KNOCKOUT

Ens espien

Teòricament, els sistemes de comunicació com el correu electrònic o els missatges de mòbil són privats però ens apareix informació relacionada constantment

Escric un correu electrònic per motius professionals. Com que fa molts anys que conec la persona destinatària, lògicament hi ha un afecte personal i el text inclou un vessant més cordial per saber com està. Minuts més tard, em contesta i, més enllà del tema que ens ocupa, m’explica que acaba de tornar de Còrdova, on ha passat uns dies descansant, perquè feia molt temps que volia visitar la mesquita-catedral de la ciutat. A la nit, sense haver-li contestat el correu, l’ordinador se m’omple d’anuncis d’ofertes de viatges a Còrdova amb fotografies del miler de columnes i els arcs de ferradura del meravellós monument.

Setmanes abans, vaig intercanviar uns missatges de WhatsApp amb una veïna. Ella és la persona voluntària responsable de controlar la comunitat de gats de carrer que hi ha a la zona on vivim. Vigila si n’arriba algun de nou que s’hagi de censar i els dona menjar. Sortint de casa em va semblar veure’n un de nou, que se’m va acostar miolant. Estava una mica atrotinat i afamat i vaig escriure a la veïna perquè, quan li anés bé, hi donés una ullada per si era un gat nouvingut que s’havia de registrar o necessitava atenció. Li vaig insistir que em demanava menjar. Al cap d’una estona la veïna m’enviava una foto del gat per saber si era el que li deia. Efectivament, era aquell. El gat estava controlat, fa temps que ronda pel nostre carrer i té el sobrenom de la Iaia. M’explica que la gata -és femella-és molt velleta i sempre demana menjar. No havien passat ni dues hores que l’internet del meu mòbil s’omplia d’anuncis de marques de menjar de gats. Ni tinc gat ni cap altra bèstia que necessiti alimentació d’aquest tipus. Tampoc he fet cap cerca. Però, evidentment, tinc molt clar amb qui he conversat sobre gats afamats i menjar.

Setmanes abans, havia intercanviat missatges amb un amic, a qui li vaig demanar si coneixia un artesà especialitzat en rellotges antics per arreglar-ne un de la família. Em va facilitar el contacte. Hores després el mòbil se m’omplia d’anuncis de venda online de rellotges antics de paret (o, més aviat, reproduccions horroroses que semblen antigues). No em va sorprendre perquè uns mesos abans es va produir un fet encara més inquietant. Jo duia un rellotge de polsera del qual el meu nebot es va enamorar. Me’l vaig treure i l’hi vaig regalar. Vam fer una mica de xerinola al respecte. Més tard, els anuncis d’internet del telèfon m’oferien webs de compravenda de rellotges de polsera de segona mà. I alguns dels que sortien a les fotografies eren estèticament molt similars al rellotge que jo acabava de regalar.

És obvi que ens espien. I visc amb certa normalitat que l’ordinador em mostri publicitat d’alguns articles que jo he cercat per internet: si he comprat una peça de roba, em surten anuncis de webs de roba. Si he fet una cerca per documentar-me sobre samarretes de futbol, visc amb resignació trobar publicitat de compravenda de relíquies futbolístiques. I si intento descobrir el nom d’una planta accepto passar el tràngol de conviure uns dies amb tota mena d’anuncis d’adobs de jardineria al meu ordinador. Però, teòricament, els sistemes de comunicació com el correu electrònic o els missatges de mòbil són privats. I, no cal dir-ho, les converses a casa. Em pregunto a partir de quin moment aquesta invasió subtil de la nostra intimitat ens semblarà normal. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat