Els membres del programa Galileo, la versió europea del GPS dels Estats Units, estan contenint la respiració pendents d’un informe, que es presentarà abans d’acabar el setembre, sobre la recent fallada en la posada en òrbita de dos dels satèl·lits del projecte. El llançament va ser el 22 d’agost. El problema és que, segons les dades rebudes poc després del llançament, els satèl·lits havien quedat en una òrbita errònia que els feia inutilitzables per al projecte: el sistema d’injecció en òrbita (el mòdul Fregat) no havia executat correctament la feina, possiblement per un problema en el seu programari. La Comissió Europea i l’Agència Europea de l’Espai tenen en marxa grups de treball per determinar la causa del problema i recomanar accions correctives.

La continuïtat del projecte és important per als europeus. Què ens hi juguem? La capacitat de poder determinar amb precisió la nostra posició mitjançant GPS ha esdevingut un fet pràcticament banal, però només fa uns 20 anys que és possible i requereix una complexa infraestructura a l’espai perquè funcioni. Les sigles GPS corresponen a l’expressió global positioning system i es refereixen a un sistema dels Estats Units que proporciona un servei de posicionament global. El sistema està format per una constel·lació de 32 satèl·lits i a partir dels senyals que emeten i uns receptors especialitzats -que per extensió prenen el seu nom- som capaços de determinar la nostra posició amb la precisió d’uns pocs metres de marge d’error.

Avui en dia l’ús del sistema GPS està molt estès i el trobem integrat en tota mena d’aplicacions. Ens cal alguna cosa més? Doncs així ho creu la Comissió Europea, i d’aquí neix el programa Galileo. La qüestió és que el sistema GPS està controlat pels EUA; això, per si mateix, no és necessàriament un problema, però el GPS ha esdevingut una eina tan estesa que sectors importants de l’economia en depenen: segons dades del Parlament Europeu al voltant del 7% del PIB d’Europa prové d’activitats que requereixen el posicionament GPS1. Aquesta “dependència estratègica” d’un sistema no controlat per cap país europeu va ser considerada un risc, una percepció accentuada pel fet que el GPS és en origen un sistema militar i no pensat per a usos civils o per a interessos externs als EUA.

Trencar el monopoli

A causa d’aquestes consideracions, l’any 2003 Europa va posar en marxa el seu propi sistema de posicionament global i va néixer el programa Galileo, en un context en què no tothom compartia aquesta percepció de risc i diversos actors s’oposaven al programa argumentant que el GPS ja cobria les necessitats i que no era raonable invertir les grans quantitats de diners requerides en un programa redundant. Els EUA tampoc ho veien amb bons ulls perquè consideraven que perdien control sobre un recurs que pot ser crític en situacions bèl·liques.

En qualsevol cas el Galileo va tirar endavant i, de fet, no ha sigut l’únic: Rússia disposa del seu propi sistema global (GLONASS), la Xina disposa d’un sistema amb cobertura regional (COMPASS) que està expandint i l’Índia està desenvolupant el seu propi sistema regional (IRNSS).

Al contrari que el GPS, el sistema Galileo encara no és operatiu. Està previst que ho sigui completament l’any 2020, però els problemes l’han acompanyat des dels inicis: el model inicial de finançament público-privat va resultar no prou realista i la Unió Europea va haver de nacionalitzar-lo, els costos s’han disparat en diverses ocasions (fins a arribar als 7.000 milions d’euros) i el desenvolupament tècnic ha patit problemes reiterats. I ara, quan semblava que finalment tot s’encarrilava, s’ha produït el problema en el llançament de dos dels satèl·lits que formaran la seva constel·lació (trenta en total). Quan es publiqui l’informe esmentat es veurà fins a quin punt el programa Galileo en queda afectat i si hi pot haver encara més endarreriments, però el programa ja està en marxa. ¿Algun dia deixarem de dir “Engego el GPS” i direm “Engego el Galileo”? __ Xavier Luri és astrònom de la Universitat de Barcelona