CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Norman Manea: "La globalització és una aspirina necessària"

L'escriptor i professor de literatura ha escrit sobre l'exili i l'Holocaust i l'han traduït a més de 20 llengües. En català té 'La llengua nòmada' (Arcàdia) i la seva conferència al CCCB titulada 'Monuments a la vergonya'

Quan entres a l’apartament de Nova York d’un escriptor jueu que als cinc anys estava en un camp de concentració, que va patir la Romania de Ceausescu i en va acabar fugint per exiliar-se als Estats Units, saps que la conversa promet ser tan intensa com la biografia.

¿Aquest apartament a Manhattan és casa seva?

No m’hi sento com a casa. Només em sento com l’inquilí d’un hotel. Amèrica és el meu hotel. Per mi estar còmode vol dir tenir aigua i llum i que les factures siguin les correctes. No tinc més il·lusions, estic resignat.

Nova York és acollidora.

Nova York no et demana que siguis d’una determinada manera. És un lloc incoherent, i això m’encanta. És refugi d’immigrants, ciutat global, capital global, hi veus el planeta sencer. És aquesta diversitat, el seu dinamisme i les seves contradiccions, i fins i tot el seus conflictes, el que la fan tan interessant.

Per tant en part és casa seva.

La meva única llar és la llengua romanesa. No la terra romanesa, la llengua. Perquè hi vaig créixer, em vaig descobrir a mi mateix en romanès i vaig descobrir el món en romanès. Per a mi s’ha mantingut com un tot. Conec altres llengües, però són llengües apreses, la llengua romanesa és una llengua viscuda, jo he viscut en aquesta llengua, i és la meva llar. De vegades escric assajos o articles i cartes en altres llengües, però no puc fer-ho amb la ficció. Em surt simple i estúpida, i no ho vull.

Es defineix com un de molts exiliats flotants. Massa, afegeix.

La migració que té lloc en aquesta nova era, diguem-ne postmoderna si vol, està causant molts problemes. Només cal mirar la reacció a Europa. La frase cristiana “Estima el teu veí com t’estimes a tu mateix” és només un dir. A la vida, a la gent no li agrada el seu veí, i especialment no li agrada l’estranger. És un sentiment d’incertesa confrontada: no saps qui és aquest estranger i no saps què vol, però sents que podria entrar en competició amb tu. Per pa, per glòria o per amor. I normalment no t’agrada, encara que estiguis educat en polítiques multiculturals, que són boniques en la teoria, però no funcionen tan bé a la vida real.

És retòrica.

Absolutament. Jo vaig viure en un sistema socialista en què la retòrica era meravellosa. La millor retòrica que jo, com a nen de dotze anys, podia sentir. Me’n vaig enamorar, era com un conte de fades. Tots seríem iguals, tots tindríem un gran futur i tot seria genial. Però la realitat diària no era tan meravellosa. Del que t’adonaves especialment, si no eres massa estúpid, i fins i tot si ho eres, és que no podies criticar-ho. No se’t permetia dir “Mira, això no funciona. Aquí hi ha una contradicció entre el dogma i la realitat”. I això passa constantment. Les frases boniques són a totes les religions. Per exemple aquella que diu “No mataràs”. Però mira com s’han matat entre elles les religions!

Els Estats Units s’han construït amb molts exiliats.

Aquí gairebé tothom ve d’algun altre lloc, o el seu avi o algú de la família. Però arriba un punt, i crec que aquest punt és ara, que la gent se n’afarta. Accepten la idea d’immigració, perquè està en la tradició del país, però com a immigració legal. I la nova onada d’immigrants il·legals és enorme, 20 milions són il·legals. Què fas amb aquesta gent? No els pots fer tornar, perquè els seus fills són americans. Es converteix en un problema polític i els partits utilitzen els immigrants com una eina per lluitar pel poder.

¿Amèrica és el més acostat a la llibertat que ha trobat en la seva vida?

Per naturalesa, sóc escèptic. He viscut aquí durant més de 35 anys. He vist les contradiccions de la llibertat. Esclar que està garantida per la Constitució, cosa que és important. Però no ens ho hauríem de prendre com una realitat perfecta. Som imperfectes per naturalesa. Tot i així, si compares Amèrica amb l’Aràbia Saudita o qualsevol país africà amb una dictadura de bojos, on passen coses horribles sense que la justícia reaccioni, és evident que aquest és un lloc molt millor.

