EL GRAN CARNAVAL

La inquisició dels “Tu tampoc, David Verdaguer?”

"¿Qui es pensen que són més enllà de ser una Santa Inquisició de fireta? Ja us ho diré jo, uns fanàtics obsessius"

David Verdaguer, Bruna Cusí, Carla Simón i Isabel Coixet són catalans. El 3 de febrer a la nit tots quatre van guanyar un Goya, els dos primers per les seves interpretacions a Estiu 1993 i les dues últimes per ser les directores d’ Estiu 1993 i La llibreria. En sentir els seus noms tots quatre van pujar a l’escenari per recollir el guardó i pronunciar l’habitual discurs d’agraïment. Rebre un premi tan important ha de ser una experiència colpidora i molt emocionant. He sentit moltes persones que afirmen que s’han posat molt nervioses quan els ha tocat experimentar-ho. Persones que s’han posat a plorar, que s’han equivocat, embarbussat i entrebancat. Persones que estan acostumades a l’art d’imaginar, crear i interpretar altres vides però que es posen nervioses igual que li pot passar a tothom. D’altres, esclar, deixen anar el discurs sense problema, amb tota naturalitat i fins i tot brillantor. Però no gaires, la majoria dels agraïments en aquests casos es limiten a mencionar els amics, la família i l’equip humà de la pel·lícula. Són discursos formularis i no especialment emocionants per a qui els escolta, cosa que és en si mateixa una paradoxa, ja que qui els pronuncia n’està molt d’emocionat.

David Verdaguer, Bruna Cusí, Carla Simón i Isabel Coixet són catalans. Segur que estaven emocionats quan van recollir el seu Goya. Cap d’ells va considerar oportú incloure en les seves paraules cap menció a la complicada conjectura política ni denunciar que quatre persones catalanes estan entre reixes complint presó preventiva en dos centres penitenciaris madrilenys. Ni ells quatre, que són catalans, ni cap de les persones que van pujar a l’escenari ho va fer. També ho vaig trobar a faltar. Pensava que algú ho faria. Algú català o algú no català. M’era igual. No hauria trobat forassenyat ni fora de lloc que a algú se li acudís aixecar la veu per denunciar aquesta injustícia flagrant.

M’hauria agradat especialment que fos algú amb poder qui ho fes. Algú amb galons. La presidenta o vicepresidents de l’Acadèmia del Cine Espanyol, per exemple. O un director, o actor o actriu consolidats, que es plantessin davant dels ministres presents, davant dels espectadors de Televisió Espanyola i davant de Twitter en ple i ens ho llancessin als morros. No va passar. El que sí que ha passat és que a més a més d’estranyar-nos-en -reacció que em sembla molt lògica- i protestar -amb més o menys amargor- hi ha qui no n’ha tingut prou i ha decidit que era una idea excel·lent apuntar i disparar contra aquestes persones que no van fer cap menció a l’existència dels presos polítics. Apuntar i disparar en forma d’articles periodístics que els deixaven a l’altura del betum, els tractaven d’irresponsables, de mals catalans i males persones. Apuntar i disparar en forma de tuits del tipus: “Tu tampoc, David Verdaguer?” Tuits, per exemple, de catalans que a més a més són actors i directors de teatre i de cinema. O periodistes i opinadors amb notable trajectòria, nombrosos lectors i seguidors a les xarxes socials.

A aquestes persones no sembla que els interessi gens saber els motius que tenen aquesta gent -els quatre esmentats i qui sigui- per dir el que van dir i no dir el que no van dir. Potser tenen ideologies similars a les seves, o potser no. Potser tenen por o reserves d’expressar-se obertament en públic per culpa de les conseqüències que poden rebre. Verdaguer, Cusí i Simón com aquell qui diu acaben de començar i poden pensar que una manifestació tan contundent com ara “Llibertat per als presos polítics!” dita des de l’escenari dels Goya pot anar-los a la contra. Qui els escolta a l’altra banda és una organització política i judicial que ha demostrat amb escreix que no té escrúpols i que té tentacles allargassats per arribar a tota mena d’àmbits. També el cinematogràfic.

Què s’han cregut tota aquesta tropa dels “Tu tampoc, David Verdaguer”? ¿Qui es pensen que són més enllà de ser una Santa Inquisició de fireta? Ja us ho diré jo, uns fanàtics obsessius als quals només sembla importar-los una cosa: ells mateixos i el seu fanatisme obsessiu. Potser no han vist Estiu 1993. Els hi recomano. Hi detectaran algunes coses sobre la dificultat de les relacions humanes, sobre les pors, les incerteses i l’empatia.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat