A LES ÀMFORES GREGUES hi ha molts testimonis del culte al vi, a través del déu Dionís. Destruïda gran part de la pintura antiga, la ceràmica és la millor crònica de la passió genealogista que imperava en la cultura grega. El millor exemple n’és la Teogonia d’Hesíode, un esforç èpic per desvelar la complexa estructura de la família olímpica. El mateix Hesíode va investigar l’origen dels mals a Treballs i dies. Afortunadament per a nosaltres, els seus hereus -una mica extraviats-, els grecs també estaven molt ocupats cercant la genealogia dels béns. El vi hi ocupa un lloc principal. Però també el descobriment de la mel té memorables representacions a les ceràmiques. El tumultuós seguici del déu Dionís i els seus sàtirs, acompanyats per la música de címbals, arriba a l’arbre sagrat que conté la mel de les abelles. La troballa provoca una gran festa. Així ho ensenyen les ceràmiques, i així ho va recollir Ovidi al seu llibre Fastos.

Molt probablement seguint Ovidi, segles després es va fer intèrpret del generós descobriment l’inclassificable pintor florentí Piero di Cosimo, un heterodox del llenguatge renaixentista, paral·lel a l’art del Bosch als Països Baixos. Sembla que Piero di Cosimo era solitari i taciturn, però es convertia en el més sociable dels homes durant els Carnavals. Aleshores es posava la màscara dionisíaca i descobria, mitjançant la seva pintura, els plaers.