La ingenuïtat reconquerida

Un vent d'ingenuïtat s'obre pas entre les escletxes d'un sistema en ruïnes

FA POCS DIES VAIG REBRE UN MISSATGE DE WHATSAPP AMB UNA FOTOGRAFIA en què es podia llegir el fragment d’un poema: “ Cómo vivir, me preguntó por carta alguien / a quien yo pensaba formular / la misma pregunta. / De nuevo, y como siempre, / según lo dicho anteriormente / no hay preguntas más apremiantes / que las preguntas ingenuas ”. És d’un poema de la Szymborska que no localitzo i me l’envia una amiga madrilenya des del seu exili forçós de jove precària a Dakar. Hi afegeix: “Leyéndolo me acordé de ti”.

M’ha dit ingènua, penso de seguida. No és la primera vegada que m’ho sento dir. Especialment, per part d’amics més joves, que són els únics que poden permetre’s dir coses com aquesta sense resultar condescendents o paternalistes.

Symborska escriu, “de nou i com sempre”: la ingenuïtat sempre és nova i sempre és la mateixa perquè pot fer les preguntes de sempre com si no ens les haguéssim fet mai. Per això és tan subversiva: desaprèn els sabers, les convencions, les seguretats, les pretensions, el que “tothom sap” i que no ens deixa respirar. Sento que actualment hi ha un vent d’ingenuïtat que s’obre pas entre les escletxes d’un sistema en ruïnes. Necessitem desaprendre tanta putrefacció.

La nostra societat neutralitza la ingenuïtat de dues maneres: o la maduresa o l’infantilisme. La maduresa deixa les preguntes enrere perquè accepta les respostes disponibles: les que ens donen els qui saben, experts, tecnòcrates, dirigents i opinadors. I si no s’entenen o no ens acaben d’agradar, la maduresa consisteix a poder sentenciar, resignadament o amb supèrbia, “això és el que hi ha”. L’infantilisme no deixa enrere les preguntes perquè és tot un sistema de pautes, d’hàbits i d’estímuls organitzats, precisament, perquè oblidem que pot haver-hi preguntes. L’infantilisme no és ingenuïtat. N’és la seva perversió, la seva paròdia neutralitzada.

Però el vent d’una nova ingenuïtat amenaça avui els adults massa madurs parapetats darrere les seguretats de les respostes i els adults massa infantils, protegits per l’estupidesa generalitzada. És una ingenuïtat que es percep en les noves formes de vida i de politització, que s’alcen avui capaces d’expressar, des de diferents àmbits de la vida, tant personal com col·lectiva: i si ho tornem a pensar, tot això? Fem-nos l’un a l’altre la pregunta, per carta com deia la Szymborska, per WhatsApp com la meva amiga, o cara a cara: com viure?

La ingenuïtat no ve donada ni és una virginitat a preservar. Cal conquerir-la i tenir-ne cura, donar-nos una ingenuïtat capaç de desafiar, sempre i de nou, tot allò que ens diuen que ja hauríem de saber o que no sabem prou bé. Com els personatges d’ El màgic d’Oz, que han de fer un llarg recorregut i córrer moltes aventures per conquerir l’enteniment, el cor i la valentia: reconquerir la ingenuïtat no és un viatge fàcil ni lliure de perilloses lluites.