Les illes Fèroe i la paradoxa de la modernitat

REPORTATGE

Les illes Fèroe i la paradoxa de la modernitat

L’arxipèlag de l’Atlàntic Nord, una regió autònoma de Dinamarca, ha viscut sempre aïllat però ara es veu forçat a obrir-se al món

Les illes Fèroe i la paradoxa de la modernitat

T otes les illes, en contraposició amb les àrees continentals, tenen alguna cosa en comú independentment d’on siguin: una immensa massa d’aigua en marca les fronteres de manera inequívoca i estableix uns límits espacials infranquejables, les aïlla geogràficament. A les regions insulars de petita escala, aquest fenomen s’accentua, tots els seus habitants perceben el desproporcionat contrast entre la terra i el mar, i això genera una sensació de pertànyer a un univers limitat, desconnectat de la resta del món.

L’arxipèlag de les illes Fèroe, un grup de divuit illes de l’Atlàntic Nord situades a mig camí entre les costes d’Islàndia, de Noruega i d’Escòcia, reuneix totes aquestes circumstàncies. La connexió d’aquesta regió autònoma del Regne de Dinamarca amb el mar estructura la seva societat, controla l’economia i marca l’agenda política. La perspectiva privilegiada de sobrevolar les illes per primera vegada et presenta, sublim, una morfologia única. Abruptes, rocoses i salvatges, les illes d’aquest arxipèlag amaguen una societat excepcional.

Føroyar, les illes d’ovelles

En feroès, el nom de les illes és Føroyar: oyar representa el plural d’ oy, illa en feroès antic; i el primer element, før, es refereix a fær, una antiga paraula nòrdica que significa ovella. Així, doncs, el topònim es podria traduir com les illes d’ovelles. Encara avui aquest nom fa honor a la singular demografia de les illes, on 50.000 habitants conviuen amb més de 80.000 ovelles. L’illa de Skúvoy n’és un clar exemple. Harry Jensen, pastor i habitant de Skúvoy, és propietari de més del 40% de l’illa i calcula que hi té més de 400 ovelles. Harry Jensen, tot i tenir 58 anys, és la persona més jove de l’illa. Tant ell com la seva dona, Betty Hansen, representen una forma de vida tradicional que comença a anar de baixa. “Els joves ja no volen viure en aquestes condicions. Tinc molt clar que soc l’última persona de la meva família que vol viure aquí, aïllat de tot”, lamenta el Harry buscant una mirada d’afecte en la seva dona. Tot i així, Skúvoy no ha sigut sempre una illa despoblada: “Fa 70 anys hi habitaven més de 160 persones que es dedicaven a la pesca i que vivien de manera tradicional. Però als anys 60, quan els vaixells moderns van substituir els tradicionals, la gent se’n va anar a les illes més poblades”, recorda amb nostàlgia.

“Tinc clar que soc l’últim de la meva família que vol viure aquí, aïllat de tot”

L’illa de Skúvoy i les seves circumstàncies representen, a petita escala, un canvi social i econòmic que afecta tot el país. És la dicotomia del progrés, l’elecció entre modernitzar-se seguint l’estela d’un món globalitzat o restar fidels a un estil de vida tradicional i propi. L’economia de les illes Fèroe s’ha basat, fins avui, en la ramaderia, però sobretot també en la pesca. La dependència d’aquesta regió per la pesca ha modelat i transformat la seva societat i la seva economia. Al final dels anys 80 i al començament dels 90 la pesca va passar per una greu crisi que va obligar a diversificar el sistema. Malgrat que la situació actual de la pesca ha millorat, el govern intenta reduir la dependència respecte a aquesta activitat promovent el turisme, la investigació i les noves tecnologies.

Heinrik Old, actual ministre de Transports de les Fèroe, és un clar exponent d’una vida lligada al mar. “He dedicat més de 35 anys de la meva vida a la pesca”, explica amb enyorança. Entre setmana, a causa de la seva activitat política, Heinrik Old es veu obligat a viure a Tórshavn, la capital. Tot i així, aprofita cada cap de setmana per desplaçar-se a la seva illa natal de Suðuroy, la tercera més poblada de l’arxipèlag, on conserva la casa que el seu pare va construir. “Al principi combinava la vida política amb llargues temporades pescant al mar del Nord, però ara ja m’he fet gran i em limito a la vida parlamentària i a cuidar les ovelles que tinc aquí, a Suðuroy”.

Des del 1948 les illes Fèroe tenen un primer ministre, un Parlament propi i envien dos representants al Parlament danès. Actualment disposen de plena autonomia excepte en matèria de defensa, immigració i control de divises. Amb tot, un sector important de la societat i de la política pretén impulsar un referèndum d’independència pactat amb Dinamarca. “Sempre ens han definit les lleis daneses, per això crec que la votació d’una Constitució pròpia serà clau. És la primera vegada, en la història de la nostra nació, que decidim definir què som i què volem ser”, explica Páll Nolsøe, secretari de l’oficina del ministeri d’Afers Estrangers.

