Tothom que decideix viatjar a Mart té algun motiu per deixar la Terra. O potser no en té cap, ni per marxar-ne ni per quedar-s’hi. En tot cas, l’oferta dels pòsters amb què ara s’intenta reclutar colons funciona com un imant. A Cròniques marcianes, un clàssic de la ciència-ficció sobre Mart, Ray Bradbury explica com seria la colonització del planeta veí i explora la naturalesa humana en un entorn hostil. A la novel·la també hi ha marcians, que es comporten a imatge dels humans. El racisme o la guerra seran mals exportats que afectaran els habitants del Planeta Vermell.

El cert, però, és que si es troba vida a Mart serà molt menys vistosa que la de les creacions de la ciència-ficció. Seran microbis que no tenen res a veure amb el que la literatura i el cinema han imaginat: homenets verds, grisos, humans nòrdics envoltats d’una àuria, rèptils gegants o bitxos amb tentacles. La literatura ha inventat civilitzacions marcianes de forma recurrent, que sempre han tingut l’ambició de conquerir la Terra. Herbert George Wells va publicar el 1898 La guerra dels mons, la primera novel·la que narra una invasió extraterrestre a gran escala. El 1938 Orson Welles va emetre un noticiari urgent fals que narrava aquesta invasió de marcians i va provocar el caos entre els oients que s’ho van creure.

PERÒ, HI HA VIDA?

Una de les pistes que segueixen els científics per esbrinar si realment hi ha vida és la presència de metà, un gas que produirien en digerir els metalls de què s’alimentarien aquests microorganismes extrems. Les últimes dades sobre els nivells de metà que aporta el Curiosity, però, indiquen que hi ha menys metà del que es pensava. La NASA ja ha fet càlculs sobre quan es produiria la possible vida marciana, i seria més. Un fenomen interessant és que aquest metà fluctua, és a dir, hi ha èpoques de l’any en què n’hi ha més. Això obre una nova incògnita. Per altra banda, també s’han trobat molècules orgàniques que continuen alimentant la idea de vida a Mart.