FUTURS ESCRIPTORS

Els infants ens diuen com ens hem de cuidar

Els nens i nenes tenen clar què vol dir tenir cura de les persones. Ho hem comprovat en el concurs literari que l’ARA i l’Obra Social de Sant Joan de Déu hem convocat al voltant del Diari dels Infants. Aquí teniu els guanyadors i els segons premiats de cada categoria. Enhorabona a tots!

Els infants ens diuen com ens hem de cuidar Futurs escriptors / JORDI ROVIRALTA

Categoria 1 (cicle inicial)

En Marc té un pla!

Em dic Marc, tinc 7 anys i he començat segon. Avui, com cada dia quan surto d’escola, vaig a casa l’àvia Natalia i l’avi Rafael. Abans em venien a buscar tots dos, però aquest curs ve l’avi sol perquè l’àvia està malalta. A mi no m’ho sembla, perquè no està al llit, ni té febre, ni tos, només ha perdut la memòria. La memòria és una cosa molt important. Va bé per aprendre’s els poemes i les cançons que ensenya la mestra, ¡i espero que a mi no se’m perdi mai! Seria un bon problema!

-Hola, àvia!- crido així que entro a casa, i corro per anar a fer-li un petó.

-Hola, Tonet!- em contesta en veure’m. Ja no és recorda del meu nom, ara sempre em diu Tonet, perquè es pensa que soc el seu fill, el meu pare. Això em fa molta pena... Però amb l’avi Rafael hem pensat un pla, i després de berenar trec l’àlbum de fotografies, que he portat de casa, per ensenyar-li a l’àvia.

-Aquests som jo i el papa jugant a futbol. I aquí hi som tots tres, l’avi, el papa i jo, aquell dia que vam anar a buscar espàrrecs. Te’n recordes?

Anem mirant d’una en una les fotografies, i riem molt, i de tant en tant li cauen unes llàgrimes. Ara sí que se’n recorda del meu nom.

-Qui és aquest, àvia?- li pregunto. -Caram, ets tu, el Marc!- ¡Que bé, que content que estic! L’àvia ja torna a tenir memòria!

-Fins demà, àvia!- l’abraço tot i fent-li un petó.

-Adeu, Tonet- em diu fluixet a l’orella.

Escola Sant Josep (2n de primària)
Creació col·lectiva

La Maria Rosa

La Maria Rosa era la veïna del quart d’un bloc de set pisos. Era amable, simpàtica, carinyosa amb els nens i sempre ajudava tothom. A més era molt graciosa perquè sempre feia bromes. Quan un veí necessitava ajuda, ella sempre estava disposada a donar un cop de mà. Era molt estimada per tots.

Però els anys van anar passant i la Maria Rosa es va fer gran. Cada cop li costava més caminar i ajupir-se, i quan volia agafar les coses, li queien. Com que no tenia família, sempre estava sola. Sort que tenia un gat que li feia companyia.

Un dia la Maria Rosa va ensopegar amb una joguina del seu gatet i va caure a terra al menjador. De seguida va notar que s’havia fet molt de mal perquè no es podia moure. Així que va començar a cridar:

-Que algú m’ajudi, sisplau!

Però ningú no la sentia. El seu gat, que era molt espavilat, va sortir per la finestra i va entrar a casa dels veïns del tercer. Quan els veïns el van veure, de seguida van saber que a la Maria Rosa li passava alguna cosa.

Van anar al quartet de les claus i van entrar a casa la veïna. Pobre M. Rosa! S’havia trencat una cama i una cama. Com que era Nadal, els metges li van dir que no podia celebrar-lo a casa, ja que passaria unes setmanes a l’hospital. Ella es va posar molt trista. Quan els veïns es van assabentar de la notícia van tenir una idea: anirien a passar el dia de Nadal a l’hospital amb la M. Rosa.

Cadascú va portar alguna cosa per dinar i no va fer falta cap regal. El millor regal de tots va ser cuidar la dona que sempre els havia ajudat i cuidat. Ara els tocava a ells.

Escola Virolai (2n de primària)
Creació col·lectiva

Categoria 2 (cicle mitjà)

La meva família

A la meva família som 18 persones: 4 germans, els meus pares, 2 àvies, 1 avi, 2 tiets, 2 tietes, 3 cosins i 2 cosines. Tots ens cuidem els uns als altres encara que a vegades ens barallem, sobretot jo amb els meus germans. Els meus germans són tres bessons. Fan moltes trapelleries com saltar al llit, molestar els veïns, tirar-me aigua gelada quan estic dormint...