Immigració: un fenomen nou

El mar, l’eterna frontera, és primordial per entendre el tarannà de la societat feroesa i com s’organitza. “Cal tenir present que som una societat que ha estat totalment aïllada durant segles i que ara es comença a obrir a poc a poc”, reconeix Páll Nolsøe. La immigració, en particular, és un fenomen relativament nou a les illes Fèroe. “Encara m’estranya trobar-me gent estrangera pel carrer, no estem acostumats a les diferències”, explica el secretari amb to distès. Fa una pausa i afegeix: “La societat de les illes Fèroe és molt homogènia, i per això molts cops ens identifiquem com una tribu”. Actualment, a les Fèroe hi viuen unes mil persones immigrades, que suposen el 2% de la població total. El concepte de tribu entès com una agrupació social i política, integrada per un conjunt de persones que comparteixen un origen, una llengua, uns costums i unes creences, defineix tots els atributs de la societat feroesa. Són un conjunt de famílies amb un antecessor comú que s’han mantingut aïllats geogràficament dels fluxos immigratoris que durant tants segles han marcat el Vell Continent. Així doncs, dins la societat feroesa pertànyer a una família és com pertànyer a una classe social a Europa.

“La societat és molt homogènia; devegadesens identifiquem com a tribu”

Siri Tórgard, directora de l’oficina d’Integració de les illes Fèroe, treballa perquè els immigrants s’adaptin a la cultura local i, sobretot, perquè la gent local respecti la diversitat cultural dels nouvinguts. La llengua -el feroès-és una de les principals barreres culturals per als nouvinguts, però n’hi ha d’altres, com el cognom, la família i el llinatge, que resulten infranquejables. Siri Tórgard creu que és primordial treballar amb les segones generacions: “Ara mateix el repte més important que tenim és fer que aquesta nova generació que ha nascut aquí se senti part activa de la societat”. La Siri reconeix que “no hi ha una actitud proactiva dels polítics ni de la societat a l’hora de rebre immigrants”, i per això “la feina de l’oficina no es limita als immigrants, sinó que s’estén a tota la població”. De fet, que la immigració sigui un fenomen nou representa certs avantatges per a aquestes illes nòrdiques. “Gràcies a la nostra posició podem mirar als altres països i veure tot allò que no hi ha funcionat per no repetir els mateixos errors que s’han comès”, explica. Per a l’oficina d’Integració és molt important treballar perquè, per exemple, es reconegui amb naturalitat la llibertat de culte. “No té cap sentit que tinguem por d’unes altres religions si nosaltres mateixos som profundament religiosos”, reconeix la Siri.

“Gud signi Føroyar”

“Que Déu beneeixi les illes Fèroe”, així acaba cada discurs el primer ministre. Aquesta presència arrelada de la religió en la vida pública, privada i política és un tret distintiu de les illes respecte als països veïns. Les Fèroe formen part del Consell Nòrdic, que agrupa els països i les regions autònomes d’Escandinàvia. Tot i així, la seva cultura és molt més pròxima a la de països del sud d’Europa i, fins i tot, de l’Orient Mitjà. Els valors de la família i de la religió estableixen uns patrons de conducta que han perdurat, sòlids, en el temps.

L’Església luterana de les illes Fèroe és una de les Esglésies estatals més petites del món. Tot i així, compta amb un altíssim percentatge de creients. Heini Skorini, teòleg i professor de la Universitat de les Illes Fèroe, ha centrat els seus estudis en aquest fenomen. “El cristianisme és molt present en la nostra vida; en les tradicions, en l’himne nacional, en la bandera”, explica el Heini. Per mitjà de tot un seguit d’entrevistes amb perfils molt diferents, la tesi del professor ha revelat resultats interessants. “Les illes Fèroe, en percentatge de creients, se situen més a prop dels Estats Units que d’altres països europeus”, reconeix el Heini. Les enquestes mostren que més d’un 80% de la població es considera creient. “Per trobar aquestes xifres en altres indrets cal anar a països com el Pakistan i l’Afganistan”, conclou. Amb més de 2,5 fills per dona, les illes Fèroe tenen la taxa de fertilitat més alta d’Europa. Des del final del segle XIX fins al principi del segle XXI la població total de les illes s’ha multiplicat per deu.

“El cristianisme és molt present en la nostra vida 07 i tradicions”

L’illa d’Eysturoy, la segona més gran de l’arxipèlag, agrupa una zona molt particular coneguda com el cinturó bíblic, un conjunt de pobles costaners molt conservadors. “El que determina si ets conservador o no és la geografia. No és l’edat ni la classe social, el més important és on has nascut”, explica el professor. Per a Heini Skorini, la societat de les illes està dividida: “Sempre ens defineixen com un país teocràtic i conservador, però s’obliden que som una societat polaritzada entre el camp i la ciutat, entre les illes del nord i les illes del sud”. “Actualment hi ha una disputa per definir què és el cristianisme per a nosaltres. Una part de la societat es vol definir amb una versió liberal i secular, i l’altra amb una versió conservadora”, diu el Heini. “Si surts ara al carrer i preguntes a la gent si són cristians, el 95% et diran que sí. Ara bé, si preguntes què és el cristianisme et trobaràs amb respostes molt diverses, així és la nostra societat”, conclou.