Concreti-ho.

Té coses meravelloses i coses terribles. I ara, en aquesta nova era de capitalisme, com deia el nostre tiet Marx, arribarà un temps en què el poder de les empreses serà més gran que el poder de l’estat. Amèrica és un país lliure, però si ets un home molt llest, honest i amb un molt bon projecte, i vols ser un senador per ajudar a fer evolucionar la política, com ho fas? Necessites molts diners. Si no en tens, la solució és que algú te’ls doni. I quan l’ésser humà dóna una cosa, en demana una altra a canvi.

Sí que el trobo escèptic, sí.

La societat es basa en una manipulació dels sentiments i dels somnis, i això no és evitable ni en una societat lliure. Tot el procés, al final, esdevé un gran obstacle contra la democràcia. El que l’estat necessita és gent rica, perquè l’alimenta amb diners, influència, connexions...

Però s’hi ha quedat, als Estats Units.

Quan vaig abandonar Romania, em van preguntar per què. “Per què, si tens gairebé 50 anys, si has viscut aquí tota la teva vida”. Jo vaig dir: “Romania s’ha tornat massa interessant”. No sabies amb qui parlaves, els informadors i la policia eren per tot arreu... Necessitava un lloc més avorrit, on tot estigués clar i no hagués de pensar sobre això vint vegades al dia. I al final aquest tampoc no és un lloc tan avorrit! També és interessant i ple de contradiccions.

Està arribant a la seva fi, el capitalisme?

Jo no veig l’alternativa. Perquè jo vinc d’un lloc on vaig veure l’alternativa. Els models nòrdics, el suís i aquest tipus de models de capitalisme -que encara es fan càrrec dels més desfavorits, dins del seu model de socialdemocràcia- podrien ser una solució. Però no és el que la gent vol als Estats Units. Aquí es consideren els millors, però no saben qui són els altres! Saben molt poc del món exterior, són extremadament provincians. No crec que el canvi radical sigui possible aquí encara, però les millores i reformes són urgents.

Amb la crisi han crescut les desigualtats.

És terrible. Fa temps vaig fer-li una pregunta a un bon amic meu americà. “Explica’m la filosofia d’aquest país”. Ell em va contestar: “La idea principal, i així consta en les bases fundacionals, és que el més important hauria de ser la llibertat i la lliure competició. Deixem que la gent competeixi i que faci el que vulgui. Però al final, el guanyador de la competició hauria d’impedir que el perdedor caigués a terra, perquè no és bo per a la salut de la societat”. El que ha passat en els últims anys és que la competició s’ha fet més i més dura, i al guanyador ja no li preocupa el perdedor.

¿Se sent còmode parlant de l’Holocaust, havent patit en un camp de concentració als 5 anys?

Fa poc vaig ser a Romania i vaig participar en una xerrada amb un molt bon escriptor armeni. Vam discutir sobre aquests dos desastres: l’Holocaust i el genocidi armeni. Jo deia que no m’agrada el rol de víctima, i no vull caure en la compassió. I ell em va dir: “T’equivoques del tot. N’has de parlar. És necessari que en parlis. No t’hauries de sentir còmode, però n’hauries de parlar”. Quan vaig venir a l’exili americà estava totalment espantat d’entrar en aquesta indústria de l’Holocaust, tal com l’anomenen. Amèrica és un país pràctic, i quan algú troba un tema que funciona repeteixen la fórmula una vegada i una altra. I això que els americans mai van passar per l’Holocaust, n’estan ben lluny. I fins i tot els jueus americans agafen l’Holocaust com un component de la seva identitat.

Per què?

Els dóna energia, els aporta un component fosc, sagnant, fort, els dóna una identitat i un altre estatus. Una vegada, a Berlín, tenia un acte amb públic i un es va aixecar, un noi jueu. Em va dir que havia llegit el meu llibre, que li havia semblat interessant, però que no esmentava que tota aquella gent que havia patit tant eren jueus. I jo vaig dir: “Mira, és un llibre sobre la meva infància, i jo volia que fins i tot els nens vietnamites s’hi poguessin reconèixer”. Busco una aproximació més universal.

Per vostè una de les coses difícils a Amèrica és evitar els tòpics i les etiquetes.

