Com va evolucionar el color de la pell dels homínids fins a arribar a l’ Homo sapiens? És una pregunta polèmica que fa temps que busca resposta. Un nou estudi publicat a la revista Proceedings of the Royal Society B corrobora una teoria que fa temps que circula: les importants diferències de color de pell entre els humans s’explica per l’evolució i la necessitat d’adaptació a entorns completament diferents. No és casual que les persones amb pell fosca siguin originàries de zones pròximes a l’Equador i les que tenen la pell més blanca, dels pols. Es creu que el fet que les pells més fosques es trobin a les regions més càlides és degut a la necessitat de pal·liar els efectes negatius dels raigs ultraviolats sobre la pell, que van des del càncer de pell fins a la influència negativa de les radicacions en la producció de certs nutrients, com ara la vitamina D o l’àcid fòlic.

A la família dels primats, els humans som els únics que no estem coberts totalment de pèl que ens protegeixi del sol (tot i que hi ha gent més o menys peluda). Es creu que es va anar perdent gradualment i que la calor hi va influir. Així va quedar la pell al descobert. També som els primats amb més colors de pell.

Més melanina, siusplau

L’estudi, realitzat per l’Institut de Recerca del Càncer (ICR) del Regne Unit, ha analitzat dades de persones albines a l’Àfrica. Si bé és cert que, visquin on visquin, els albins són més propensos a tenir càncer de pell per la falta de melanina, a l’Àfrica la immensa majoria moren per melanoma abans dels 30 anys. Hi ha estudis fets al Sàhara que mostren percentatges molt alts, de fins al 98%.

Els investigadors britànics argumenten que la dada demostra que en aquest entorn la melanina, el protector solar natural de la pell, resulta fonamental i que per aquest motiu és més que lògic donar suport a la idea que entre els homínids hi va haver una selecció natural cap als individus amb pells més riques en melanina. Així, els científics situen a la categoria de “força evolutiva” el fet de disposar de mecanismes biològics per protegir-se davant el càncer.

En concret, apunten que la natura va jugar en contra els homínids que produïen menys eumelanina, un dels diferents tipus de melanina, més abundant en la gent de pell fosca, que protegeix més bé l’ADN cel·lular davant l’estrès de les radiacions. Així doncs, es creu que la pressió del sol va provocar que fa entre fa 1,2 i 1,8 milions d’anys, a les zones més pròximes a l’equador, se seleccionessin els individus de pell més fosca. Hi ha un altre tipus de melanina, la feomelanina, amb un color més rosat. Totes dues es troben a la pell i als cabells, encara que depenent de les concentracions les característiques són diferents. La feomelanina es troba en quantitats més grans en individus pèl-rojos, i en parts del cos més sensibles, com ara els llavis, els mugrons o parts dels genitals.

En l’estudi també s’explica que quan els primers homínids van perdre el pèl, la majoria tenien la pell molt clara. De fet, molts primats, com ara els ximpanzés, sota el seu pelatge amaguen una pell clara, encara que hi ha parts del cos, com la cara i les extremitats, que amb el pas del temps s’enfosqueixen.

Sota la pressió constant del sol, tenir més quantitat d’aquesta d’eumelanina també els va donar altres avantatges alhora de reproduir-se més i escampar les variants genètiques que els feien més resistents. L’eumelanina també afavoreix les glàndules sudoríferes i evita la destrucció d’àcid fòlic, molt important per al desenvolupament fetal. Altres estudis mostren que la so breexposició contínua al sol en dones de pell molt blanca fa disminuir notablement els nivells d’àcid fòlic. Durant l’embaràs s’ha relacionat amb més risc de defectes al tub neural, com l’espina bífida.

Cara i creu de la radiació solar

Els humans moderns, els Homo sapiens, eren, doncs, de pell fosca i van aparèixer a l’Àfrica fa uns 100-120.000 anys. Fa uns 45.000 anys van arribar a Europa, on hi havia molta menys llum. L’excés de radiació pot ser perjudicial, però la falta de llum també es tradueix en altres dèficits, com la producció de vitamina D, que té un paper clau en l’absorció de minerals bàsics per als ossos, els músculs i, segons s’ha descobert els últims anys, en la protecció dels telòmers, una part del nostre ADN molt important per a l’envelliment. En aquest context, doncs, es creu que la selecció natural va afavorir les pells més clares, perquè eren les que sintetizaven millor aquesta vitamina.

La pell també té 'jet lag' quan viatja

Les cèl·lules de la pell també pateixen el jet lag. Si s’exposen al sol a hores diferents a les habituals són més sensibles a la radiació i es poden patir cremades i malmetre’n l’ADN. Això és el que desprèn de l’estudi realitzat per Salvador Aznar, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRBB), premiat fa poc amb el premi Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica. Un rellotge biològic controla les cèl·lules mare de la pell, encarregades de la regeneració cel·lular.

El seu bon funcionament és imprescindible per mantenir la pell sana i protegir-la de la llum ultraviolada. Aquest rellotge està programat perquè durant les hores que fa més sol les cèl·lules siguin capaces de posar en marxa mecanismes per protegir-se. Ara bé, quan viatgem aquest rellotge triga uns dies a ajustar-se a les hores de més radiació del nou destí.