El final diferent de la nostra llista de Schindler

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

La llista de Schindler es va estrenar al Cinema Florida de Barcelona a finals de març del 1994, ara fa vint-i-cinc anys. Steven Spielberg va retratar fins i tot les emocions dels patiments de l’Holocaust, i l’hi van reconèixer amb set Oscars... El nom del protagonista real! Joan Escuer (1914-2004) i Joaquín López Raimundo (1914-2007) van ser als camps d’extermini de Mauthausen, Dachau i Gusen. Eren un testimoni excepcional per representar els 4.200 republicans, 1.800 catalans, que van ser víctimes de la “solució final”. Els vaig convidar a veure la pel·lícula per tenir-los al costat i explicar en un reportatge les seves sensacions i reflexions. Vaig seure entre ells dos i el film va establir un feedback des del principi: el transport de persones en trens de bestiar, tractades d’una manera que ni els animals no haurien de ser tractats mai.

A Escuer el van agafar a Saint-Nazaire, a tocar de Nantes, on lluitava amb la Resistència Francesa després d’haver lluitat a la Guerra Civil Espanyola. “Ens entaforaven en vagons per grups de cent a cent-vint. Només hi podies estar dret. La pel·lícula reflecteix bé que de seguida ens faltava l’aire i t’agafava aquella passió de son que precedeix l’asfíxia. Quan em venia l’angoixa, maldava per buscar una escletxa per ficar-hi el nas i respirar”. A Joaquín López Raimundo el va agafar la Wehrmacht a la Línia Maginot. Quan el tren va arribar a destinació, dos uniformes oposats se li van creuar al cervell i es va ensorrar: les calaveres metal·litzades a les gorres dels SS i els vestits de ratlles dels presoners li van dir sense dir-li res que d’allà no en sortiria. A Escuer sí que l’hi van dir: “Oblida’t del teu nom, ara ets el número 74.181, que ha entrat per la porta i sortirà per la xemeneia”. Aquella xemeneia que espargia cendra per la pantalla i arribava a la platea del Cinema Florida.

A la pantalla, Ralph Fiennes era el comandant Amon Göth, que matava per gust i per fer pràctiques de tir. El comandant que va patir López Raimundo era de més rang, un general: “Un assassí que agafava el fusell i disparava indiscriminadament contra els presoners”. La bovina continua passant fotogrames, potser la realitat de les fotos del seu amic més íntim, Francesc Boix, imitava la ficció. Arriba l’escena de les cambres de gas camuflades en dutxes. La tensió a cada costat del meu seient sacseja inquietuds. Al darrere, se sent plorar, i Escuer em xiuxiueja: “Jo vaig viure això. Era l’1 d’octubre del 1944, el tinc gravat a la memòria. Ens van despullar, ens van fer travessar el camp amb neu fins als genolls i ens van fer entrar a les dutxes. Sabíem que podia sortir gas i hi va haver molts episodis d’histèria. Al cap de mitja hora tensa, va venir l’aigua i, tot i que encara ens vam gelar més, vam esclatar d’alegria”. López Raimundo va viure el moment terrible de tenir la mort al davant quan, castigat pels treballs forçats agreujats per cops, puntades de peu i mossegades dels gossos, va tenir un accident que l’inutilitzava per a la feina. “El metge SS em va posar la marca a la solapa per a la injecció letal. Però un kapo que era bona persona em va salvar la vida”, explica.

Quan es van salvar definitivament, amb l’alliberament dels camps, el maig del 1945, tampoc no les tenien totes que allò fos realment veritat. Cent grams de pa al dia, l’aigua escassa i el càstig sistemàtic passarien factura. Escuer va entrar a Dachau amb seixanta-cinc quilos i va sortir-ne amb trenta-cinc. Els tres anys a Mauthausen, a López Raimundo li van fer arrossegar problemes de salut i hospitalitzacions greus. S’acaba la sessió.

Al film, l’empresari soci de les SS que li dona nom, Oskar Schindler, amb la cara de bondat de Liam Neeson, és homenatjat pels jueus que va salvar. Joaquín López Raimundo va oblidar el nom del seu Schindler, també amb esvàstica a la solapa, que es va enriquir amb la construcció del ferrocarril que el va enviar al patíbul de bata blanca d’un metge indigne de la constitució hipocràtica: “ Primum non nocere ”, el primer és no fer mal. Aquell Schindler que no era Liam Neeson el van anar a trobar i se’l van carregar. “Jo puc perdonar els que mataven per complir ordres, fins i tot alguns de les SS, però no els que amb la seva riquesa van fer possible la monstruositat del nazisme i el Tercer Reich: els Göring, Krupp, Messerschmitt, Heinkel... I els de Farben, que fabricava el gas de la mort”.

Quan passen els crèdits finals, Escuer i López Raimundo estan colpits, pugen lentament pel passadís, encara en penombra. Al darrere, unes noies joves comenten com era possible que passés tot allò. López Raimundo es gira i, suaument, els respon una pregunta que es pensaven que seria retòrica: “Va ser possible. Jo hi era”. Les noies li agafen el braç i li fan dos petons.

Joaquín López Raimundo va ser una de les rereguardes franceses del seu germà Gregorio, un dels clandestins més buscats de la dictadura. Joan Escuer va presidir l’Amical Mauthausen i, juntament amb Constanza Martínez, la seva dona i companya de lluites, deportada a Ravensbrück, va dedicar la vida a denunciar els horrors de l’Holocaust. Molts dels nazis que el van perpetrar van viure a Espanya, gràcies al seus aliats franquistes, contra els quals el Joaquín, el Joan i la Constanza van lluitar al front de l’exili. 

Més continguts de