REPORTATGE

El fill d’un menorquí va ser el primer almirall dels Estats Units

Aquest any en fa 150 de la mort de David Glasgow Farragut, que fins i tot ha donat nom a una nau de ‘Star Trek’

El fill d’un menorquí va ser el primer almirall dels Estats Units

D avid Glasgow Farragut (1801-1870) era fill del ciutadellenc Jordi Ferragut Mesquida, que va participar en la Revolució americana i fins i tot va salvar la vida de George Washington. Aquest any en fa 150 que va morir i se’l recorda com el primer almirall dels Estats Units. Participà en la Guerra de Secessió, una classe de destructors va portar el seu nom i la seva fama arriba fins i tot a la ciència-ficció: una de les naus de la mítica sèrie Star Trek du el seu nom. També inspirà els llinatges de personatges de Jules Verne i Vicent Blasco Ibáñez. De fet, Farragut explica una bona part de l’estreta relació de l’Armada nord-americana amb les Balears.

Amb poc més de vint anys, Jordi -George- Ferragut arribava el 1776 a Port Príncep, Haití, portant al vaixell mercaderies per canviar-les per armes de foc. Acabava d’esclatar la Revolució americana, la insurrecció dels colons contra l’Imperi britànic -al qual, per cert, Ferragut pertanyia, perquè aleshores Menorca encara era anglesa-. Fins i tot es deia ben igual que el rei, que llavors era Jordi III. La càrrega arribà a Charleston i els rebels tot d’una reclutaren l’audaç corsari menorquí, que es convertí en tinent de les forces armades de Carolina del Sud, una de les colònies revoltades.

La revolta va propiciar, també, l’alliberament dels colons menorquins arrossegats per Andrew Turnbull a Nova Esmirna (Florida) i la seva instal·lació a Sant Agustí, on, segons l’historiador Jaume Sastre, es va continuar parlant català de Menorca fins al 1940. Aleshores la Califòrnia colonitzada pel mallorquí Juníper Serra (1713-1784) encara estava sota domini hispànic.

De la Guerra d’Independència nord-americana, en la qual salvà la vida de George Washington (un altre Jordi), cap de l’exèrcit rebel i primer president dels Estats Units, el jove menorquí es llicencià de l’exèrcit amb el grau de major. Si bé inicialment tornà a la seva feina de mariner, tot d’una es deixà endur per la dèria del moment: la conquesta de nous territoris, a l’Oest. En el seu cas, va anar a Tennessee: el 1791 intervingué en el tractat entre blancs i indígenes per fixar la frontera. Algunes vegades les relacions no eren tan harmonioses: Ferragut s’enfrontà a trets als cherokees i als creeks, com un autèntic americà de les pel·lícules del Far West. Va morir a 61 anys a Tennessee.

David, que inicialment es deia James, era un dels cinc fills de Jordi Ferragut i la seva esposa, Elizabeth Shine, d’ascendència escocesa -d’aquí el segon nom, Glasgow, del futur almirall-. En morir Elizabeth, Jordi, que s’havia d’ocupar d’un grapat d’orfes i no era gaire de quedar a casa a cuidar la família, va cedir la criança de James al seu gran amic David Porter, oficial de l’Armada. Per això el menorquí-escocès es va rebatejar com a David, en honor del seu pare adoptiu. I com ell, va ingressar a la marina de guerra dels Estats Units.

“A la merda les mines!”

David Farragut tenia dotze anys, relata el periodista Àlex Milian, quan el seu pare, Jordi Ferragut, va saber que se’l considerava un heroi de la nova guerra entre nord-americans i britànics (1812-1815). L’aventurer ciutadellenc va morir al cap de poc temps i el seu fill va heretar una bíblia i una carta dirigida a ell que començava així: “Fill meu: el teu pare va néixer a l’illa de Menorca de la Mediterrània el dia 29 de setembre del 1755, a Ciutadella, i la va deixar el 2 d’abril del 1772, i va arribar a Amèrica al mes de març de l1775”. El mateix any que va morir el pare, el 1817, David G. Farragut va visitar per primer pic el port de Maó.

El jove Farragut va resultar que era un dels oficials més capaços de l’Armada dels Estats Units. Però el seu moment de glòria arribà amb la Guerra de Secessió (1861-1865), entre els estats del nord i els del sud -sí, el conflicte que queda reflectit a Allò que el vent s’endugué -. Tot i que ell era del sud, es mantingué fidel al govern d’Abraham Lincoln i dirigí la conquesta de Nova Orleans, el 1862. El 1864, a bord del vaixell insígnia Hartford, dirigia la flota nordista contra Mobile, el darrer port que quedava als confederats al golf de Mèxic. Estava sembrat de “torpedoes ” -en realitat, mines-, amb l’objectiu de frenar l’avanç de l’enemic. Però Farragut amollà: “ Damn to the torpedoes! Full speed ahead!” [“A la merda les mines! Endavant a tota màquina!”], que és una de les frases més cèlebres de la història naval. Després d’aquesta victòria Farragut fou ascendit a almirall. Era la primera vegada en la història dels Estats Units que qualcú rebia aquest grau.

El 19 de desembre del 1867 David Farragut tornava a la Menorca dels seus avantpassats, però convertit en un heroi de guerra de fama internacional i a bord de la fragata Franklin de l’Armada dels Estats Units. El 26 de desembre, narra la periodista Esther P. Martínez, fou el protagonista d’una recepció històrica a Ciutadella, amb orquestra, en què li varen donar un mapa de la ciutat folrat amb paper d’or que ell assegurà que penjaria a la seva cabina, i en què també el varen declarar Fill Il·lustre. Per part seva, l’almirall “donà 200 escuts al batle de la ciutat per als pobres del municipi on havia nascut i crescut son pare”.

