L a diferència entre qui érem abans del confinament i qui som després pot ser que sigui imperceptible en alguns casos, però tot i això hi és. L’obligació de quedar-se a casa durant setmanes ha suposat, per a Danae Boronat, l’oportunitat per reflexionar sobre la quantitat d’energia que la feina xucla de les nostres vides. Sense partits de futbol, la periodista ha entrat a formar part de l’estadística de treballadors en ERTO. I, més específicament, dels treballadors en ERTO que encara no han cobrat. Ha fet passar el confinament a base de receptes de pastís de formatge, exercici físic i lectures. Descarta “totalment” la idea que la pandèmia ens hagi fet millors individus ni col·lectius, perquè les prioritats com a societat, assegura, “fa temps que no són de caràcter humà sinó que només responen a necessitats econòmiques”. No ha entès, per exemple, “la deixadesa” amb l’educació, ni “la despreocupació” de les administracions envers les famílies amb menors a càrrec, que han hagut d’espavilar-se com han pogut per tirar endavant. Fem l’aperitiu abans de les mascaretes, dels gels hidroalcohòlics i les distàncies físiques. Rematem l’entrevista tres mesos després, telemàticament, amb un regust entre trist i amarg que de tan subtil resulta gairebé inapreciable.

La primera i l’última?

Fa més d’un any que va obtenir el títol de la primera dona que. Les efemèrides no caduquen, però l’efecte de títols com aquest es va marcint. “Per desgràcia” aquella narració va ser notícia. Danae Boronat porta 15 anys treballant als mitjans i és una de les professionals amb més projecció, com ella mateixa reivindica: “He fet altres coses que estan molt bé”. La narració de l’Atlètic-Sevilla per a tot Espanya va suposar molts titulars, però no va servir per “obrir el focus”, com a ella li hauria agradat. “Ningú s’havia plantejat fins aleshores que les dones podien narrar partits”, afirma amb vehemència, i recorda que fins fa dos dies el paper de la dona en els programes televisius de futbol es limitava a llegir missatges de l’audiència o a presentar alguna secció de pocs minuts. La iniciativa per canviar això, n’està convençuda, no vindrà mai de la mà d’un home, perquè ells no conceben que elles vulguin fer “una feina que no sigui sortir davant de càmera i lluir”.

Boronat considera que la televisió és especialment cruel amb les dones i que fins que això no es reverteixi no es podrà parlar d’igualtat. “La igualtat la tindrem el dia que una dona lletja i grassa presenti un programa de televisió”, perquè d’homes amb aquestes característiques -recorda- estem cansats de veure’n en tots els canals. De les dones, en canvi, se n’espera un requisit gairebé innat, el de “quedar bé a càmera”. Una dinàmica que encara no som “ni a prop” de canviar. La presentadora de Movistar+ avisa que cal seguretat en una mateixa i un punt de valentia per rebutjar la cosificació de la dona.

El problema s’agreuja quan és l’empresa qui “imposa” la imatge que ha de tenir la presentadora: “És perillós que un cap insinuï que si ensenyes una mica més serà millor”. La qüestió és, segons afirma, ser conscient de què es vol transmetre amb la pròpia imatge i no deixar-se dominar pels clixés masclistes que ho han impregnat tot durant dècades. “Hi ha moltes noies que treballen en televisió que no són gaire conscients que la imatge que donen ha de ser elecció seva” i recorda, indignada, una escena que assegura haver viscut aquesta mateixa temporada a la redacció on treballa: “Posa’t una faldilla ben curta, que has de fer pujar l’audiència!” Aquestes són, segons Boronat, les línies vermelles que s’han de bloquejar. Ella mateixa s’ha negat en més d’una ocasió a sortir amb un vestit massa cenyit o un escot massa gran, perquè no se sentia segura: “Primer és la meva feina, sentir-me segura i tranquil·la, i després la imatge”. I en cas de dubte, fa servir el comodí de casa, els pares, que no se’n perden ni una, i especialment la mare, que les deixa anar tal com raja. “Ma mare és molt dura”, assegura, perquè la critica tant per una entrevista fluixa com per un look que no li acaba de fer el pes.

Se’n deia periodisme

A Danae Boronat no li agrada que la defineixin com a presentadora, perquè és periodista i en defensa l’ofici. Es considera una persona curiosa, que s’ho qüestiona tot, i es veu fent algun dia actualitat política o cultural. “M’avorreix ser presentadora, trobo a faltar el carrer i els camps, que és on passen les coses”, assegura. Alhora, admet sentir-se “afortunada” per treballar en una feina que ha triat i que li agrada. Això sí, una feina “amb la reputació per terra”. El periodisme esportiu, i en especial el que se centra en el futbol, perd sovint de vista els principis del codi deontològic de la professió. Molts periodistes són també aficionats, com la mateixa Boronat, i el problema esclata quan són “incapaços de dissociar una cosa de l’altra”. Assegura que això passa en la majoria dels casos i, fent un exercici d’autocrítica que no sovinteja en el sector, admet que potser també a ella li passa, tot i que intenta separar els sentiments que la puguin lligar a un club de la tasca com a periodista. “Pots sentir el que vulguis, però has de denunciar tot el que hi ha darrere del terreny de joc, totes les coses que la gent desconeix o no vol veure i que són lamentables”. Creu que el periodisme esportiu hauria de fer un esforç per recuperar la credibilitat i això passa per deixar de fer periodisme “de trinxera”. Boronat és molt autocrítica, aquí: “Hi ha molts periodistes que defensaran el Barça a mort i que no diran mai les coses que fa malament, encara que les sàpiguen”. Un problema endèmic, que no és exclusiu, ni de bon tros, del periodisme esportiu, però que en un terreny tan visceral com és l’entorn dels camps de futbol ho té fàcil per fer arrels.

El futbol evoca records feliços a Danae Boronat, les tardes al sofà al costat del pare i els sopars davant la tele amb tota la família, fins i tot els plors desconsolats quan Ronaldo va marxar a l’Inter de Milà o els nervis pels penals en una final de Copa del Rei. Però l’encanteri es va trencar fa temps. Després d’anys treballant-hi a diari, la tarragonina se n’ha desencantat. “És un món que mou molts calés i està tot podrit, no hi ha un pam de net”, lamenta. L’afició hi posa emoció. Els jugadors i les directives, interès. Perquè el futbol és un negoci i per a Boronat la realitat és que “els jugadors són mercenaris en el 99% dels casos i els és igual guanyar o perdre” i els directius només miren “com omplir-se la butxaca”. Les excepcions, si n’hi ha, s’han d’anar a buscar en el futbol amateur. Un cop assumit que, com a la vida, en el futbol la cosa tampoc no va de prínceps i princeses, la qüestió és aprendre a gaudir-ne, coneixent-ne les mancances: “No et barallis amb el teu germà perquè és de l’altre equip”.