Un bon exemple d’aquesta polarització de la societat es manifesta en el debat sobre la legislació dels drets del col·lectiu LGTB. El matrimoni entre parelles del mateix sexe es va legalitzar l’any 2017, mentre que a Espanya va ser el 2005. Dan Helgi, membre del col·lectiu, recorda aquell moment i es mostra optimista: “Quan es va aprovar la llei del matrimoni homosexual hi va haver força manifestacions en contra, sobretot de la gent més religiosa. Tot i així, la gent jove és molt més oberta i les coses van canviant a poc a poc”.

Joves: anonimat versus control social

Erika Hayfield, doctora de la Universitat de les Illes Fèroe, estudia com les particularitats de la cultura feroesa afecten les relacions personals dels seus habitants. “És primordial entendre que la societat feroesa ha sigut una societat ètnicament molt homogènia durant molts anys. Tots ens coneixem, potser no directament però sí que reconeixem els orígens de tothom”, explica. “Un dels problemes és que les relacions personals normalment transcendeixen el seu entorn natural. És molt normal trobar-te la gent de la feina en sopars familiars, en festes d’aniversari o cada dia anant a comprar”, afegeix.

Segons Erika Hayfield, això últim té un efecte directe en el comportament de la gent jove: “Quan la gent jove està creixent, explorant els seus límits i definint la seva identitat, és habitual cometre errors. El problema, en una societat com la nostra, és que aquests errors et persegueixen durant tota la vida”. Aquesta recerca natural de l’anonimat de la gent jove xoca directament amb el control social que una societat així exerceix sobre els seus membres, i crea un conflicte que compromet la construcció d’una identitat dins el grup.

“Som una societat polaritzada entre el camp i la ciutat, el nord i el sud”

Una part important de l’estudi social, que acompanya la tesi doctoral, es basa en entrevistes amb gent jove que ha nascut i s’ha criat a les Fèroe. “Fent aquestes entrevistes he descobert que el que més troben a faltar és aquesta sensació d’anonimat que a vegades tots necessitem quan som joves”, detalla l’Erika. La sensació de sortir al carrer i ser invisible o la possibilitat de tenir una conversa amb una persona desconeguda són coses que la gent jove de les illes troben a faltar. “En una de les entrevistes, un noi va reconèixer que a vegades l’única cosa que volia era sortir al carrer i no haver de saludar ningú”, destaca.

Rols de gènere i divisió del treball

La naturalesa tradicional de la vida feroesa entra en conflicte amb un món cada vegada més globalitzat que homogeneïtza les construccions socioculturals dels seus habitants. Els rols de gènere de les illes Fèroe, arrelats en segles de tradició, ofereixen poques perspectives de futur a les dones. Una divisió històrica del treball ha definit una estructura familiar molt concreta: l’home es fa càrrec de les feines físiques i amb llargues temporades a alta mar, i la dona té cura dels fills i de la casa.

Actualment, a les illes Fèroe hi ha una proporció més gran d’homes que de dones. La principal raó és que moltes dones que decideixen anar a estudiar a Dinamarca o al Regne Unit no es veuen seduïdes per la idea de tornar. “Imagina que tens 25 anys, has estudiat una carrera i vius a Copenhaguen, i l’alternativa és tornar a casa, amb els teus pares, en un poble de 350 habitants, a casar-te i tenir fills”, comenta Siri Tórgard, directora de l’oficina d’Integració. Les últimes iniciatives del govern per diversificar l’economia i reduir la dependència de la pesca tenen la intenció de minimitzar aquest èxode de dones que tant preocupa la societat feroesa.

L’elecció existencial entre quedar-se a les illes o anar-se’n no és fàcil per a cap fill o filla d’aquestes terres. L’amor dels vincles familiars, l’extraordinària cultura feroesa i el record de paisatges sublims arrelen amb força dins cada habitant d’aquestes illes sense excepció. Quan li preguntes què li agrada de viure sol en una illa, Harry Jensen mira per la finestra, sospira i confessa: “No sé si ho puc descriure amb paraules. Skúvoy és casa meva i no m’imagino vivint en cap altre lloc”. Hi ha un poema feroès que diu: “Des d’aquesta muntanya on soc puc veure la casa on vaig néixer, els carrers on vaig criar-me i el cementiri on un dia m’enterraran”. Ser descendent d’aquestes illes és ser membre d’una comunitat autosuficient que no oblida els orígens, que viu amb orgull el present i que es reafirma davant els reptes que planteja el futur d’un món globalitzat. 

Més continguts de