Dels molts contrastos simultanis que defineixen Barcelona, un dels més sorprenents es dona entre la precisió del ritme geomètric que imposa el traçat de gran part dels seus carrers i l’ona onírica, l’aire d’ utopia ben ventilada que proporcionen els seus jardins. Sobretot els extensos jardins de la muntanya de Montjuïc, que expressen la concepció original d’un il·lustre paisatgista francès, Jean-Claude-Nicolas Forestier (1861-1930). El seu credo -que té poc a veure amb la tradició francesa- es revela de la millor manera en els jardins de Laribal, que aquest any compleixen 100 anys des de la seva inauguració, tot i que van trigar uns anys més a estar enllestits del tot.

Tant la visió contemplativa de Forestier com la lògica sense pietat de l’esquema urbà d’Ildefons Cerdà -l’Eixample- tenen una arrel comuna: l’auge del pensament positivista que va marcar la cultura occidental al segle XIX, i la reacció adversa que aquesta exaltació ha provocat i que ha avivat l’aspiració cap a una naturalesa genuïna. Enfront dels triomfs innegables del món racional-científic a les grans ciutats, diversos pensadors han definit la necessitat de contraposar-hi uns oasis governats per principis més lliures, on l’home pot restablir una relació amb la naturalesa.

Els inicis professionals de Jean-Claude-Nicolas Forestier a França no presagiaven de cap manera l’audàcia que suggeriria tota la seva obra de maduresa. Heretant la tradició geomètrica francesa com a alumne avantatjat de Jean-Charles Adolphe Alphand (el jardiner del baró Haussmann, que va fer la gran renovació de París durant la segona meitat del segle XIX), el jove Forestier va mostrar també un interès creixent per l’urbanisme, un àmbit que ampliava les seves competències. El 1887, amb 26 anys, Alphand el va reclutar al servei de parcs i jardins de la ciutat de París, servei en el qual es quedaria durant més de quaranta anys. Amb l’objectiu d’alleujar alguns conflictes induïts pel boom tecnològic, en un primer moment elabora teories higienistes sobre sistemes de parcs urbans per apaivagar el ritme frenètic ja propi a les grans ciutats. Les seves prioritats canvien de manera espectacular quan el governador del Marroc, el general Lyautey, el convida a Casablanca el 1913 per posar en pràctica les seves idees, i hi planifica un programa urbà amb una gran xarxa d’espais verds adaptada a les particularitats del país.

Quan descobreix la tradició del jardí àrab, la visió de Forestier tendeix a incorporar la importància de la percepció personal que implica aquesta cultura, la multitud d’espais verds -de vegades minúsculs- tancats, un món botànic sensual dominat pel taronger… En les seves noves teories, els jardins apareixen com a prolongació de l’habitatge, com un espai habitable, que completen el sistema de parcs que havia definit anteriorment. Per estendre l’abast de les seves cerques, emprèn un viatge a Andalusia: els jardins de l’Alhambra i del Generalife li causen una impressió profunda i seran per sempre més una de les seves fonts predilectes d’inspiració.

De Sevilla a Barcelona

El primer encàrrec de Forestier a Espanya és el parc Ascensión de Badajoz, realitzat el 1911 i seguit pel projecte per al jardí del Rey Moro, de Ronda, del 1912. La influència de la visita al Marroc i Andalusia comença a notar-se al parc de María Luisa de Sevilla, una obra de grans proporcions en la qual es veu involucrat -amb intermitències- del 1913 al 1929. El seu vincle amb Barcelona s’estableix el 1915, en relació amb les reflexions urbanístiques sobre el futur de la muntanya de Montjuïc, un tema en el qual havien treballat molts anys Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. Forestier és contractat per Francesc Cambó, comissari de l’Exposició d’Indústries Elèctriques, que estava previst que se celebrés el 1917 al peu de la muntanya, i la seva missió és elaborar un concepte que permetria l’enjardinament d’una gran part de la muntanya i, a continuació, planejar detalladament i executar aquestes obres.

Al llarg del temps, algunes de les premisses inicials s’han modificat de manera significativa i, com a conseqüència, diversos projectes dissenyats no s’han dut a terme -com la zona marítima, a Miramar- o bé s’han construït només parcialment (escalinates monumentals, passatges, elements de connexió…). Però l’imponent conjunt d’obres de Forestier a Montjuïc -en una extensió de temps molt més àmplia que els dos anys previstos inicialment- ha canviat per sempre la percepció de la muntanya, vista ja com una part integrant de la ciutat.

El sistema inicial de jardins ideats en aquella ocasió comprèn els jardins de Laribal, els jardins de Miramar (un projecte abandonat) i el roserar d’Amargós, que ulteriorment -amb la construcció d’un amfiteatre a l’aire lliure on hi havia hagut una antiga pedrera- es va convertir en el jardí del Teatre Grec. Les obres dels jardins de Laribal (nom de l’antic propietari del terreny, l’advocat i polític Josep Laribal) van durar del 1915 al 1917, i avui dia, en el centenari de la seva inauguració, la visió generosa del seu creador es pot apreciar plenament. La gran Exposició d’Indústries Elèctriques prevista per al 1917 es revoca, però Forestier continua treballant en altres projectes a Montjuïc de cara a una futura gran Exposició Internacional que s’ha de celebrar el 1929. I a partir del 1917 compta amb un jove deixeble català, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, nomenat director de Parcs Públics i Arbrat de Barcelona: és el que dirigirà les obres i continuarà treballant per molts anys l’esperit del seu mestre.

