Un tímid somriure es dibuixa entre la frondosa i caòtica barba blanca del pare Justin, cobert amb una túnica negra i cenyit en un bonet fosc cobert de pols, quan es deté per un instant davant de l’escarpat mont Sinaí, que s’erigeix impassible davant seu.

“L’any 383 [una viatgera i escriptora anomenada] Egeria va viatjar des d’Espanya fins a Jerusalem, i en els seus relats de pelegrinatge -uns dels més antics que sobreviuen- [narra com] va continuar cap al Sinaí, exactament fins on ens trobem ara. Hi cita aquesta vall, [i fa al·lusió] a un jardí al costat del qual hi ha una església. Per això sabem que on tenim esglésies avui ja n’hi havia al segle IV”, explica el monjo orgullós.

El pare Justin és un dels 25 monjos que actualment viuen al monestir de Santa Caterina, un dels convents cristians en actiu més antics del món. Situat al sud de la península del Sinaí, a uns 1.500 metres sobre el nivell del mar, aquesta llar de religiosos va ser aixecada per l’emperador Justinià l’any 565 per protegir una capella construïda dos segles abans als peus de la muntanya on Moisès hauria rebut els Deu Manaments de Déu.

Entre els seus passadissos i sales mil·lenàries repletes d’història, el monestir compta amb una sala pràcticament impenetrable que amb el pas del temps s’ha convertit en un destí de pelegrinatge acadèmic no menys important que el seu venerat entorn. Es tracta de la biblioteca més antiga del món operada sense descans i la que compta amb la segona col·lecció de manuscrits i còdexs més copiosa del planeta, només superada pels arxius del Vaticà. En total, sumen 3.300 manuscrits en onze idiomes; 12.000 llibres antics, dels quals 8.000 són en grec i 1.000 en llatí, i 10.000 volums més recents.

“La biblioteca del Sinaí és l’acumulació natural dels manuscrits de la comunitat del monestir que s’ha forjat al llarg de molts segles”, assenyala Justin, que va ser escollit per la resta de correligionaris com l’únic monjo responsable de mantenir aquestes relíquies.

“Quan els monjos van venir a viure aquí al segle IV es trobaven dins de l’òrbita de Jerusalem, [i donat que] això era part de Terra Santa, algunes de les persones que anaven a Jerusalem després venien fins aquí”, ressegueix amb la memòria el Justin, que afegeix: “Els primeres textos estan escrits en grec, però aquest era un lloc on arribaven persones que parlaven moltes altres llengües”. “Tot això es veu reflectit en la nostra biblioteca”.

“D’entre els manuscrits més antics i bonics que tenim hi ha el Codex Sinaiticus, la Bíblia sencera escrita en grec cap a l’any 325, durant l’època de l’emperador Constantí”, continua el religiós mentre busca àgilment els llibres que li han demanat un grup d’acadèmics i religiosos britànic que són al monestir. “Després també trobem escriptures, serveis, homilies, textos grecs clàssics i fins i tot documents de medicina, ja que si algun dels monjos queia malalt la resta necessitaven alguna guia per produir els millors remeis, donat que no podien anar a cap altre lloc”, detalla.

Per al Justin, el miracle que tots aquests manuscrits no hagin desaparegut té una explicació senzilla: “El clima aquí és molt sec i molt estable, i la humitat és més important que la temperatura, un fet que té molt a veure amb la preservació dels textos”. “Tanmateix, també s’ha de tenir en compte la cura dels monjos durant tots aquests anys -continua-, i és realment commovedor veure aquestes brillants obres d’art amb lletres daurades que potser van ser fetes a Constantinoble, però per a mi és igualment commovedor observar manuscrits humils malmesos pel pas de moltes generacions i veure les taques dels dits a les puntes de les pàgines o les parts on va caure cera de les espelmes amb què llegien”.

Palimpsests

Per si tot això no fos prou, alguns dels manuscrits que han descansat durant segles als prestatges de la biblioteca guardaven encara un altre secret, fins ara gairebé invisible.

