Una illa que pertany a molts llocs

Die Toteninsel V [L'illa dels morts], Arnold Böcklin (1827-1901)

QUE L’ART IMITA LA NATURA ES DÓNA PER DESCOMPTAT. Ara bé, es poden invertir els termes? La natura imita l’art? A la Toscana es diu sovint que no saps si la pintura florentina imita el paisatge toscà, o bé és el paisatge toscà el que imita la pintura florentina. La capacitat educadora de la mirada que ha tingut l’art és tan poderosa que molts cops ens és impossible observar un lloc sense el filtre del llegat artístic. No és estrany que veiem la Provença a través de Van Gogh o Gauguin i Venècia a través de Guardi o Canaletto.

No únicament la natura, també la història imita l’art. Les recerques arqueològiques o historiogràfiques ens poden explicar que les coses van ser d’una manera determinada, i nosaltres les continuem imaginant com l’art les va representar. Actualment, per exemple, sabem sense cap dubte que els temples i les estàtues gregues estaven pintats, però a la nostra imaginació els continuem veient blancs, immaculats, d’acord amb la interpretació dels pintors i gravadors neoclàssics. L’art ens diu com era la realitat, malgrat les informacions en sentit contrari.

Per tant, no és infreqüent que el viatger pugui arribar a territoris, situats en països ben diversos, que s’ofereixen com a font d’inspiració d’una determinada obra artística. Més singular és que aquesta obra representi l’illa dels morts i que el seu autor l’hagi pensat com una barreja subtil de l’hades i una arcàdia crepuscular. Jo he estat a tres llocs, a Suïssa, a Montenegro i al nord d’Itàlia, que reivindiquen ser el model del motiu sobre el qual Arnold Böcklin va fer cinc variacions. Tots tres tenen el to ombrívol, l’illot i els xiprers. El viatge en la barca ja no depèn del lloc sinó de l’instant.

Més continguts de