Aquí l’ús dels clixés és enorme. Amèrica és un país molt populista. I està bé, és una democràcia popular. Són els genis de la simplificació.

Com combina ser pessimista i escèptic amb el seu bon sentit de l’humor?

L’humor és l’últim recurs. Sovint és l’última solució, quan no n’hi ha, de solució. Si no tinc la solució em surt la ironia, el sarcasme i l’humor. Aquí ells tenen una altra solució.

Quina?

Les pastilles, la medicació. Aquí es diu que la depressió no és una malaltia, és un desequilibri químic. Aquesta és la visió pragmàtica americana! Si estàs deprimit, no és perquè la teva mare fos molt estricta amb tu o perquè fracassessis a l’escola, no. És perquè tens un desequilibri químic. La història amb Freud i totes aquestes bogeries centreeuropees es deixen de banda i troben la pastilla correcta. Si la tens, tots els teus problemes se solucionen. La gent es medica molt, aquí.

¿Preferiria haver tingut una vida avorrida i no ser escriptor?

Ets escriptor si tens talent. Ets escriptor si estàs enamorat dels llibres. De la literatura. Esclar que la teva biografia pot estimular aquest potencial. Però si has tingut una vida terrible però no tens cap tipus de talent no ets un escriptor, ets un ésser humà que ha patit molt. Escriure i llegir és una malaltia que, pas a pas, esdevé alhora una teràpia. La nostra sort és que no som immortals. En un cert punt, tot s’acaba, no hi ha res a fer.

¿Escriu sobre vostè per falta d’imaginació o perquè la seva vida és molt interessant?

El record és un punt de partida, no un diari. És material essencial per posar-te a la feina, però en fer front al record de manera literària el transformes. Si la qualitat literària del text és bona, al final, transformes la vida en art.

L’exili també ha sigut una font d’inspiració.

L’exili va ser una experiència molt intensa. He viscut experiències molt extremes: el comunisme, l’Holocaust, la dictadura... . L’exili et força a reconsiderar tota la teva vida. De sobte arribes a un lloc estrany, i descobreixes que has d’entendre aquest indret desconegut, però també has d’entendre la part desconeguda de tu mateix, aquella que haurà d’adaptar-se a aquest nou ambient. Quan t’exilies has d’aprendre coses sobre tu mateix i sobre el teu voltant, en una edat en què ja no és fàcil canviar. Jo parlo de l’exili com un trauma i alhora un privilegi. Aprens moltes coses.

Per a un escriptor, no conèixer la llengua deu ser terrible.

Vaig emmudir viu. I va passar en un moment en què tenia moltes coses a dir. Per fi podia dir el que no podia dir al meu país. I de sobte m’havia quedat sense llengua. Va ser un procés difícil, i vaig tenir traductors molt dolents, però continuo viu.

Es quedarà per sempre als Estats Units?

No tinc el privilegi de viure per sempre. Només vivim per poc temps. Ser mortals és un avantatge. I no tinc l’energia d’un nou exili.

Seria un nou exili?

El país ara no és el que vaig deixar, i jo tampoc sóc el mateix. Molts dels meus amics han mort o també han marxat. No hi tinc res, a Romania, en vaig marxar amb una sola maleta.

Hi ha una certa distància entre vostè i el món. És perquè està decebut? ¿Va desenamorar-se i ja no creu en res?

Sóc realista. I no perquè m’enamorés del comunisme als 12 anys. No es tracta d’això. Al llarg de la meva vida s’han pres moltes decisions per mi. No les he preses jo. Ha sigut un destí que jo no podia controlar. Jo no volia abandonar Romania, i ho vaig haver de fer. No volia venir a Amèrica, en absolut. Al final vaig venir, però jo volia anar a Europa, no a Amèrica. Segurament m’hauria adaptat més ràpid a França o a Alemanya i al seu idioma. Tampoc volia tornar mai a Romania, i ho he fet més d’una vegada. Algú està jugant amb mi. No sé el seu nom però algú està jugant amb mi. I sento que no tinc més energia per a grans canvis. No té res a veure amb les il·lusions i les desil·lusions. Té a veure amb l’edat i amb una biografia complicada, que al final ha resultat esgotadora.

Ser escèptic de vegades ajuda. La caiguda del Mur ens va fer feliços, però això de Putin no ens ho esperàvem...

