CAPS I PUNTES
Diumenge 18/02/2018

El laboratori domèstic

"Podríem admetre que la major part d’una ciutat és invisible, i que per aquesta mateixa raó el seu estudi té un gran valor"

Xavier Theros
3 min
Dones i criatures en una antiga cuina del Raval a principis del segle XX, una fotografia de Gabriel Casas que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya i que forma part del llibre Cuines de Barcelona, d’Isabel Segura.

Habitualment hi ha la tendència a creure que una ciutat són els carrers, les avingudes, els edificis, els jardins i les panoràmiques que podem veure mentre fem una passejada. Però la major part del que passa en una ciutat transcorre en espais íntims, a les cases de tots nosaltres. Podríem admetre, doncs, que la major part d’una ciutat és invisible, i que per aquesta mateixa raó el seu estudi té un gran valor. És el cas de l’últim llibre publicat per la historiadora Isabel Segura, autora d’altres treballs sobre la capital catalana, que a Cuines de Barcelona (Comanegra) analitza l’evolució de les cuines i la seva relació amb el desenvolupament de la ciutat, des del 1859 fins als anys setanta del segle XX. En aquell període la cuina, com a espai de treball femení, va ser una preocupació constant per a higienistes, urbanistes i arquitectes de tots els colors.

Les primeres notícies de com eren les cuines barcelonines ens situen a mitjans del segle XIX, quan Ildefons Cerdà les descrivia com a espais petits i foscos que donaven a patis interiors, mal ventilats i plens de fum a causa de la combustió de carbó, al costat de la comuna. Tres dècades més tard, l’arquitecte Pere Garcia Fària en feia una descripció molt semblant a La insalubridad de las viviendas de Barcelona, i relacionava les epidèmies que patia la ciutat amb la falta de condicions higièniques de la majoria de les cases. Un dels primers a buscar una solució a aquest problema va ser el mestre d’obres Jeroni Granell, pioner en l’edificació de l’Eixample, que va separar la cuina del vàter, es va preocupar de la seva ventilació i la va situar al costat del menjador. Les principals transformacions que va experimentar Barcelona en aquells anys, com l’arribada de l’aigua corrent, el gas i l’electricitat, van tenir una repercussió immediata en les cuines domèstiques.

A principis del segle XX aquests espais eren al centre del debat sobre com havia de ser l’habitatge obrer, apte per oferir condicions dignes de vida a l’allau migratòria de treballadors que venien a la ciutat buscant feina. Com afirma Segura, la modernitat era científica. D’una banda, feien aparició les primeres cuines de gas i, d’una altra, hi havia una preocupació per la qualificació de les cuineres, exemplificada pels cursos de cuina que organitzava l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Llavors l’alimentació representava quasi un 75% de les despeses familiars, per davant del lloguer i la llum. Les cuines ja eren una peça imprescindible en tots els domicilis, amb armaris i superfícies de treball pròpies. Apareixien les cuines amb office a les llars benestants, que passaven de la façana posterior a ocupar el mig de la casa, al costat del celobert. I als anys trenta, els primers armaris frigorífics.

Passada la tètrica postguerra i les seves misèries, la cuina es va incorporar al nou món industrial sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Els anys cinquanta, els pactes entre la dictadura franquista i els Estats Units van permetre l’entrada d’un gran nombre d’electrodomèstics, presentats com a símbols de la modernitat. Feien la seva aparició tot un seguit d’empreses barcelonines, que a mesura que s’engrandien van passar a ocupar els primers polígons industrials del Baix Llobregat. En poc temps, les cuines es van haver de modificar per encabir aquelles màquines que facilitaven la vida d’una nova generació de dones, ara batejades com a “mestresses de casa”. Per acabar-ho d’arrodonir, el comerç de queviures va canviar amb l’arribada dels supermercats d’autoservei. D’espai marginal a centre d’atenció de la indústria. Com afirma Segura, la cuina sembla “el laboratori domèstic de la ciutat moderna”.

stats