Una flama enmig de la nit

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

EM VA IMPRESSIONAR MOLT LA SERENA EXPLICACIÓ DEL NIRVANA que em va fer un amic de Benarés, de religió hinduista: l’extinció de la flama és l’alliberament. Fins a aquella tarda jo havia llegit sobre el tema però no ho havia sentit de viva veu de ningú que realment tingués aquesta creença. El que em va impressionar més va ser la meva impossibilitat de compartir-ho. De la mateixa manera que la nostra herència mental vol la plenitud, i no el buit, tampoc vol la foscor sinó la llum. Als occidentals la idea de foscor absoluta ens causa paüra. Necessitem que una flama, per fràgil que sigui, ens consoli de la tenebra.

Això no vol dir que la tenebra no ens causi un magnetisme psicològic sempre ambivalent. La foscor ens atreu com, inconfessablement la majoria de cops, també ens atreu la part fosca de nosaltres mateixos. En conseqüència la pintura no és únicament una dansa dels colors sinó també un duel, mai resolt, entre la llum i la tenebra. L’última obra de Rafael, La transfiguració, assenyala el contrast entre l’espai lluminós de la divinitat i l’espai tenebrós de la bogeria. Però és evidentment Caravaggio, mig segle després, qui marca el camí i exterioritza la nostra por. Com a gran mestre de la tenebra Caravaggio és, a la força i desesperadament, un mestre de la llum. Tenim por a la foscor absoluta i ell ens conserva una última possibilitat de redempció.

Tots els anomenats pintors tenebristes ho fan. El més subtil és Georges de La Tour. La seva llum, la seva feble però meravellosa llum, no és indeterminada sinó que té un origen ben concret: normalment procedeix de la flama d’una espelma. Dels seus herois i heroïnes m’agrada especialment laMagdalena Penitent, que pinta diverses vegades. Entre la serenitat i la nit abismal l’alliberament no és l’extinció de la flama. Ans al contrari, la flama, la petita i vigorosa flama, és un indici d’eternitat.

Més continguts de