TEATRE EUROPA

Un espai per fugir del temps

Autoretrat amb l'orella embenada, de Vincent Van Gogh

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

No voler saber com un és constitueix un fet habitual. El que és excepcional és voler saber-ho. Normalment els que escullen aquest camí canvien la pregunta “Com em veuen?” per la pregunta “Com em veig?” No hi ha una fàcil resposta per a aquesta darrera. És tan difícil veure’s com conèixer-se. Per això és extraordinària la història de l’autoretrat: l’artista ha buscat reflectir-se amb una inseguretat radical respecte a l’èxit de la seva missió.

Amb el pas del temps, els homes que volen saber com són insisteixen més en els seus interrogants. Paral·lelament els artistes tendeixen més a autoretratar-se a mesura que envelleixen o senten la proximitat de la mort. L’autoretrat esdevé una carrera contra rellotge. Rubens o Rembrandt es van reflectir en desenes de quadres. Courbet, els últims anys de la seva vida, es pintava obsessivament com si volgués parar el temps, o amb més rotunditat, escapar-se del temps.

És particularment impressionant la col·lecció d’autoretrats finals de Van Gogh, en la qual ell mateix munta una petita escenografia, com si fes una òpera de butxaca, un teatre d’ombres, una mascarada: es veu com un mariner, com un camperol, com una calavera, fumant, amb l’orella tallada. Cada autoretrat és un nou coneixement i una nova ignorància. Tots ells tenen un aire de furiosa malenconia: sembla que vulgui saltar a l’altre costat de l’existència per trobar el repòs que sempre li ha faltat.

Més continguts de