La ficció també és veritat

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Desapareguts els de l’antiguitat, el ressorgiment dels retrats pictòrics a l’època moderna va ser un procés lent i contradictori. Al final de l’Edat Mitjana destaquen els retrats idealitzats de sant Francesc d’Assís i d’altres sants particularment populars. El gran punt d’inflexió, però, és el retrat que Giotto va fer del seu contemporani Dant. Després de Giotto haurien de passar molts anys abans que el retrat es convertís en un protagonista habitual de la pintura europea. Fins al ple Renaixement no trobem retrats de models vius, pintats amb realisme, si bé sempre amb una certa idealització. També el Renaixement practica el que podem anomenar retrat a posteriori. Es recorria, en general, a coetanis de l’artista per reflectir protagonistes antics. A L’escola d’Atenes, Rafael va pintar Plató amb la cara de Leonardo da Vinci i Heràclit amb la de Miquel Àngel.

Hi ha un retrat colpidor al Museu Nacional d’Art de Catalunya que demostra les variacions influïdes pel Barroc, que va combinar un extrem naturalisme i una idealització metafísica, sovint mística. És un quadre atribuït a Francesc Ribalta o, segons destacats investigadors, a Diego de Velázquez. La foscor general i la llum focalitzada al rostre ens transporten, en efecte, a Ribera, a Sebastiano del Piombo i, esclar, al gran Caravaggio.

El retratat és un home vell, enèrgic i esgotat al mateix temps, amb el front ple d’arrugues i les galtes caigudes. No obstant això, la seva mirada és penetrant, plena de foc. Al costat del quadre el rètol indica que es tracta de Ramon Llull. I quan jo, fa uns anys, vaig veure la pintura vaig creure realment que aquells eren els trets de Ramon Llull. I encara ho crec, malgrat saber que és un retrat a posteriori i que amb tota probabilitat el pintor -sigui Ribalta o Velázquez- va utilitzar un contemporani com a model. La ficció pictòrica pot ser molt convincent. Dit això, tant de bo Ramon Llull hagués tingut el seu Giotto! 

Més continguts de