CAPS I PUNTES

Els jueus de Barcelona

L’ editorial Comanegra acaba de publicar el llibre Voces caídas del cielo, de l’historiador Manu Valentín, que permet omplir un buit en la historiografia de Barcelona, el de la comunitat jueva entre finals del segle XIX i mitjans del XX. D’aquest poble sabem que s’havia establert a la ciutat ja en temps dels romans, i que va prosperar fins a l’assalt al call jueu del 1391. Durant segles, però, els membres d’aquest col·lectiu van ser perseguits, i pràcticament van desaparèixer. L’any 1877 es calcula que només sobrevivien 21 jueus barcelonins, que vivien a la ciutat amb la màxima discreció. Tanmateix, a partir del 1881 van començar a arribar jueus sefardites de l’antic Imperi Otomà, que fugien de la persecució en els seus països d’origen.

El nombre de jueus va créixer progressivament, fins que l’any 1919 es va fundar la CIB, la Comunitat Israelita de Barcelona, que va instal·lar la seva seu al carrer Provença. La majoria dels seus socis fundadors eren empresaris i homes de negocis procedents d’Europa o Turquia, que s’hi havien refugiat en esclatar la Primera Guerra Mundial. Aquest seria el cas d’Isaac Carasso, un jueu de Tessalònica que es va instal·lar al carrer dels Àngels i va començar a produir iogurt, sota la marca Danone. Curiosament, aquell mateix 1919 el govern conservador del comte de Romanones, espantat per la revolució soviètica, va expulsar unes 200 persones sospitoses d’introduir idees polítiques radicals, a bord del vaixell Manuel Calvo, entre els quals hi havia russos, ciutadans balcànics, armenis i 40 jueus otomans. L’embarcació no va arribar mai al seu destí perquè va xocar amb una mina davant les costes turques i es va enfonsar.

Durant aquells mateixos anys arribava una nova onada de jueus, que es van instal·lar pel Paral·lel i el Poble-sec i que es reunien en alguns cafès i locals de l’avinguda, com el teatre Cómico. Regentaven botigues de roba al carrer de Sant Pau, com Leon Alejandrovich, J. Razilow, Nathan Jacubovich o Isaac Rosenfeld. D’altres feien de venedors i petits comerciants als encants de Sant Antoni, o es dedicaven a la venda ambulant de botons i mocadors. Aquesta nova emigració va fundar, l’any 1926, la Unió Fraternal Agudad Ahim, amb seu a la ronda de Sant Pau, que durant una dècada va aglutinar els jueus barcelonins. Quan va esclatar la Guerra Civil, molts van fugir per por de la revolució. D’altres van arribar per lluitar a favor de la República i van formar una unitat militar pròpia a partir del 1937, amb el nom de Naftali Botwin, que va combatre a la Batalla de l’Ebre.

Acabat el conflicte, les noves autoritats franquistes van prohibir la BIC i l’Agudad Ahim, van saquejar la sinagoga del carrer Provença i molts dels seus membres van patir una forta repressió, sovint acusats de maçons. No obstant, la política antisemita del règim franquista va experimentar un gir inesperat en acabar la Segona Guerra Mundial, quan la dictadura es va veure obligada a canviar de rumb per no enemistar-se amb les potències aliades, especialment amb els Estats Units. D’aquesta manera, l’any 1946 Fortunato Benarroch va rebre autorització per obrir la primera sinagoga que va funcionar després de la guerra, i per sacrificar carn kosher a l’escorxador municipal. I el 1954 inaugurava el primer temple públic d’aquesta comunitat des de l’expulsió del 1492, al carrer Avenir.

Aquest llibre m’ha recordat la història que m’explicava un bon amic meu, de família jueva. Durant els anys del franquisme, les seves tietes solteres encenien una espelma i l’acostaven a la finestra en ocasió de les festivitats hebrees, amb la vana esperança de veure alguna altra casa que fes el mateix. Dues solitàries llumenetes enmig de la foscor de la dictadura. 

Més continguts de