Hi ha una faula oriental que explica la història d’un home molt vell que viu a la Lluna i que cada nit viatja fins a la Terra per connectar ànimes que tenen alguna cosa per compartir o ensenyar-se. Persones que, a partir del moment que l’ancià les enllaça, esdevindran importants l’una per l’altra. L’home els farà un nus al dit petit de la mà a cadascuna d’elles amb un fil vermell invisible i això determinarà que, en un moment o altre de la seva existència, es trobin. No importa quan, ni on, ni de quina manera. El fil es pot estirar milers de quilòmetres, es pot contraure, es pot enredar o omplir-se de nusos, pot tibar però mai es trenca. El vincle sempre existirà encara que el cordill invisible quedi enrere en el temps o ni tan sols el recuperem mai més. Tot i que hi ha diverses versions d’aquesta faula oriental, la història del fil vermell del destí no es refereix exclusivament a l’amor de parella. Té a veure sempre amb un vincle afectiu: l’amistat, l’estima a un fill o una filla, un pare o una mare adoptius, un mestre, algú que et salva la vida, que hi és en els moments més importants o que t’estén la mà quan ho necessites. Com a al·legoria, el dit menut té a veure amb les emocions. L’artèria cubital permet resseguir un camí que va del menovell fins al cor.

Segons la llegenda, no tenim només un sol fil lligat. Poden ser desenes, perquè ens imaginem un món amb una xarxa vermella infinita que ens vincula a cadascú de nosaltres amb moltes persones. L’únic segur és que si l’ancià ens lliga, coincidirem amb elles en algun moment de les nostres vides.

La llegenda, entesa de manera literal, és inquietant perquè el missatge és tan determinista que anul·laria la llibertat individual, el criteri personal i l’atzar a l’hora de relacionar-nos. Però ens permet reflexionar sobre els fils vermells que cadascun de nosaltres hem teixit al llarg de la vida. Els amics d’infantesa, els d’adolescència, i els que hem trobat de grans. Totes aquelles persones amb qui hem establert una confiança absoluta en un determinat moment de la nostra vida, hi hem teixit un llaç encara que després hi hàgim perdut el contacte. Amics i amigues que ens han influït, que ens han ajudat a prendre una bona decisió o que ens han consolat quan estàvem desesperats. Persones que, en un moment de confusió, ens han aplanat el camí i han fet que hi veiéssim més clar. Gent amb qui hem establert una complicitat absoluta, que amb una mirada ens hi hem entès, que ens han guardat un secret.

En una era en què les tecnologies han convertit els amics en xifres i els tenim en llistats de retrats, potser pensem poc en els fils vermells irrompibles que portem lligats al dit petit. He conegut persones que parlen d’amics però que en realitat no en tenen cap. Individus que no sabrien a qui trucar si un dia sentissin una tristesa absoluta que necessitessin compartir. Personatges que, pendents de teixir una xarxa daurada de contactes, no tenen ningú a l’altra banda del seu fil vermell. La prova del fil vermell del destí potser s’ha de fer a la inversa. No qui volem a l’altra banda del fil, sinó qui ens hi vol a nosaltres. Hem de ser valents per pensar quines persones ens prioritzarien a l’hora de lligar-nos el fil. Quins amics, quan et necessitin, saps segur que estiraran del teu dit petit. Si dubtes, potser encara ets a temps d’arreglar-ho.