Un estudi de la Facultat de Medicina de la Universitat de Rutgers, a Nova Jersey, constata que el nas es veu un 30% més gros en una selfie del que és en realitat. És per aquesta raó que el boom de les selfies ha provocat, des de fa uns quants anys, un increment de la demanda de rinoplàsties arreu del món desenvolupat. Un 55% dels seus cirurgians nord-americans asseguren, segons dades de l’Acadèmia Nord-americana de Cirurgia Facial Plàstica i Reconstructiva, que un 10,5% dels seus pacients d’entre 18 i 24 anys recorren a ells per aparèixer més agraciats a les selfies. La situació és preocupant, perquè molts d’aquests joves demanen intervencions que abans es feien en persones d’edat més avançada. A nivell facial demanen, sobretot, afilar-se el nas i els pòmuls i l’ús de bòtox per anul·lar el més mínim rastre d’una petita arruga. També han crescut els tractaments de bellesa aplicats al rostre per allisar radicalment la pell. L’objectiu és obtenir una perfecció cutània que reprodueixi, de la manera més semblant possible, els filtres rejovenidors d’alguns telèfons mòbils i aplicacions. És a dir, els filtres els han fet addictes a la necessitat de veure’s ells mateixos tal com surten retocats a les fotos, amb un rostre artificial i llis.

Molts mòbils ja porten, per defecte, un filtre anomenat antiedat, rejovenidor o sense arrugues. I si el telèfon no té aquesta funció, hi ha aplicacions que ofereixen un ventall de retocs cutanis per fer desaparèixer qualsevol rastre d’humanitat i naturalitat a la pell. Són filtres que aporten una mena de suau boira que homogeneïtza el to de la pell, aplana el volum de la cara fins a convertir-la en la d’una nina sintètica i fins i tot aporta coloret als pòmuls per donar un aire jovenívol a la cara nova. El mòbil et regala un rostre de plàstic.

És força habitual descobrir l’ús d’aquestes eines. Tots els que som usuaris d’Instagram i seguim un munt de perfils ens trobem, dia sí dia també, amb persones la mar de normals que es retraten amb aquests filtres. Potser fins i tot es creuen que no ens n’adonem i que ens empassem que es lleven amb aquest aspecte que més que jovial és fals. Fa pocs dies una persona fotografiava el seu bebè de sis mesos amb un d’aquests filtres de tal manera que la pobra criatura semblava un ninot de plàstic comprat en uns grans magatzems. L’addicció és tan gran que fins i tot la pell d’un nadó els sembla imperfecta. Cada vegada que aquestes persones s’han de mirar a un mirall pot ser tràgic: observar-se sense filtres deu ser una sotragada de realitat molt crua, acostumats a la suau bromera unificadora de la pantalla retocada del mòbil. Ves a saber si les persones que necessiten posar-se un filtre per allisar-se la cara cada vegada que es fan una fotografia no deuen ser les mateixes que necessiten posar un filtre a la vida en general perquè la seva existència sembli, de cara als altres, millor del que deu ser.