Hervé Falciani (Montecarlo, 1972) va ser detingut a Madrid el 4 d’abril del 2018 i està en llibertat provisional a l’espera d’una sol·licitud d’extradició de Suïssa. Aquest informàtic de nacionalitat franco-italiana va aconseguir accedir el 2006-2008 a uns 120.000 comptes relacionats amb l’evasió fiscal al banc pel qual treballava, l’HSBC de Ginebra, i va aportar la informació a la justícia de diversos països europeus i dels Estats Units. A Espanya es va convertir en testimoni protegit el 2013 i les dades que va aportar a la Fiscalia Anticorrupció van permetre al ministeri d’Hisenda, a través d’una “regularització espontània”, recaptar el 2010 uns 260 milions d’euros. D’aquesta quantitat, la major part, 211 milions, van correspondre a la regularització de 2.000 milions d’euros per part de la família del traspassat banquer Emilio Botín.

El 2012 Suïssa va sol·licitar l’extradició de Falciani per jutjar-lo per espionatge econòmic i altres delictes. El govern de Rajoy, en rebre la petició, va engegar el 3 d’agost del 2012 el procediment judicial. L’Audiència Nacional va denegar l’extradició el maig del 2013. Falciani va ser jutjat a Suïssa, en absència, el novembre del 2015 i condemnat per delicte d’espionatge a 5 anys de presó.

Les autoritats suïsses van sol·licitar a Espanya la detenció de Falciani el maig del 2017 perquè complís aquesta condemna. Però, curiosament, la policia no va executar aquesta ordre de detenció internacional fins al passat 4 d’abril en el que sembla una picada d’ullet a la justícia helvètica: el bescanvi de Falciani per la dirigent independentista Marta Rovira. Tot i que segons ha declarat a l’ARA Jean-Marc Carnicé, advocat de Rovira, no existeixen encara diligències relacionades amb l’extradició de Rovira a l’Oficina Federal de la Justícia (OFJ), la policia espanyola i la Fiscalia de l’Audiència Nacional han mogut peça amb la detenció de Falciani per mostrar “reciprocitat” -oferint el caramel del lliurament de l’exinformàtic de l’HSBC amb els ulls posats en la sol·licitud d’extradició de Rovira-. Les autoritats helvètiques han afirmat públicament que no serà moneda de canvi.

"El 2012, quan el govern de Rajoy va obrir el procediment d’extradició, jo no era testimoni protegit. Però ara ho soc i, a més, l’Audiència Nacional va rebutjar el 2013 l’extradició per espionatge econòmic". ¿El govern espanyol vol canviar tot això per Marta Rovira?” Falciani s’inclina més per la idea que “el govern de Rajoy pot pensar que amb la seva abstenció política legitima el que ha dit la ministra de Justícia d’Alemanya: que no intervindria en el cas de Carles Puigdemont i deixaria l’assumpte en mans de la justícia”.

Hervé Falciani es va entrevistar llargament amb l’ARA dimecres passat a València.

El Hongkong and Shanghai Banking Corporation Private Bank de Suïssa (HSBC) ha pagat 40 milions de francs suïssos a l’Estat helvètic per evitar asseure’s al banc dels acusats per blanqueig de diners. Ha abonat 1.900 milions de dòlars als Estats Units per evitar el judici. I a França el pacte per eludir una condemna li ha costat 300 milions d’euros. I vostè va ser condemnat a cinc anys el novembre del 2015 i ara està en llibertat provisional a l’espera de l’extradició. Els que han contribuït a l’evasió i al blanqueig de capitals han eludit, pagant, l’acció de la justícia, i vostè - que els ha denunciat - corre el risc d’anar a presó. Perversió del sistema?

Aquest és l’aspecte més pintoresc de la nova petició d’extradició. La primera vegada, el 2012, la sol·licitud pretenia fer-me seure al banc dels acusats a Suïssa. L’Audiència Nacional va denegar la sol·licitud per espionatge i altres delictes. El judici es va celebrar. Jo no m’hi vaig presentar. Vaig ser condemnat a cinc anys de presó per un delicte: espionatge. I es demana la meva detenció i lliurament per complir aquesta condemna. En rigor, és com si la meva extradició l’estigués demanant no un estat -la Confederació Helvètica- sinó un banc, l’HSBC de Ginebra. Han pagat milers de milions de dòlars, francs suïssos i euros per eludir judicis en diversos països. La conclusió és totalment perversa. El banc ve a dir: la nostra institució no ha fet res dolent, és ell, Falciani, qui ha de ser lliurat a Suïssa per complir la condemna.

No és, amb tot, l’únic aspecte pintoresc o pervers. Les autoritats suïsses cursen una ordre de detenció internacional contra vostè el maig del 2017 i la policia espanyola l’executa gairebé un any després, l’abril del 2018. ¿Qualsevol relació amb la decisió de Marta Rovira de no presentar-se a declarar davant el Tribunal Suprem i instal·lar-se a Ginebra és pura coincidència?