“Després també tenim el que s’anomena palimpsests, fruit de quan algú havia d’escriure un manuscrit i no disposava de paper per fer-ho, la qual cosa [l’obligava a] utilitzar un altre manuscrit, potser antic, potser en mal estat, potser amb parts que ja estaven esborrades, per acabar-lo de raspar i poder escriure-hi a sobre”, detalla el monjo.

Amb l’objectiu de recuperar aquests textos amagats en les profunditats del paper, el Justin va decidir impulsar l’any 2011 el projecte Palimpsests del Sinaí en col·laboració amb la Llibreria Electrònica de Manuscrits Antics (EMEL), i així poder tornar a donar llum, gràcies a modernes tècniques de fotografia digital, al que s’havia esvaït rere els textos.

Tot i que encara estima que tardaran tres anys més a finalitzar la missió, els resultats que ja han aconseguit no han deixat de sorprendre’l. “Hem sigut capaços de recuperar gairebé 300 textos en deu idiomes diferents que havien sigut esborrats”, anuncia un Justin fascinat.

“Els textos grecs [que hem trobat] inclouen treballs d’Hipòcrates, considerat per a alguns el pare de la medicina, que han resultat ser els més antics que han sobreviscut”, apunta el religiós. “També hem trobat textos en un llatí que només s’utilitzava a les illes Britàniques entre els anys 600 i 850, cosa que significa que un text escrit allà va aconseguir fer tot el camí fins al Sinaí”, segueix el Justin amb una llista d’exemples inesgotable.

Si un text en particular se li ha quedat gravat a la memòria pel trencaclosques que va suposar al grup d’investigadors, però, és el que es van trobar entre les línies d’un dels textos que van acabar desapareixent. “Vam trobar-nos amb un idioma estrany que al principi ni els mateixos experts van saber endevinar, fins que es van adonar que es tractava de l’únic manuscrit del món que havia sobreviscut en aquella llengua”, explica. “Es tractava d’un idioma anomenat albanès caucàsic -que no té res a veure amb l’Albània moderna- i que només coneixíem gràcies a unes inscripcions gravades en unes pedres”.

Quan s’atura a pensar que aviat tot aquest transcendental material deixarà d’estar atrapat entre els murs que protegeixen i aïllen el monestir, el Justin no pot evitar recordar els que fins ara han hagut de venir fins a aquest indret perdut al bell mig del Sinaí per consultar-lo.

“En el passat es tardaven deu dies en camell pel Sinaí per arribar fins aquí, de manera que quan alguns erudits venien era una gran expedició i només s’hi podien quedar durant un període curt de temps”, apunta. “Avui en dia, amb internet, la comunicació és molt més senzilla, i per a nosaltres fer fotografies dels manuscrits i compartir-les és una manera de protegir-los però també de permetre que tot el món pugui estudiar-los”, confessa.

L’empremta de Catalunya

En el llarg llistat d’indrets que han fet la seva particular contribució a la grandesa del monestir de Santa Catalina i la seva biblioteca no està absent Catalunya, de qui el Justin guarda un agraïment especial per haver deixat la seva empremta en la història del convent.

“L’any 1387 el cònsol català a Damasc [Bernat Maresa] va encarregar un retaule d’estil gòtic com a ofrena al monestir, i en la part superior està gravat l’escut de Catalunya”, ressegueix amb els ulls tancats el religiós, a qui no se li escapa cap detall. “Es diu que va ser ferit en una batalla i va fer amb els dits impregnats de sang el símbol de les quatre barres roges, que és d’on prové l’emblema”, explica en referència a la llegenda de Guifré el Pilós i l’origen de la senyera. “És una icona molt bonica i en coneixem tota la història: d’on va venir, qui la va encarregar... tota aquesta història descansa també a Barcelona”.

És per tots aquests tresors que el Justin, que porta des del 1996 tancat al monestir, es nega a cedir al Vaticà l’il·lustre honor de ser considerat l’arxiu més important del planeta.

“Tothom diu que aquesta biblioteca és la segona per darrere del Vaticà, però és difícil comparar llibreries. És la segona per darrere el Vaticà en nombre de manuscrits grecs, sí; però pot ser que aquesta sigui la biblioteca més important del món per tota la resta”.