FORA DE CLASSE

La força de la gana

Avui qui s'ha escapat fora de classe és un personatge de ficció

Avui qui s'ha escapat fora de classe no és una cita o un autor, sinó un personatge de ficció. És el personatge d’una peça dramàtica que Diderot va escriure a mitjans del segle XVIII. Porta per títol El nebot de Rameau, que és el nom d’aquest personatge que, posats a no tenir, ni tan sols té nom propi. Només és el nebot d’algú més reconegut que ell. Passeja la seva intempèrie pels carrers de París i assalta amb l’evidència del seu fracàs social la bona consciència d’una societat que pretén ser culta, avançada i feliç. Per què fer tornar avui, em preguntareu, un personatge com aquest, una presència tan poc exemplar i seductora, entre nosaltres?

Perquè el nebot de Rameau és una bomba contra la hipocresia, la d’aleshores i la d’ara. Aquesta bomba no està feta de munició ideològica, de grans principis o de paraules altisonants. És la bomba d’un cos que no amaga les seves necessitats: la gana, l’escalfor i el repòs. La seva força és la d’un estómac que reconeix la seva fam com a motor de les seves accions i com a base de la seva dignitat. La cultura ens vol fer lliures. La consciència i les idees floten immaculades dins un espai ingràvid, sense lligams, sense sofriment, sense dependència. La llibertat és, així, un simulacre de llibertat que nega el sistema de necessitats sobre el qual està construïda. Però jo tinc gana, diu Rameau, i ni me n’amago ni me n’avergonyeixo. Per això em venc, jo i el meu enginy: per ser acceptat a la taula dels rics, que finalment són els que m’alimenten. Com feu vosaltres, com fem tots.

El més interessant de tot, almenys per a mi, és que Rameau no li diu tot això a un tauró del sistema. L’hi diu a un filòsof. El filòsof, precisament perquè pretén situar-se críticament per sobre de tot reconeixement social, es creu més lliure que ningú de tot vincle i de tota necessitat. Rameau s’atreveix a dir-li: “I tu, filòsof, qui t’has cregut que ets? Que tu no menges, no dorms ni busques escalfor? Predicar models de virtut és la forma més extrema d’hipocresia. També tu et contorsiones en el ball del pollosos de la terra”.

Quan avui veiem tornar la gana als carrers de les nostres ciutats i ens preguntem pel valor de la cultura a l’hora de donar respostes a la crisi material i de sentit que ens fa sentir un buit a l’estómac, no caiguem en hipocresies morals ni en cinismes vestits d’alta filosofia. Deixem-nos assaltar per l’impudor i el desconcert dels que ni tan sols tenen nom propi, no per compadir-los sinó per saber de què estem fets. Un altre cos incòmode, el del també dramaturg Artaud, ho va recordar dos segles després en els mateixos carrers de París: cap cultura no ha salvat mai cap persona de la gana, però fem almenys que les nostres idees tinguin la força i la necessitat de la fam.

Més continguts de

El + vist

El + comentat