Cada any, al Japó, el segon dilluns de gener és festiu: s’hi commemora el Seijin no Hi (Dia de la Majoria d’Edat). Per a molts nois i noies japonesos és una data important perquè, d’alguna manera -els agradi o no-, a partir d’aquell moment se’ls considerarà adults. Cosa que, en l’exigent societat japonesa, acostuma a tenir connotacions més profundes que no pas a Occident.

Tots els joves que compleixen 20 anys en el mateix període escolar (entre el 2 d’abril de l’any anterior i l’1 d’abril de l’any en curs) són convidats per l’ajuntament del seu poble o ciutat a participar en la cerimònia central del Seijin no Hi, coneguda com a Sheijin Shiki. Depenent de la importància i el nombre d’habitants de cada municipi, l’acte s’organitza en centres culturals municipals o en recintes de més dimensió, com per exemple estadis de beisbol (a les fotografies, el Wing Stadium de Kobe). I l’alcalde, o de vegades altres personalitats, es dirigeixen als joves per informar-los i fer-los reflexionar sobre les responsabilitats que hauran d’assumir com a adults en la societat: a partir d’aquell moment i al llarg de la seva vida. Encara que probablement el que més els motivi llavors és reunir-se amb els seus antics companys de col·legi, i també saber que a partir d’aquell dia podran beure alcohol i fumar de manera legal.

Aquesta celebració, tal com es coneix actualment, té l’origen al 1948 a la prefectura de Saitama, pròxima a Tòquio. La iniciativa tenia per finalitat encoratjar els joves que havien tornat de la guerra i que havien de complir 20 anys. Seu era el futur del país, i seva era també la responsabilitat de reconstruir-lo amb saviesa i esforç. Des de llavors fins al 1999 tenia lloc el 15 de gener, però a partir de l’any 2000 es va canviar al segon dilluns de gener (que, depenent de l’any, cau entre el dia 8 i el 14) per permetre que els nois i noies que estudiaven o treballaven lluny de la seva localitat natal poguessin participar també en aquest acte i retrobar-se amb els antics companys.

Mescla de passat i present

Soc a Kobe i em dirigeixo a l’estació de metro que em portarà fins a l’estadi, on milers de joves participaran en la Seijin Shiki d’aquesta moderna ciutat de l’oest del Japó.

Als passadissos del metro em trobo la primera noia vestida amb quimono i que, acompanyada per la mare, es dirigeix a la cita amb la seva maduresa. Encara que pogués semblar obvi, els pregunto si vaig en bona direcció. Em responen que sí, i la mare es disculpa per no parlar bé l’anglès. Estant al seu país, ¿no hauria de ser jo qui es disculpés per no poder expressar-me en el seu idioma?

Ja que hem començat a parlar, aprofito l’ocasió per fer alguna pregunta mentre continuem caminant. La Keiko, de 19 anys, hi accedeix encantada.

- El que em fa més il·lusió és poder vestir quimono, fer-me fotos amb aquesta roba i veure antics amics i amigues.

També em dona la seva opinió respecte a la cerimònia i la significació que té per a ella:

- La cerimònia no és el que més m’atrau, ni poder beure alcohol i fumar, perquè no m’agrada. Em molesta molt que des de fa alguns anys, per tot el país, hi ha notícies de nois i noies que no saben comportar-se. Fan bretolades, es posen a parlar pel mòbil o xisclen per interrompre el discurs de l’alcalde, i fins i tot alguns arriben mig borratxos a la cerimònia... Espero que això no passi aquí. Em faria molta pena.

Li agraeixo les seves paraules desitjant-li un bon dia i segueixo el meu camí. A mesura que avanço em vaig creuant amb més noies, amb els seus enlluernadors quimonos i els seus emocionats somriures. Aquell tòpic que sempre es diu sobre el Japó -on la visió del passat i del present, l’expressió de tradició i la innovació es fonen en plena harmonia- es fa palès més que mai en aquestes noies. En arribar a l’estació més pròxima a l’estadi de beisbol, al carrer ja es respira l’ambient festiu, malgrat l’intens fred i el fort vent que dificulta -encara una mica més- el subtil art de caminar vestintquimono i zori.

