Entrevista

“El fet més important de la meva vida va passar el 1939, nou anys abans que jo nasqués”

Entrevista amb el polifacètic artista Francesc Torres, que aquest any ha exposat al Centre d’Art Santa Mònica, al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al MACBA

Francesc Torres (Barcelona, 1948) ha fet triplet aquest any a Barcelona. Al Centre d’Art Santa Mònica va fer una exposició on recuperava imatges perdudes de la Guerra Civil amb una bobina de filmacions inèdites dels voluntaris americans de la Brigada Lincoln amb Hemingway i Martha Gelhorn. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya va presentar La capsa entròpica [ El museu d’objectes perduts ], on combinava obres del museu i de les seves reserves en un discurs que li acaba de fer guanyar el premi al projecte artística que atorga l’Associació de Crítics d’Art per “l’originalitat de la idea i la realització de la mostra, que trenca les distincions entre autoria artística i comissariat amb la idea subjacent que el museu sempre col·lideix amb la història”. I avui encara té oberta una mostra al Macba amb objectes de la seva pròpia col·lecció i que està en procés de canvi i construcció.

Com és això? Una exposició ‘work in progress’...

Ha sigut un experiment tant per al museu com per a mi. Va sortir com el resultat d’una conversa que teníem amb el museu en relació al meu llegat. Semblava que havia arribat el moment de començar a pensar en aquestes coses. A més, m’estimava més fer-ho amb el cap ben posat sobre les espatlles que no deixar-ho per més tard. Una cosa que m’havia semblat és que quan es parla de material es pensa en l’obra en mans de l’artista, es pensa en la biblioteca, en l’arxiu convencional de papers i correspondència. Però hi ha un altre capítol, potser més exòtic, que em semblava importantíssim i sempre queda com despistat, no s’hi pensa. És tot el sediment, el material que aquesta persona ha acumulat tota la seva vida, tant professionalment com a nivell estrictament personal. No és una col·lecció en el sentit real de la paraula, és una acumulació. Una cascada de coses que vas guardant, i en el moment que les guardes no penses en el fons per què. T’interessa i t’ho quedes, no llences res. Al cap del temps, mires enrere i veus que és un retrat robot de per on han anat els teus interessos, sobretot els professionals.

Una biografia a través dels objectes.

Perfecte, és això. Com que era fora del corrent, vaig insistir que ens ho prenguéssim seriosament. Em preocupava molt que si no es feia res, allà quedava. No hi havia cap garantia que es preservés, que no es disgregués. La meva idea per solucionar-ho com més de pressa millor era transformar-ho en una obra d’art. D’aquesta manera tot quedava catalogat dins una sola caixa, i així es preservava. Llavors la cosa no es pot vendre. Ho pots vendre a trossets, però globalment no. Podia establir un precedent molt important en la museografia més o menys convencional. La cosa va anar molt bé, hi va haver molt bona sintonia i en Ferran [Barenblit, director del Macba] s’hi va entusiasmar. Ho vam fer, però ni el museu ni jo sabíem com acabaria la cosa. Ha sigut un experiment que afortunadament ha acabat bé.

A l’experiment s’hi han anat afegint objectes molt personals.

Sí. Un projecte d’aquest tipus no està mai acabat, és un procés on no hi ha final. Si estàs acumulant d’una manera compulsiva tota la vida, tret que sigui per força major, no pares. En certa manera, la peça això ho ensenya. Hi ha moltes caixes que no s’han obert, racons que no estan plens de res. Hi ha una pàtina de provisionalitat que ha estat buscada. Com que dura tant, d’aquí al setembre tenim temps d’anar fent canvis. Traient coses, posant-ne unes altres. Encara van sortint coses que no recordava que tenia. Hi ha sorpreses interessants. La setmana passada vaig retrobar la manta del meu avi, de quan estava pres a la Model als anys 40. Sabia que la tenia, però m’havia desaparegut del mapa. No sortia al radar. L’altre dia aixeco una cosa... i era allà.

