COMPANYS DE VIATGE

El gran interrogador

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL

Crida l’atenció que una de les obres més asserenants de la cultura moderna fos escrita enmig d’una de les convulsions bèl·liques més atroces que ha patit Europa. Michel de Montaigne va escriure els Assaigs a finals del segle XVI, en el període àlgid de les guerres de religió i, sovint, molt a prop dels territoris de combat. No obstant això, encara avui els seus textos semblen penetrats per un aroma de serenitat i afirmació de la vida. Montaigne, lluny de tot dogmatisme, no es manifesta segur de res, però la conseqüència d’aquest dubte no és una inseguretat esterilitzant sinó un desig constant de continuar interrogant l’existència.

Montaigne és el gran interrogador que es demana, com a premissa ineludible, interrogar-se amb autenticitat i sense prejudicis. La pedra angular dels Assaigs, el que ens n’atreu singularment, és aquesta veritat sense artificis que l’autor va construint de pregunta en pregunta. La primera vegada que penetres en aquesta obra ja saps que hi tornaràs, nostàlgic pel record de la seva sinceritat. Els Assaigs són un laberint en què la porta d’entrada és, al mateix temps, un camí de retorn. Els temes es van desgranant amb una subtil circularitat, de manera que uns remeten als altres amb gran naturalitat. En interrogar-se a si mateix -“ que sais-je ”- Montaigne es mostra disposat a interrogar-ho tot, fins i tot el que per a ell representa l’actualitat a penes contrastada o el futur tot just dibuixat.

El present l’allunya d’una contemplació melancòlica del passat i el passat serveix per fer front a l’avidesa del present. Aquesta perspectiva temporal contribueix a la majestuosa, encara que irònica, serenitat del seu estil. I el mateix passa amb la seva perspectiva espacial: no hi ha res prou proper per enlluernar-lo ni hi ha res prou llunyà per perdre-ho de vista. Montaigne, a jutjar pels seus textos, es va mantenir al llarg de la seva vida en un permanent estat d’alerta, sense oblidar el cultiu paral·lel de l’estat meditatiu. I aquest difícil equilibri es manté intacte, segles després, en la seva escriptura.

Més continguts de