Sabia que demanarien la meva detenció en algun moment. Però ignorava quan: vaig pensar que entraria a la presó almenys durant unes quantes setmanes, simplement com a resultat del procediment administratiu. Tots sabem que la política opera en la justícia. I en un cas d’extradició la primera responsabilitat és la del polític. La pilota és ara a la teulada del consell de ministres, que no hauria d’oblidar el seu deure. Jo no oblido la meva responsabilitat en la denúncia de determinats interessos financers. L’exemple de la sentència de la Manada és preocupant. Em refereixo a la intervenció del ministre de Justícia. Però tornem al tema personal. El meu cas anirà al consell de ministres. I crec que l’interès nacional d’Espanya passa per rebutjar la sol·licitud d’extradició en aquest primer filtre que és el consell de ministres.

Però és que hi ha dues diferències molt grans respecte al 2012, quan es posa el primer filtre, és a dir, quan el govern de Rajoy cursa a la justícia espanyola la petició helvètica. La primera és que l’Audiència Nacional ja va rebutjar l’extradició per espionatge econòmic el maig del 2013; la segona és que vostè va ser declarat testimoni protegit el 2013 pel jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional.

És exacte. ¿Rajoy pensa lliurar a Suïssa un testimoni protegit? Perquè la meva situació processal en aquest aspecte no ha variat. Però, com vostè assenyala, en el judici d’extradició de l’Audiència Nacional, el 2013, es va denegar l’extradició pels mateixos motius pels quals ara s’ha sol·licitat la meva detenció. Ara el consell de ministres disposa d’una resolució. I espero que la tingui en compte quan les autoritats helvètiques enviïn els documents i el consell de ministres rebi l’informe del ministre de Justícia.

En realitat, el govern té la primera paraula, però no l’última. Serà l’Audiència Nacional la que haurà de resoldre. I ja està vinculada per la resolució del 2013. En aquesta resolució es rebutja de ple, d’entrada, l’existència del principi de doble incriminació per al delicte d’espionatge econòmic, el 273 del Codi Penal suís.

En efecte. Però voldria insistir en la meva responsabilitat. Jo estic compromès en la lluita contra l’evasió fiscal. És un tema d’interès nacional d’Espanya. I aquest conflicte que s’està plantejant ara amb la nova sol·licitud d’extradició em permet aclarir la meva posició i els meus compromisos. Els polítics han de tenir en compte el que jo he fet i el que estic fent. ¿Les meves aportacions han sigut veritables o falses? ¿Es poden aprofitar i s’han d’aprofitar? ¿S’han de protegir els canals que han permès i permeten recollir informació rellevant? ¿Cal protegir les persones que tenen rellevància quan s’obté aquesta informació econòmica i financera? He sigut condemnat a Suïssa per espionatge econòmic, però en el fons es tracta d’una condemna política.

Perquè l’espionatge econòmic és una qualificació que en el Codi Penal suís se situa en el capítol de delictes contra l’estat helvètic…

Sí, és així. I crec que això quedarà clar. Per això la meva percepció és: la justícia espanyola, que ja va entendre el 2013 aquesta situació, quan va rebutjar l’extradició, serà fidel a la seva decisió de principis. Hi ha un altre aspecte que em porta a tenir aquesta confiança. I és que en els meus contactes amb la Fiscalia Anticorrupció espanyola durant més de deu anys l’he poguda comparar amb la conducta de la justícia en altres països. A França, el poder polític ha pogut frenar la recerca d’evasió fiscal uns quatre anys. Durant quatre anys no es va nomenar un jutge instructor! Va caldre esperar a noves eleccions presidencials! Tinc, doncs, experiència amb les institucions judicials de diversos països. A més, recordo les meves reunions a la Fiscalia Anticorrupció amb el llavors fiscal en cap, Antonio Salines, i el seu equip… I, per descomptat, no ignoro que la situació política a Espanya és avui diferent per les demandes d’extradició de dirigents independentistes a Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica i Suïssa... Però no correspon als polítics intervenir o interferir en la qüestió judicial. El seu deure és vetllar pels interessos nacionals.

Què espera, per tant, del consell de ministres quan arribi la sol·licitud d’extradició de Suïssa?

No espero del govern una anàlisi, per dir-ho així, judicial. No és la seva funció. Han de pronunciar-se políticament. I, per a mi, l’interès nacional espanyol passa per rebutjar el que volen les autoritats suïsses. ¿I què defensa la justícia? Per què s’insisteix en el meu lliurament? ¿Per veure si hi ha reciprocitat? ¿Reciprocitat en relació a què? ¿Rajoy em vol canviar per Marta Rovira? No ho crec. Més aviat penso que el govern pot pensar que gràcies a la seva abstenció política dona legitimitat al que va fer la ministra alemanya de Justícia quan va declarar que no intervindria en el cas de Carles Puigdemont: que quedaria exclusivament en mans de la justícia.