El 1923, sota la dictadura de Primo de Rivera, Forestier és acomiadat. Durant aquell període es planteja seriosament la possibilitat de construir una ciutat jardí en unes parcel·les privades que inclouen els jardins dissenyats anteriorment. Per sort, la iniciativa no prospera, i així Montjuïc conserva el seu caràcter públic i es va transformant cada vegada més en “la muntanya recuperada per a la ciutat” de la visió inicial. Una vegada acabada la dictadura, Forestier torna a encapçalar la direcció de les obres que havia ideat, i serà aclamat i rebrà el Gran Premi de l’Exposició de Barcelona del 1929 en homenatge a la seva dedicació a la ciutat.

Jugant amb els pendents

Els jardins de Laribal tenen una diferència de nivell vertiginosa, d’uns 32 metres, i el projecte incorpora gran part de l’abundant vegetació preexistent, en una relació d’admirable continuïtat amb les noves espècies botàniques proposades. El fort pendent està aprofitat per situar-hi terrasses, pèrgoles, fonts, escales, salts d’aigua i caminets que aprofiten les corbes de nivell, i placetes amb bancs per descansar.

De les diverses zones que componen aquests jardins, la més extensa i relativament plana és el roserar de la Colla de l’Arròs, just al costat del Museu Etnològic. El museu està construït al lloc on hi havia la Casa Balaguer (enderrocada el 1973), seu de la Colla de l’Arròs, cèlebre associació gastronòmica barcelonina fundada al segle XIX. Els parterres rectangulars del roserar semblen llunyanament inspirats pel pati almohade de l’Alhambra, per la seva proporció i les seves voreres ceràmiques policromes. El camí que condueix a les altres zones dels jardins està cobert per una pèrgola molt original que varia en altura, els pilars de la qual són de terracota, així com els bancs -de vegades de traçat semicircular- que es troben en el recorregut.

El conjunt inclou la Font del Gat, una antiga font que va servir de pretext per a una intervenció posterior a la inauguració: un recinte amb un restaurant, construcció de Puig i Cadafalch del 1918. Seguint una corba de nivell situada una mica més amunt -l’orografia de la muntanya és bastant agitada-, hi ha la pèrgola mirador, a prop de la Fundació Miró. Aquí hi ha una al·lusió manifesta a l’antiguitat grega i romana: la filera de pilars blancs, les biguetes carregades de vegetació i les perspectives generoses fan que sigui una talaia de les més belles de la ciutat. A més, algun toc mudèjar en la decoració ceràmica dels bancs reforça el caràcter mediterrani de la composició. Aquest caràcter, que tant va impressionar Forestier a Andalusia, és precisament la feliç amalgama de totes aquestes capes: la fenícia, la grega, la romana, la ibèrica, l’àrab.

L’últim àmbit que compon els jardins de Laribal és una escalinata lineal -dita Generalife- que recorre tota la diferència de nivell del terreny. Homenatge al gloriós jardí de Granada, l’escalinata al·ludeix de diverses maneres al refinament artístic de l’Al-Àndalus. Damunt les baranes, l’aigua flueix sobre petits esglaons produint un so encantador, i diversos replans amb els seus elegants bancs de maó estan organitzats al voltant d’alguns estanys diminuts, que afavoreixen una sensació d’intimitat, com als patis andalusos.

L’omnipresència i la varietat de la vegetació conviden a un passeig contemplatiu: aquests jardins són un lloc propici per a la meditació, permeten una visió atemporal del món. És una gran obra que troba l’equilibri entre tradició i innovació, entre orografia i disseny, entre ciència i art. Com a eminent botanista, erudit i cosmopolita, Forestier va introduir aquí noves espècies vegetals que s’han adaptat perfectament al clima del país; però, per a ell, la ciència passa sempre a un segon pla perquè és l’art el que domina la seva visió. Veu el jardí com una obra d’art total, que desperta tots els sentits. És la construcció artística que permet apreciar un conjunt botànic. El jardiner és un enginyer que es converteix en artista: d’aquí que de vegades li agradava presentar-se com a jardiniste...

L’estètica de Forestier es veu marcada tant pels grans viatges que va emprendre com per la seva disposició a incorporar la tradició heretada dins d’un marc de vitalitat moderna, d’acord amb el seu temps. Estimava les ciutats i viure a l’aire lliure en els seus jardins. Al mateix temps, confessava haver estat influït per les pintures de Claude Monet… Sumant les seves diverses sensibilitats es pot entendre com Forestier va aconseguir en els jardins de Laribal l’ideal que definia Charles Baudelaire en el seu poema Correspondances, del 1857: “[…] les parfums, les couleurs et les sons se répondent [...]”