EL GRAN CARNAVAL

Les fotos de la periodista cinèfila

Anys i anys fent-se fotos amb estrelles de Hollywood, tenint la paciència i la mitomania de fer un àlbum que congelés aquells instants, per mirar-se’l de tant en tant, ensenyar-lo als amics, presumir una mica, recordar bons moments, riure, acompanyar el pas del temps

Llegeixo a l’edició digital de Clarín una notícia que em fascina. En una botiga de segona mà del petit poble belga de Mortsel ha aparegut un àlbum de fotos. En totes, uns quants centenars, hi apareix la mateixa dona acompanyada per alguna celebritat de Hollywood: Bruce Willis, Harrison Ford, Tom Hanks, Nicolas Cage, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, Jack Nicholson... Cap nom que donés pistes de qui podia ser aquella senyora. Bé, un dels treballadors de la botiga, intrigat per la troballa, va voler fixar-se bé en totes i cadascuna de les fotos. En una la senyora porta penjant una acreditació de premsa. Amb l’ajuda d’una lupa va descobrir el seu nom: Maria Snoeys-Lagler. Era una periodista belga, membre de l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood, l’organisme conegut perquè atorga cada any els Globus d’Or. Resulta que la periodista era tota una institució a Los Angeles, molt estimada pels actors i els cineastes, que sempre estaven disposats a fer-se una foto amb ella. Snoeys-Lagler va morir el 2016 als vuitanta-set anys. No hi ha notícies sobre el recorregut que ha seguit l’àlbum de fotos. Des de la botiga han contactat amb la filla de la periodista, que viu a Califòrnia, i li han enviat l’àlbum de la seva mare.

És una d’aquelles històries d’objectes trobats que tant em fascinen i que tan bé expliquen l’atzarosa existència que vivim els éssers humans, per molt que ens entestem en controlar-ho tot i en tenir respostes per a tot. Anys i anys fent-se fotos amb estrelles de Hollywood, tenint la paciència i la mitomania de fer un àlbum que congelés aquells instants, per mirar-se’l de tant en tant, ensenyar-lo als amics, presumir una mica, recordar bons moments, riure, acompanyar el pas del temps. Algunes de les fotos avui es veuen velles, sobre aquell paper fotogràfic brillant que exagera els colors. Són fotos típiques dels primers anys noranta. Tenen una estètica molt particular, molt reconeixible. Un temps destenyit. És una d’aquelles històries que t’injecten una dosi de melancolia que et deixa una mica baldat. Els objectes trobats, les cases que es buiden i no se sap on va a parar tot, els encants, les botigues de segona mà, el cementiri de la memòria.