La seva frase cèlebre és: “A la merda les mines! Endavant a tota màquina!”

Un monument recorda Farragut a Ciutadella i un altre al Bronx, a Nova York, on està enterrat. I el seu llinatge l’ha sobreviscut. Una classe de destructors de l’Armada nord-americana portà el seu nom. L’ USS Farragut és una nau de la sèrie de culte Star Trek, on en la ficció serveix, de jove, el futur capità Kirk de l’ Enterprise i que és objecte d’un atac a càrrec dels ferotges klingon. El rocker Tom Petty publicà el 1979 el disc Damn to the torpedoes, usant per al títol la frase de l’almirall en la batalla de Mobile.

Farragut, afirma l’hispanista Thomas S. Harrington, “és un d’aquells noms amb prou volada dins la història nord-americana per tenir una abundant presència toponímica, des d’una plaça a l’epicentre de Washington DC i un parc natural a Idaho fins a diversos poblets dels estats de Tennessee i Iowa. També en un barri de Boston i de Nova York s’han erigit estàtues en honor del flamant heroi, i moltes escoles públiques del país duen el seu nom”.

Els Ferragut de Verne i Blasco Ibáñez

El capità Farragut dirigeix la nau de l’Armada nord-americana Abraham Lincoln a la cèlebre novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí (1870), que porta a bord el científic Aronnax, el seu criat Consell i l’arponer Ned Land, a la caça del que sembla ser un enorme i perillós monstre oceànic. “El comandant Farragut era un bon mariner, digne de la fragata que li havia estat confiada. El seu vaixell i ell formaven una unitat, de la qual ell era l’ànima [...]. Era una mena de cavaller de Rodes [...]. O el comandant Farragut matava el narval o el narval matava el comandant Farragut. Cap solució intermèdia”. És impossible, amb aquesta descripció, no pensar en el nostre almirall, avançant a tota màquina en una badia sembrada de mines.

El valencià Vicent Blasco Ibáñez creà, el 1918, el personatge d’Ulisses Ferragut -nom d’heroi grec i llinatge de navegant menorquí-, protagonista de la seva novel·la Mare Nostrum. És una vertadera història d’aventures, ambientada en la Primera Guerra Mundial: Ferragut, de l’origen més sedentari que es pugui imaginar -fill d’un notari valencià-, sent la crida de la mar i arribarà a ser capità del vaixell Mare Nostrum, amb el qual navega per una perillosa Mediterrània. Curiosament, Ulysses era, també, el nom del president Grant, que presidí el funeral de l’almirall Farragut.

L’Armada dels Estats Units no tan sols està relacionada amb les illes Balears a través de la figura del seu primer almirall. “Entre els anys 1825 i 1830”, assenyala l’historiador José Luis Terrón, “l’anomenat Mediterranean Squadron de l’esquadra nord-americana, comandat pel comodor Rodgers i format, entre d’altres, pels vaixells Brandywine, Constitucion, Warren, etc., visità repetidament la rada de Maó”. Segons el també historiador Miquel A. Casasnovas, “la despesa de les tripulacions representava uns ingressos anuals de devers 150.000 dòlars”, una benedicció per a un port que, des de la reincorporació a la corona espanyola, no passava pels seus millors moments econòmics.

“Al cementiri anglès del port”, puntualitza Terrón, “es troben escampades les tombes de mariners nord-americans d’aquella època a començaments del segle XIX, en què la mortaldat als vaixells era relativament alta, a causa de successives epidèmies de febre groga, tuberculosi o d’altres incidències”. Una petjada de l’esquadra nord-americana que hi ha restat per sempre. 

La sisena flota i la biblioteca de l'indi nord-americà

Com el port de Maó entre el 1825 i el 1845, Palma es beneficià econòmicament, en la segona meitat del segle passat, de les periòdiques escales de la Sisena Flota de l’Armada dels Estats Units. “Novament apareixien aquells grans vaixells grisos fondejats a la badia de Palma, formant un espectacle prodigiós”, recorda l’escriptor José Carlos Llop a Reyes de Alejandría. “De vegades, en passar pel seu costat, dèiem en veu baixa“ Yankees go home ” i ells ens somreien displicents. La veritat és que no teníem cap desig que marxassin. Gràcies a ells poguérem escoltar cançons prohibides de Lou Reed, aconseguírem l’edició original de Sticky Fingers, coneguérem grups que amb prou feines ningú a Espanya sabia que existien i visitàrem qualque paradís artificial vedat fins aleshores”.

En un article a l’ Ara Balears, Antoni Janer assenyalava com el barri palmesà de la Gerreria, aleshores conegut com el barri xinès, durant els anys seixanta “fou un dels llocs més concorreguts per la Sisena Flota de la marina americana, que feia escala al port de Ciutat àvida de sexe. Per atreure la seva atenció, molts bars del barri adoptaren noms de destacats vaixells i portaavions de l’“amic americà”. Fou el cas del Kansas, el Winston, el Kentucky i el Salem”.

Curiosament, ha estat també a Mallorca on ha nascut i crescut la publicació d’una vertadera biblioteca de l’indi nord-americà, a càrrec de l’editor José J. de Olañeta. La seva col·lecció de referència, La Pipa Sagrada, inclou els vint-i-un volums que Edward S. Curtis va dedicar a les diferents nacions indígenes dels Estats Units. A aquestes altures són desenes de títols, com El explorador indio, de Charles A. Eastman, Cartas de amor de un joven indio,de Marah Ellis Ryan, Los indios de Norteamérica, de George Catalin i el llegendari discurs del cap Seattle al president dels Estats Units el 1855 Nosotros somos una parte de la tierra.