És admirable la pervivència i continuïtat de qualsevol iniciativa, de tot allò que va començar en el passat i que, tot i les dificultats, continua esforçant-se per durar. Per això celebrem amb entusiasme els aniversaris, i també el fet que nosaltres hi siguem presents. Ens alegra la persistència de la vida, amb tanta intensitat com ens entristeix el seu estroncament. Però encara és més admirable la persistència si la iniciativa és col·lectiva, fruit d’una comunitat de voluntats perquè alguna cosa resisteixi i duri.

Perquè molt sovint la nostra acció està orientada al curt termini, moguda per coses que esperonen el nostre afany i desapareixen un cop fetes. Jean-François Lyotard deia que, en cert sentit, tota la nostra vida és com la d’un infant paralitzat davant la imatge fascinant d’un llumí que crema. Veiem l’esclat fulgurant de les coses que ens afecten, mentre tenen lloc i es consumeixen, arrapats a la voracitat que s’endú totes les coses humanes, marcades per la seva finitud inexorable i, per tant, per la consumació, previsible, del seu acabament.

Vivim temps que han glorificat la flexibilitat, la mobilitat i la rapidesa, també la innovació, l’espontaneïtat i la creativitat. Dispersem la nostra atenció en multipantalles i se’ns exigeix que augmentem la nostra productivitat en multitasques. I assistim, sense saber gaire què fer-ne, a patologies de la conducta, pròpies del nostre món líquid i vertiginós, com els trastorns per dèficit d’atenció i hiperactivitat. Tot, pel que sembla, ens aboca a no persistir, en una conducta o una activitat, més enllà del que és estrictament necessari.

Per això, potser, hi ha paraules, que havien conformat models de conducta durant segles, que pràcticament han desaparegut del nostre vocabulari i que han acabat per convertir-se gairebé en fòssils d’una època que ja no és la nostra: constància, tenacitat, fidelitat, perseverança. Paraules que, en un altre temps, encara no gaire llunyà, eren molt justament considerades com a virtuts, sentides com a models ideals de conducta, i que avui, tanmateix, se’ns revelen cobertes per una inquietant pàtina polsosa, com les andròmines abandonades a les golfes de les coses inservibles o d’aquelles amb les quals ja no sabem què fer.

Estranya, per això, que avui la perseverança, que podria resumir-les totes, ja no sigui una paraula d’ús corrent, ni sigui reconeguda com una virtut, ni tan sols excèntrica. Quan André Comte-Sponville va publicar el 1991 el seu Petit tractat de les grans virtuts, i en va tipificar divuit!, la perseverança ja no hi era. La nova fase del capitalisme global, marcada per l’impuls suïcida de la productivitat extrema, ja havia arribat a l’ètica. La perseverança feia nosa. I encara en fa.

Però la perseverança, tanmateix, indica una actitud molt noble: la prossecució continuada en una cosa que s’ha començat, i que revela la persistència en una manera de ser o d’obrar. Salvatore Natoli, que li ha dedicat un llibre deliciós (Comanegra), ens recorda la seva relació amb l’esperança: “Perquè l’esperança [...] es transformi en una possibilitat efectiva, cal cultivar-la en el present, fer-la germinar aquí i ara, enmig dels inconvenients i les dificultats”. Per això exigeix un compromís amb el que fem: “Només persevera qui creu fermament no tant en la realització de les esperances, sinó en l’obligació moral de treballar per elles, perquè les considera justes”. Per això pot dir-se que “persevera, per tant, qui segueix lluitant per una idea, encara que la història l’empenyi a abandonar-la”.

Sis anys, en els temps que corren, ja és gairebé una petita eternitat.