primavera. Una vegada aquí, cada vegada que provaven de salpar tornava a ploure, així que van decidir deixar les despulles de Madrona a la seva muntanya natal, i allí va començar a ser venerada.

Antigament, també s’explicava que la santa va provocar l’enveja de Llucifer per aquesta veneració, i com aquest va enviar milers de dimonis a excavar galeries sota Montjuïc per colgar la ciutat de terra, una metàfora poc dissimulada de quan la muntanya estava foradada per tot de pedreres. Llavors, Madrona va sortir de la seva ermita i, al fer el senyal de la creu, va obligar tots aquells éssers infernals a tornar a l’infern. La llegenda explicava que aquells diables havien arribat muntats sobre un eixam d’espiadimonis que la santa va alliberar. I que, per aquest motiu, cada primavera es reunien gran quantitat d’aquests petits insectes voladors al voltant de la seva capella, per donar-li les gràcies. Com ells, cap a quarts d’onze la processó va arribar a l’ermita rodejada per un eixam de japonesos que feien fotos, entusiasmats amb els gegants. La resta de participants a l’aplec, quasi un centenar, són gent que hi ha arribat en taxi o automòbil particular.

Santa Madrona està situada dins del pavelló Albéniz, al costat del MNAC. És un edifici documentat des del segle XV, destruït en diversos moments de la història, reedificat a mitjans del segle XVIII i restaurat en la postguerra. Només es pot visitar un cop l’any per l’aplec de la santa, el quart diumenge posterior a la seva festivitat. Aquesta vegada ens vam quedar tots amb les ganes, ja que s’havia obert un esvoranc d’uns quatre metres de profunditat just al costat mateix de l’ermita, que per motius de seguretat no es va obrir. Els caçadors de fotografies es van haver de resignar a retratar-la des de fora la tanca que n’impedia l’accés.

Tot i que la festa actual no és gaire antiga, havia sigut tradicional fer una processó que pujava fins aquí des de la catedral. Llavors, santa Madrona era la protectora dels mariners, intercedia contra les epidèmies i provocava la pluja. Tanmateix, la seva importància va anar minvant amb el temps, fins que les quatre parròquies del Poble-sec van decidir recuperar-la. Dues senyores assegudes al meu costat m’expliquen com pujaven a passar-hi el dia, amb un entrepà i un cubell amb fruita i gel. Sota un sol esplèndid, la muntanya recupera per un moment el seu vell esperit de costellades i aplecs. És primavera. 

Més continguts de