Encara que fan aquestes coses, jo els estimo amb tot el cor. Els meus cosins també són molt pesats, però tot i així els estimo moltíssim. Els meus pares em renyen però em diuen que és pel meu bé i que m’estimen molt. Les àvies són molt carinyoses, les estimo molt, i a més a més fan el menjar superbò. El meu avi va amb cadira de rodes, ja està molt vellet, l’estimo moltíssim encara que ni hi sent ni parla. I els tiets... En Josep és una mica malcarat, però m’estima molt i les meves tietes m’ajuden en tot. Així és la meva família i no la canviaria per res.

Escola Pràctiques (4t de primària)
Núria Marquès, June Barbado, Balma Batlle, Zhehuan Zheng i Guillem Bona

Avui m’han donat una notícia molt important

Hola, em dic Agustín, avui m’han donat una notícia molt important: tindré una germaneta! Avui hem anat a l’hospital, naixerà el bebè. Es diu Bianca i he dit als pares que jo la vull cuidar!

Quan arribo a casa me n’adono que això és un desastre: he de canviar els bolquers, donar-li la papilla que m’escup a la cara, ficar-li el xumet quan plora... i em diu “ peluquín ” enlloc d’Agustín, que és el meu nom. No ho suporto!

Avui he trucat als avis i diuen que m’ajudaran amb la Bianca. Ara sí que m’he quedat tranquil! M’he adonat que cuidar a la Bianca és divertit i cansat alhora!

Escola Pràctiques (4t de primària)
Armand Hernando, Mariona Roca, Amira Samadi, Lucas Peucheret i Jana Rio

Categoria 3 (cicle superior)

El meu germà

Des de la finestra veia com queien les petites boles de neu a sobre de les cases. Era gener i el carrer estava ple de llumetes de Nadal que encara no s’havien tret. La mare i en Lluc estaven a la cuina fent un pastís; l’endemà era l’aniversari del meu germà, en Lluc. Tot i que jo tenia 6 anys i ell 11, no ho semblava, sempre era jo qui m’encarregava de cuidar-lo i de que no li passés res. Però deixant a banda tot això, per a mi era un nen normal. Sempre la gent el tractava diferent. Però per què? Una veu em va interrompre en els meus pensaments; era la mare que em cridava per anar a sopar.

El dia següent, tornava de l’escola pensant en la festa que faríem a casa, i en el pastís, que la mare i el meu germà havien fet, i que em menjaria.

Abans d’obrir la porta de casa vaig veure a fora una ambulància i a dintre molt enrenou. Quan vaig entrar a casa tot estava buit i en silenci, menys l’habitació d’en Lluc, que, tot i que estava ajustada, en sortia un bri de llum. Sentia veus que parlaven i vaig sentir alguna cosa d’una crisi epilèptica. Sense entendre què volia dir, ja vaig veure que no era bo.

Al cap d’una estona, quan tenia la intenció d’entrar, vaig sentir que deien que la cosa empitjorava.

La mare va sortir de l’habitació plorant i, en veure’m allà parada, em va mirar amb cara de tristesa i compassió. Sense dir ni una paraula em va abraçar amb fermesa. Per mi allò va ser com una coma després d’un text molt llarg, com un abric de pell enmig d’una tempesta. Al cap d’uns segons vaig preguntar:

-Mare, què ha passat? El Lluc està bé?

Va fer una pausa i mirant a terra va dir:

-Si juntes el cuidem, ja veuràs com sortirà tot bé.

I jo vaig fer com em va dir la mare, el vaig cuidar i estimar fins l’infinit. Però si una cosa sé és que no l’hauria pogut cuidar si al meu costat no hi hagués hagut una persona que em cuidava a mi.

Cuida els altres i els altres et cuidaran a tu.

Escola Solc (6è de primària)
Joana Martorell i Sánchez

Aquella cara de peix

Hi havia una vegada una noia que es deia Sonia, era mestra a Anglaterra. De 4 mestres que hi havien a l’aula, ella era de serveis especials. La Sonia tenia un nen amb autisme greu. El nen tenia 5 anys. La mestra Sonia l’ajudava en tot i quan es posava trist o nerviós, ella el calmava posant-li cara de peix. Un dia va dir un nen:

- Senyo, per què ets tan bona amb ell, si no et diu res?

La senyo Sonia va dir:

-No importa, perquè ell sap que un dia serà igual que tu, però ara no pot fer-ho sol així que jo l’ajudaré a aconseguir el mateix que tu. Després d’uns dies, van decidir totes les mestres anar a un altre col·le per al nen amb autisme.

Van contactar amb la mare per dir-l’hi, però la mare no es preocupava gens pel fill. Mentre passava tot això, el nen va dir la primera paraula, fish, per la cara que feia la Sonia. Quan el curs va acabar, a la Sonia li van donar una xapa en forma de peix per la primera paraula que va dir, perquè sense ella no podria dir la primera paraula.

Col·legi Singuerlín (6è de primària)
Ainhoa González

Més continguts de

El + vist

El + comentat