03/04/2016

La infantesa com a pàtria

1 min
La infantesa com a pàtria

Retirat a Seebüll a partir del 1940, Emil Nolde va realitzar fins a la seva mort, el 1956, una impressionant sèrie d’aquarel·les que ell va anomenar, amb voluntat d’invisibilitat, “quadres no pintats”. Abans que es produís aquest exili espiritual, els nacionalsocialistes havien condemnat la seva obra com a art degenerat. No obstant això, prèviament, el mateix Nolde havia estat acusat, com altres expressionistes, de contaminació nazi a causa de les seves simpaties per la filosofia de Nietzsche.

Nolde, en efecte, era nietzscheà, i ho era a la recerca d’una radicalitat moral que despullés els valors burgesos. En conseqüència, com a artista, va aprendre de Munch, Van Gogh i Gauguin, i es va ajuntar amb el grup expressionista Die Brücke. No per gaire temps: Nolde era un solitari que seguia un camí solitari. Aquest camí conduïa, paradoxalment, a la infantesa. El nen -com per a Nietzsche i, també, per a Baudelaire- era l’autèntica pàtria de l’home.

Potser per aquesta convicció, el 1912 Emil Nolde va fer una de les pintures que més misteriosament capten el món de la infantesa. Nolde, que creia que havia de descentrar-se ell mateix per penetrar l’ànima dels éssers humans, tracta, en aquesta obra, d’adoptar la perspectiva del nen, i no la de l’adult, per pintar el quadre. A La nena i el gran ocell tot sembla monstruós i desproporcionat a la mirada adulta, començant pels trets de les dues figures. Però així és l’autèntica pàtria de l’home, la infantesa: la fam dels sentits porta a la por i, simultàniament, a la curiositat pel coneixement. Quan l’home ja no veu el misteriós ocell és que està cec. O mort.

stats