Aquesta troballa representa bastant en la seva vida. Tinc la sensació que la seva biografia i la seva obra artística tenen molt a veure amb aquesta memòria de l’avi. El compromís polític, la memòria històrica.

No únicament per a la història de la família, també per a un moment històric de tot el país. Hi va haver milers de casos com el del meu avi. Era militant d’ERC, i quan va acabar la guerra tenia la possibilitat de marxar del país i anar a França, amb tot més o menys arreglat. La meva àvia no volia, i li va dir que marxés ell. Ell va dir que si no se n’anaven tots, no se n’anava ningú. Es va quedar amagat a l’apartament que tenien al carrer Lleó, al Raval, fins que algun dia algú el va veure i el va denunciar. Primer el van condemnar a mort, després li van commutar la pena per cadena perpètua, i després -al final dels anys 40, quan el règim es va adonar que estava més sol que la una-, com a gest cap als que havien guanyat la Segona Guerra Mundial, van deixar anar molta gent. No els van indultar ni res, simplement van dir que marxessin. Això ha sigut un referent. Recordo les converses del meu avi amb els amics els caps de setmana a Viladecans. Jo els admirava molt, em semblaven uns tios ferms, d’acció. Tots llegien la premsa estrangera, i es deien “Pep, ¿has vist què diu Le Monde? Res, al Franco li queden quatre dies”. Era l’any 1955! Molts anys després vaig tenir una mena de revelació que sí que té a veure amb la meva feina. Em vaig adonar que el fet més important de la meva vida era una cosa que havia passat nou anys abans que jo nasqués. Jo vaig néixer l’any 1948, la guerra va acabar el 1939. L’impacte d’aquest esdeveniment històric a la meva vida ha sigut fonamental. Tot és atribuïble a això. El franquisme i la postguerra, també. Que me n’anés, que hagi viscut gairebé tota la meva vida fora sense perdre el nexe amb el país. Tot ho he fet fora. M’he format professionalment a França i els Estats Units. Si hagués viscut en un altre país, hauria sigut molt diferent. M’ha marcat això de ser la conseqüència d’una cosa amb la qual no he tingut contacte directe ni hi he pogut fer res. Si hi hagués viscut, encara que m’haguessin derrotat, hauria estat fent alguna cosa. Ara soc aquí, rebent-ne les conseqüències, però sense haver-hi estat. Totalment absurd. Això és possible que tingui alguna cosa a veure amb la meva obsessió per la història, més que pel passat. A nivell professional, de llenguatges, quan em poso a fer art soc el contrari de tot això, sempre miro endavant i m’interessa experimentar i no treballar en el que conec. Però en l’efecte de la biografia personal d’una persona en la seva professió, això ha de ser-hi.

En una entrevista vostè deia, en relació a les seves obres, que “en realitat són un mèdium, l’estri per poder explicar coses més generals, començant per mi mateix”. Vostè és un mèdium amb un contingut polític alt. ¿Li seria impossible ser un artista sense ser compromès?

És una opció. Però hi ha l’equívoc que si els continguts d’aquest tipus esdevenen la imatge de marca d’un artista es pensi que l’art és simplement un instrument i l’important són altres coses. Els continguts, el que es diu. Que estigui al servei d’una cosa que està fora del marc de referència art. És una gran equivocació. Jo soc artista, abans que res. Quan faig una peça, vull que sigui una obra d’art digna d’aquest nom. Es pot fer art importantíssim pintant pomes, com va fer Cézanne. O pintant un bombardeig, com va fer Picasso amb el Guernica. El Guernica no és on és perquè parli de Gernika. Si fos un petardo com a obra d’art, ningú en faria cas. Imaginem que un pintor afavorit pel partit nacionalsocialista alemany hagués pintat una obra sobre el bombardeig de Dresden, que va ser una barbaritat. I ho hagués fet segons els cànons que agradaven als nazis. No hauria tingut cap interès com a obra d’art i estaria parlant del mateix. La protesta implícita davant un acte barbàric hauria sigut la mateixa que la del Guernica, salvant les distàncies. El que fa que una obra d’art sigui digna d’aquest nom no és el contingut, és el llenguatge amb què s’expressa.