Aquest dia, noies i nois es reuneixen mostrant les millors gales. Elles majoritàriament vesteixen un tipus de quimono anomenat furisode, de màniga llarga i colors molt vius. Com que aquests quimonos poden arribar a ser molt cars, entre 300.000 i un milió de iens (entre 2.400 i 8.000 euros), moltes d’elles els lloguen per a l’ocasió, no sense abans aprofitar l’avinentesa per passar per un estudi fotogràfic i retratar-se per a la posteritat. Ells, tot i que alguns fan servir els tradicionals haori i hakama, majoritàriament porten vestits occidentals. De tota manera, a jutjar per la seva cuidada i estudiada estètica de cap a peus, apostaria que s’han passat el mateix temps que elles davant del mirall.

A l’esplanada adjacent a l’estadi es concentren multitud de noies i nois que van formant grups multicolors. La visió de tants quimonos és tot un espectacle per si sol. M’acosto a unes noies que estan rient i fent-se selfies. Són la Junko, l’Akiko, l’Emi i l’Asami (totes quatre de 20 anys). L’Emi diu entre rialles:

- Estem contentes perquè feia anys que no ens vèiem totes juntes. I no cada dia podem portar quimono, ¿oi que estem guapes?

Parlo també amb l’Eiichi, de 19 anys, un estudiant de dret amb aire responsable i decidit, que parla mig somrient.

- La cerimònia no m’interessa gaire però sí que em sembla important fer 20 anys d’aquí pocs dies. No sé si la meva vida canviarà per això...

A prop em trobo un grup de tres nois amb un look pròxim a les estrelles de pop-rock i amb aire de perdonavides, però es desfan en rialles quan m’hi dirigeixo. Són el Hiroshi, el Kazuo i el Kenji (tots de 20 anys). “El que ens agrada és tenir el dia lliure, anar a beure cervesa amb els amics i veure tantes noies juntes... Això és el millor!”, diu el Kazuo, mentre els seus amics li fan bromes en japonès que no arribo a entendre.

Ara parlo amb l’Akina, de 20 anys. S’està amb les seves amigues però no vesteix quimono. Li pregunto si és perquè no li toca la cerimònia aquest any. Em respon que sí que li toca, però m’explica el motiu per no portar-lo:

- Visc a Niigata, però soc aquí de vacances uns dies per veure la meva família. L’Ajuntament de Niigata em va enviar una invitació, però com que era aquí, a Kobe, no hi he anat. No dono importància al fet d’acudir a la cerimònia ni em ve de gust posar-me un quimono. Tenia ganes de veure algunes amigues i per això m’he acostat fins aquí. A la tarda anirem juntes a una festa de companys del col·legi, segur que serà molt divertit.

La Sakura, de 19 anys, hi ha vingut amb els pares. És bastant tímida però sembla tenir les idees molt clares.

- En acabar la carrera vull anar a Londres per perfeccionar l’anglès. Després d’un parell d’anys m’agradaria tornar al Japó i en poc temps formar una família.

No sé si parla per boca dels pares o realment és el que pensa, no l’hi discutiré. Està realment elegant amb el seu quimono.

Silenci sorprenent

Dins l’estadi, la breu cerimònia transcorre amb total normalitat i respecte per l’alcalde, malgrat que s’hi han reunit molts joves, uns 11.000. En iniciar-se l’acte, quan s’han posat a resar tots junts, el silenci que s’ha estès per tot l’espai m’ha impressionat profundament.

Un cop s’acaba la cerimònia, es tornen a trobar a l’exterior. Torna la gresca, les rialles, les selfies. Apareixen llaunes de cervesa i alguna petita ampolla de vodka, també cigarretes, però no es descontrola res. Em fico al mig dels grups, enmig de l’ambient festiu i les trobades apassionades entre amics i amigues. Els plans més curts i pròxims, fins i tot desenfocats, pretenen ser una vibrant representació d’aquesta emoció en primera persona, com si ells mateixos haguessin captat les imatges... Uns joves que es deixen anar per unes hores, potser conscients que, a partir d’ara, començaran la seva vida com a adults.