Però si un es guia per la conducta de la policia i de la Fiscalia de l’Audiència Nacional el quadre que en surt és diferent. El tinent fiscal, Miguel Ángel Carballo, va decidir assumir un cas que no coneixia i deixar-ne al marge la fiscal Dolores Delgado, que per antecedents hi havia d’estar present, quan el 5 d’abril passat vostè va comparèixer davant el jutge Diego de Egea. I fins i tot sense coneixement del cas, Carballo va demanar presó incondicional, una sol·licitud que el jutge va desestimar.

Però el jutge De Egea no en va fer cas. Va recordar, segons diu la interlocutòria, que precisament hi ha una resolució de l’Audiència Nacional del maig del 2013. Jo continuo el meu combat. Miri, cada vegada que passo per la frontera entre França i Espanya, un dels membres de la policia de fronteres, quan veu el senyal d’alerta relativa a la meva persona, l’estudia i em diu: “Ara veurem si el deixem entrar a Espanya”. I llavors el superior mira i ordena: “Nosaltres no extradim els ciutadans francesos, deixi’l passar a Espanya, és el seu problema”. Sempre passa el mateix. No oblidi el meu recorregut. He vingut per lluitar.

Segons la sentència del Tribunal Penal Federal suís vostè no va tenir en el radar Espanya el 2008, quan va iniciar la seva campanya després d’oferir les dades, sense èxit, a un banc de Beirut a canvi de diners. Més aviat va començar per Alemanya, va seguir pel Regne Unit i finalment va trucar a la porta de la justícia francesa. Espanya no era a l’agenda.

No és així. Aquesta cronologia és falsa. Tot va començar a França. Una setmana abans de viatjar a Beirut el 2008 em vaig posar en contacte amb la policia francesa. L’objectiu va ser el Tribunal de Delictes Financers de Nanterre. La meva nacionalitat franco-italiana implicava alhora una protecció. Ni França ni Itàlia extradeixen els seus nacionals. Començo a treballar, doncs, sense arriscar-me a ser extradit. I a partir d’aquest moment començo a aportar informació que afecta tots els països. Necessitava una situació de màxima seguretat per poder actuar. Ara bé, veient que en quatre anys no hi havia manera, segons ja he dit, d’obrir l’acció judicial a França, em moc en altres direccions. Després vaig començar a treballar amb l’organisme de lluita antimàfia a Itàlia. Espanya, per què? Perquè hi havia un organisme, la Fiscalia Anticorrupció, que oferia aquesta possibilitat. Quan comença l’activitat judicial a Espanya, els francesos reaccionen i nomenen finalment un jutge. Miri, recordo que el nomenament del jutge francès va tenir lloc poc abans de la resolució de l’Audiència Nacional del maig del 2013. Jo vaig assumir abans riscos a Espanya. Però aquesta feina va sobre persones. I va ser evident quan vaig iniciar els contactes, el 2010 i 2011, que progressaríem. Podia ser empresonat. Vaig viatjar a Barcelona el juliol del 2012 i, en efecte, vaig ser detingut i empresonat uns quants mesos. I avui ja no estic sol com ho estava llavors.

Aquest paral·lelisme entre el 2012 i el 2018, ¿el va portar a pensar que podia entrar a la presó durant algun temps el 4 o el 5 d’abril?

Vaig pensar que es repetia la situació, sí.

La seva situació processal és actualment la mateixa. Testimoni protegit.

Sí, no ha variat. En el marc de les diligències prèvies 63/2013 del jutjat central d’instrucció número 5 em van concedir l’estatus de testimoni protegit.

A part de la perversió de què parlàvem hi ha un component surrealista. Vostè és un testimoni protegit de la justícia espanyola. No és la situació del 2012.

Absolutament. Tot és surrealista. Hem vist el ministre de Justícia espanyol, en el cas de la sentència de la Manada, interferir en el poder judicial utilitzant mecanismes emocionals contra un jutge, i intentant connectar amb el rebuig de la població. És la vida. Com a espectador, és molt interessant. Sobretot quan sents el ministre d’Economia suís dir que d’aquí uns anys Suïssa ha de convertir-se en una “criptonació”, és a dir, ha d’estar a l’avantguarda de la negociació amb criptomonedes, sobre les quals sabem que, tal com funcionen actualment, no deixen rastres de l’origen dels diners... I per això dic que en la situació política espanyola actual hi ha qui en vol obtenir rèdits i pot pensar que el meu cas pot ser utilitzat.

Es refereix a Catalunya i a l’efecte de la crisi en la política espanyola.

Sí. Una mera descripció assenyala que quan persegueix diversos processos d’extradició a Europa, la situació del govern espanyol és feble, o més feble. Però això és admetre el que està passant. No tinc cap legitimitat per opinar o per defensar cap posició en relació amb el procés independentista. Amb tot, penso que la justícia espanyola té una posició que difícilment modificarà. L’1 de juliol del 2012, tot just arribar amb vaixell a Barcelona, vaig ser detingut i vaig recobrar la llibertat cinc mesos i setze dies després, el 17 de desembre del 2012. El 4 d’abril del 2018 vaig ser detingut i el 5 d’abril vaig quedar en llibertat provisional.