Vostè ha experimentat amb el llenguatge. Ha utilitzat el vídeo, el cinema, les instal·lacions. Comença fent escultura, però ja fent escultura amb cartró.

Jo vaig néixer el 48 i vaig complir 20 anys el 68. Era a París. Soc producte d’una generació molt específica i d’una sèrie de coses que es van coure i materialitzar en aquell moment. Els 60 en general, dins la història del segle XX, van ser una època clau. Quan vaig començar, marxava al cap de poc temps de totes les escoles d’art que anava. De l’Ecóle de Beaux Arts de París, també. Vaig arribar i vaig dir: és igual que la Massana.

Per academicista.

Sí. Quan em van donar el carnet d’estudiant i ja podia menjar als restaurants universitaris, no hi vaig tornar més. Vaig aprendre d’una altra manera, treballant amb professionals d’assistent. Amb l’escola mai vaig trobar res que em servís. Vaig començar amb l’escultura, però una mica sui generis. Feia retallables que es podien muntar perquè es poguessin comprar per molts pocs diners i tothom hi pogués tenir accés. És molt de l’època, això. Escultures que ho eren perquè tenien tres dimensions, però no tenien permanència. Desapareixen al cap de poc temps, feia coses amb la pluja, la boira, el vent. Coses així. Sempre vaig intentar estar treballant en la línia divisòria d’on acabava una categoria determinada i en començava una altra. Finalment això es va acabar materialitzant del tot, després de passar una època d’art conceptual pràcticament immaterial, amb les instal·lacions. Em permetia utilitzar tot tipus de llenguatge. Podia fer vídeo, cinema, altres coses que fossin objectes, segons el contingut i el que volia explicar amb cada peça. Això ho he estat fent pràcticament des de finals dels 70.

Vostè surt d’una Catalunya grisa després d’un temps molt negre, i se’n va a París l’any 1967. Hi viu el Maig del 68. Com era el 68 francès?

Se sap sempre com són les coses a posteriori. En aquell moment, allò peta. Jo venia d’Espanya, un país on si et creuaves amb un gris de cara amb males puces, ja sabies com acabava. Hi havia morts, a vegades. No tenien manies. En canvi, a París, quan la cosa va començar a complicar-se, la gent s’hi tornava, cosa que aquí no veies. A vegades els policies francesos havien de girar cua i sortir corrents. Això va ser en aquell moment una revelació, una epifania. Les coses es poden canviar! No m’adonava d’un detallet que més tard era claríssim i no hi vaig pensar. Encara que l’escenari del Maig Francès a vegades era totalment de guerra, i quan trobaves un carrer amb les llambordes aixecades, barricades i cotxes cremats deies que poca broma, el cert és que no es va disparar ni un tret. Si les forces republicanes o De Gaulle ho haguessin aturat, hauríem vist com hauria acabat. Només hi va haver un mort, i va ser d’extrema dreta com a resultat d’una baralla. També es parlava d’un estudiant que per escapar-se de la policia es va tirar al Sena i es va ofegar. Però a part d’això, és una diferència radical aquesta contenció que va tenir el sistema per no anar massa lluny. De fet, De Gaulle estava entre l’espasa i la paret. Quan va començar tot el cacau, l’exèrcit francès estava ressentit amb De Gaulle per Algèria i hi havia militars d’alt rang a la presó per tot el que havia passat. Tot l’exèrcit francès era a Alemanya. De Gaulle estava sol.

I va haver d’anar a Baden-Baden a demanar ajuda: “Massu, tout est foutu!”

Exacte. Lapidari, per gravar-ho en marbre.

De totes les grans frases que va donar el 68, ha triat aquesta per a una obra que ha fet per a l’ARA, que publicarem en el dossier de Sant Jordi sobre el Maig Francès i el 1968 en general, diumenge que ve. Per què justament aquesta?

