Al tren, una dona es comunica a través de missatges de so del WhatsApp. Intueixo que ha d’optar per aquest sistema per culpa de la presbícia. Sembla que no veu gaire bé el teclat perquè sovint s’equivoca a l’hora de donar l’ordre d’enviar i ha de tornar a començar a gravar el missatge sencer. Hi ha vegades que tots els que som al seu voltant sentim els seus comentaris repetits fins a tres vegades. No és que parem l’orella. Els grava en veu molt alta, ben projectada, suposo que per assegurar-se que la seva interlocutora la senti amb claredat. No sembla amoïnar-la que tots plegats ens posem al corrent dels detalls sobre les reformes que estan fent en un local. Pintors, manyans, col·locació del parquet, adaptació del lavabo a la normativa i tancaments d’alumini. La senyora, que hem sabut que es diu Sílvia, també escolta a tota castanya els missatges d’àudio que li envia la companya com a resposta, de tal manera que captem el diàleg complet. La Iolanda, la seva sòcia, està amoïnada perquè tem que el pressupost se’ls està disparant i que cada dos per tres els diuen que han d’arreglar una cosa nova. Amb alguns passatgers intercanviem mirades perquè aquella conversa s’està fent molt pesada i sorprèn per la manca de pudor. L’escena acaba resultant còmica, no perquè tingui una càrrega humorística especial sinó perquè és una qüestió tan domèstica, explicada en un to tan desimbolt i propi d’un registre privat, que en convertir-se en pública fa riure. Sembla un esquetx dolent de Martes y Trecesense final reeixit.

Cada vegada hi ha més individus que parlen en espais públics amb un volum i un to com si fossin a casa seva i no els sentís ningú més, fent partícips a tots els presents dels seus assumptes. Costa discernir si és una qüestió d’ego, de mala educació, de mala oïda o d’inconsciència. O de tot a la vegada.

El que també va a més és que la gent miri els vídeos de les xarxes amb el so a tot drap. Una fisioterapeuta m’explica que es passa el dia treballant amb el so de fons de tota mena de vídeos que la gent mira a la sala d’espera. El rètol que han penjat per demanar silenci i dissuadir de l’ús del telèfon per no molestar els pacients no serveix de res. L’envà que separa la seva consulta de la sala d’espera és molt prim, i tota mena de rialles, plors de criatures, crits, trencadisses, xocs de vehicles, músiques, cançons, aplaudiments, discursos èpics, bombardejos i fins i tot sèries de televisió que surten dels altaveus dels mòbils dels pacients que s’esperen s’han convertit en la banda sonora de la seva jornada laboral. De fet, mentre m’ho explica estem sentint, de fons, el so d’unes gaites insuportables acompanyat del riure burleta de qui s’ho deu estar mirant.

Benvolgut lector, si ets d’aquestes persones que no fa servir els auriculars i et dediques a la contaminació acústica poca-solta i banal, sàpigues que fas el ridícul.

Ara bé, si ets d’aquestes persones (entre les quals m’incloc) que davant d’aquests pesats no tenim el valor de dir “Disculpa, ¿et faria res abaixar el volum del telèfon?” o “¿Et faria res parlar més baix?”, també ens ho hem de fer mirar.