Però no només amb Putin! Ja fa 25 anys de la caiguda del Mur. Què significa la llibertat? La llibertat significa tenir més opcions. En una societat tancada no tens gaires opcions. La història és la dels éssers humans que són com són. L’ésser humà té la sensació que algú altre els porta les desgràcies: les dictadures, les guerres... Però no és veritat. Les creen ells mateixos. Com va començar el totalitarisme? Va començar com una utopia i de sobte es va convertir en una tirania. Una tirania per a persones: no per a gossos, per a gats. Per a persones. Aleshores passen per un patiment terrible i subverteixen la dictadura. La canvien i la reconstrueixen. I és un cercle. Miri el que passa ara arreu del món, des de la Primavera Àrab fins a Putin. I fins i tot el projecte de la Comunitat Europea, una idea que m’agrada, funciona i alhora no funciona. Hem d’acceptar la realitat i trobar-la interessant, amb l’esperança que no es torni massa interessant.

Creu que la gent s’arribarà a matar?

Estem en un moment molt perillós. Des d’Europa fins al Pròxim Orient. Què vol Putin? Putin vol recrear la Mare Rússia. No tindrà èxit en això, però sí que farà mal pel camí. Segur. I hi ha una reacció anticapitalista gairebé arreu, i també una aproximació molt escèptica respecte a la democràcia ara mateix. La democràcia ha portat coses fantàstiques, i la modernitat ha portat moltes complicacions. Per a mi la globalització és una aspirina necessària.

Una aspirina, per a què?

Perquè la gent la utilitza arreu del món, més enllà de nacionalitats, ètnies i religions. És necessària. Per què no utilitzem aquesta aproximació amb la globalització, i agafem les coses bones que té i les duem als llocs menys desenvolupats? Ara es parla molt sobre la identitat. La gent creu que si descobreixes la teva identitat ja tens la clau de tot: no. Un cop l’has descoberta comencen molts problemes. Els problemes reals, quan la teva identitat entra en conflicte amb la dels altres.

Només creu en la identitat individual, doncs?

Exacte. He de dir que també sóc cosmopolita. Crec en alguna cosa que és universal per a tots. De vostè, que ve de Barcelona, no m’importa quina aparença tingui, com vesteixi o quina sigui la seva religió, si podem establir diàleg.

A la Wikipedia el defineixen com un escriptor judeo-romanès-americà. Què va primer?

No sé què va primer. Tenint en compte que sóc escriptor, el primer hauria de ser la llengua. He discutit molt, sobre això, especialment quan vaig arribar. Quan vaig venir i vaig veure que als prestatges de les biblioteques es classificaven els llibres amb etiquetes com “Dones escriptores”, “Escriptors negres”, “Escriptors catòlics”, “Escriptors gais”, “Escriptores lesbianes”, vaig pensar “Què!?” ¿Tots aquests no són escriptors americans? El seu tema és cosa seva. Si volen ser gais, perfecte, no és el meu problema. El que facin és una cosa. Si el que escriuen sobre la pàgina és un problema humà -i pot ser un problema de temàtica gai, religiós, etc.- i l’escriuen en anglès, són escriptors americans. La seva etiqueta hauria de respondre a la seva llengua.

Amb qui parla romanès?

Amb la meva dona i alguns amics, molt pocs. És de l’habitació cap endins. Quan vaig a comprar pa parlo en anglès. Fora faig servir la llengua de tothom, i a dins faig servir la meva. És estrany i contradictori. Però ens hi trobem molts escriptors a l’exili.

Escriu cada dia?

No, no sóc disciplinat. Escric de tant en tant. Ara treballo en una novel·la que es diu L’ombra. El tema és l’exili.

El perfil

Norman Manea (1936) és escriptor i professor de literatura al Bard College, a prop de Nova York. Va abandonar la Romania de Ceausescu el 1986 i ha escrit sobre l'exili i l'Holocaust.

L'han traduït a més de vint llengües. En català té La llengua nòmada (Arcàdia) i la seva conferència al CCCB titulada Monuments a la vergonya.

En castellà, i sempre a Tusquets, El regreso del Húligan, Payasos. El dictador y el artista, Felicidad obligatoria, La guarida, El té de Proust i El sobre negro. Entre molts premis té el IV Premi Internacional Palau i Fabre d'assaig (2013).

Més continguts de

El + vist

El + comentat