Va ser quan De Gaulle va anar a Alemanya a parlar amb els militars perquè li donessin suport. Allò no s’arreglava. Li va dir a Massu, el cap suprem de les forces franceses a Alemanya, literalment que tot estava fotut. En francès rima, “ Tout est foutu, Massu ”. Perfecte. Allà es va pactar com havia d’acabar el Maig del 68. Van arribar a París els soldats. La primera vegada que he vist un tanc de veritat va ser allà. Van aturar-se just a les portes de París.

Entrar hauria sigut massa simbòlic...

Estaven tots aparcats a la Porte d’Italie, la Porte d’Orléans. Però no van entrar. L’última vegada que un parisenc havia vist un tanc tenia la creu gammada pintada a sobre.

Després de París, se’n va als EUA.

Primer vaig anar a Barbastre a fer la mili.

Allà diu que coneix la relació amb la violència.

Visc a l’estómac de la bèstia: l’exèrcit espanyol. En aquell moment tots els oficials de la meva unitat havien combatut a la Guerra Civil o a la División Azul. La proximitat era considerable. Per això va ser molt interessant. Vaig intentar lliurar-me’n, però va arribar la carta i no va poder ser. Em vaig dir “Fem-la!” Però llavors traguem-ne tot el suc. Va ser molt interessant com a experiència. Allà t’adonaves realment d’on era el moll de l’os.

Què s’hi aprèn?

S’hi aprèn una cosa: a disparar trets i posar bombes. És una cosa que vaig voler aprendre amb molt d’interès. Si era el que podia treure’n... Ara quan dius una cosa així se’t queden mirant com si estiguessis boig. Però en aquell moment molts estàvem convençuts que en aquest país les coses no canviarien fins que no sortíssim al carrer a la brava. Que no hi hauria cap més solució, que estar preparat per a aquesta eventualitat no era cap mala idea.

Però Franco va morir al llit.

Després les coses van anar com van anar, però no pensava que el dictador pogués morir de vell. Creia que alguna cosa passaria abans, i no seria amable.

Aquesta cosa no amable no va passar. Vostè se’n va anar als Estats Units i va continuar una carrera molt prolífica. Per què els Estats Units i què hi va trobar?

Em semblava que era el més interessant en aquell moment. Hauria pogut anar a Anglaterra; Londres era un bon lloc per viure. Però sempre m’havia interessat molt la cultura anglosaxona americana, més que la britànica. A París havia fet amics americans que eren allà fent un any sabàtic. Això és molt americà. Si venies d’una família més o menys benestant, abans de doctorar-te la família t’enviava a Europa per adquirir experiència. Eren un grup d’americans de la meva edat amb qui compartia pis. Només em va faltar això. Em van dir que quan volgués, ja sabia on eren. Ja tenia un contacte, i va ser com hi vaig arribar. D’una manera espectacular. Sabia que el pare d’un d’ells era una persona molt influent a Chicago, però no sabia fins a quin punt fins que vaig ser allà. Vaig arribar l’últim mes abans de les eleccions del 1972, entre McGovern i Nixon. Quan McGovern feia campanya a Illinois era a casa del pare del meu amic. Hi vaig arribar, sense ni parlar anglès, i vaig conèixer McGovern, l’alcalde de Chicago, el governador d’Illinois, i tota una pila de gent. Entre ells el Warren Beatty, que estava molt implicat en la campanya. No hi vaig poder parlar gaire perquè el meu anglès era més que defectuós. Però vaig poder viure una campanya pràcticament des de dintre. L’endemà de les eleccions -va guanyar Nixon- me’n vaig anar cap a Nova York.

A Nova York s’hi està molts anys i torna a Catalunya, però no deixa mai els EUA. Viu a cavall entre els dos llocs, com s’organitza?

Anant i venint. Allò és casa meva, sens dubte. Aquí també, però és una altra cosa. Ara ja comença a canviar, però fins fa molt poc el mapa estava molt ben delimitat. Això podia ser casa meva, però era casa dels meus pares, per dir-ho d’alguna manera; era el passat. Els Estats Units eren casa meva-meva i era el present en un moment que estava tot per fer. Jo m’he fet allà. És un país absolutament surrealista, com tots. Però al revés dels altres. Els Estats Units són poderosíssims i tot el que hi passa té una ressonància que no tindria si no fos el que són. Ara estan passant un moment perquè se’t posin els pèls de punta amb Trump. ¿Com és possible que un personatge així pugui ser president del país més poderós del món? Allà la societat civil és molt potent i està molt ben vertebrada. Vol dir que l’impacte que pot tenir un determinat govern està més atenuat que en un lloc com Espanya, on tot depèn de qui hi hagi i la possibilitat que la societat civil canviï les coses és més aviat remota.

La curiositat dels americans és més gran que la nostra...

És una diferència entre americans i europeus, no és només la cosa de Catalunya o Espanya. És un problema europeu, crec. El pes de l’estat a Europa és molt fort. Estem acostumats que tot ve de dalt. El comú denominador europeu és l’estat. A França no es belluga res si no surt de París i del govern. En canvi, als Estats Units no. La gent n’està totalment convençuda, i han tingut l’oportunitat de construir el país com qui fa un vaixell. Són 200 anys. Això crea una cultura. Hi ha aquestes oportunitats, i si no les aprofites la culpa és teva. Tothom parteix de la base que qualsevol iniciativa privada, o individual, si té cara i ulls se’n pot sortir.

Per tant, vostè considera que el president Trump tindrà una repercussió limitada sobre els EUA.

Dubto molt que Trump, que és molt burro, es carregui el país. Però està posant molts bastons a les rodes. Hi ha destrosses que pot fer, i no el pot parar ningú, que potser ens costarà molts anys reparar-les. Però no ho veig com una cosa catastròfica.

Quan ve a Catalunya, com veu les turbulències que estem vivint?

Tenia ganes de poder passar temps aquí, independentment de tot perquè em feia la sensació que s’estava preparant alguna cosa important, i aquesta vegada no m’ho volia perdre. Ja em vaig perdre la Transició perquè era fora i la vaig seguir de lluny. I si és Catalunya, encara més. La veritat és que no sé com acabarà. Hi ha un interrogant monumental que està penjant sobre el cap de tots. Pinta malament perquè no hi ha res que pugui funcionar en un sentit o altre sense política. Això és justament el que està faltant en aquest moment. No hi ha ningú que vulgui ser interlocutor de ningú. Això et deixa molt pocs camins per poder actuar. I això em preocupa. No tinc ganes de veure gent fent mal, i fent-se mal. És molt, molt complicat. D’altra banda, passen coses, com sempre, que mai hauríem pogut imaginar. La decisió dels jutges alemanys de no enviar Puigdemont cap aquí... S’ha de veure què passa.

Quin és el seu pròxim objectiu de treball?

Hi ha diverses coses. Paradoxalment sembla que tot passi a la Pell de Brau. A Barcelona, un treball escenogràfic per al TNC que em fa molta il·lusió. Un luxe. També estem en discussions amb el Cegac, el Centre Gallec d’Art Contemporani, i amb Artium, el museu d’art contemporani de Vitòria, on sembla que també passarà alguna cosa. Als Estats Units estic pendent de veure com acaba el tema del finançament. No depèn de mi, depèn de la Universitat de Minnesota, a Minneapolis. Si funciona, treballaria durant un any amb un equip multidisciplinari en el qual seria l’únic artista. La resta són neuròlegs, psiquiatres clínics i gent que treballa sobre el trauma amb veterans de l’Afganistan i l’Iraq. Suposo que ja n’hi deu haver algun de Síria, també. De tot aquest grup n’hi ha uns quants que fan servir l’art com a teràpia. Aquests són els que m’interessen. Vull veure què passa allà. Si funciona i s’aconsegueixen els diners per mantenir el projecte en marxa, això vol dir tot un any a Minnesota. Em fa una mica de mandra, perquè són nou mesos d’hivern amb un fred que pela. Però el material i el tema són molt interessants. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat