La irreversibilitat

El darrer 'fora de classe' va ser el més llarg que he escrit fins ara i, en canvi, el que se'm va fer més curt, perquè van quedar moltes coses per dir, o per explicar millor

El darrer 'fora de classe' va ser el més llarg que he escrit fins ara i, en canvi, el que se'm va fer més curt, perquè van quedar moltes coses per dir, o per explicar millor. Ens preguntàvem què hi ha de veritat en el que estem vivint i si realment està passant tot allò que diem que passa. Parlàvem del poder del simulacre, que empaqueta desitjos i vivències en esdeveniments per consumir. Però ara caldria preguntar-nos, i què vol dir que passi alguna cosa?

En el dia a dia de les nostres vides personals i col·lectives tots hem pogut experimentar aquella sensació tan desassossegant que fem moltes coses, que hi ha molta activitat, fins i tot massa, però que no passa res. “Per favor, que passi alguna cosa...”, ens diem moltes vegades en veu baixa, com xiuxiuejant una oració, esperant la salvació d’un esdeveniment real que interrompi el moviment sense fi d’un món inútilment hiperactiu. Seguint amb les reflexions de Baudrillard, el mateix filòsof que ha dedicat tants escrits a pensar el simulacre com a forma dominant de l’experiència en el món contemporani, podríem dir que l’esdeveniment fa passar alguna cosa quan és irreversible. Per dir-ho en una imatge: quan la tecla “desfer” o “esborrar” ja no es pot pitjar.

En el món mediàtic, un titular esborra el següent com en els nostres telèfons una conversa de missatges esborrada cancel·la, sense deixar rastre, un amor o una amistat. Tot es pot desfer, tot es pot esborrar, la pantalla sempre pot tornar a quedar neta. “Resetejar”, en diuen alguns. Però la vida no és la pantalla d’un videojoc, no es reseteja. Canvia, es desplaça, obre nous camins i en tanca d’altres per sempre i, això sí: a cada segon, sense pausa, envelleix. Potser aquest esdeveniment, envellir i morir, és l’únic fet al qual estem lligats de manera inevitable, l’única irreversibilitat que ens persegueix per moltes pantalles que ens protegeixin. Per això hem construït tota una cultura basada en la negació de la vellesa i de la mort. No suportem la irreversibilitat i alhora la desitgem desesperadament.

Però sense haver-nos de projectar en la irreversibilitat última i final, la de la mort, que passi alguna cosa al llarg de la vida té a veure amb tres potencialitats creatives: la d’obrir (obrir possibilitats de vida que abans no existien), la de significar (produir significats nous o diferents) i la de decidir (prendre una posició que no deixarà les coses tal com estaven). Obrir, significar i decidir són tres cares de la irreversibilitat, tres maneres de fer que passin coses a la nostra vida personal i col·lectiva, privada i política, que trenquin, per fi, l’asfixiant poder del simulacre.