El gran carnaval

Qui limita la llibertat d’expressió i per què?

"¿Que la llibertat d’expressió ha de tenir uns límits? Segurament que sí. Però ¿qui els posa, aquests límits, i, sobretot, quin raser posem per perseguir i condemnar aquests suposats delictes d’odi i d’enaltiment de no sé quantes coses?"

U n raper ha sigut condemnat a presó per les seves lletres sarcàstiques i clarament ofensives. Una exposició a la fira d’art Arco que denuncia l’existència de presos polítics ha sigut censurada. Un llibre sobre el narcotràfic a Galícia -publicat fa dos anys- ha sigut segrestat per un jutge perquè a un alcalde no li agrada el que hi expliquen d’ell. Tot ha passat la mateixa setmana. De fet, en un lapse d’hores molt petit.

M’agradaria centrar-me en el primer cas, el del raper Valtonyc, que si res no hi posa remei passarà tres anys i mig a la presó condemnat perquè les lletres de les seves cançons no agraden a un jutge i tampoc al Tribunal Suprem, que ha confirmat la sentència per “delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona i amenaces no condicionals”.

Com que no coneixia l’obra de Valtonyc i no m’havia preocupat de conèixer-la durant el temps que fa que es parla del cas, immediatament després de saber la notícia, vaig córrer a buscar aquestes lletres tan ofensives. Hi vaig trobar coses com aquestes:

-“ Bauzá debería morir en una cámara de gas, pero va? Eso es poco, su casa, su farmacia, le prenderemos fuego ”.

-“ Llegaremos a la nuez de tu cuello, cabrón, encontrándonos en el palacio del Borbón, kalashnikov ”.

-“ A ver si ETA pone una bomba y explota ”.

-“ O que explote un bus del PP con nitroglicerina cargada ”.

-“ Cuando digo «Gora ETA» delante de un guardia civil, por eso te encierran y no por ser un hijo de puta como Urdangarin ”.

Una de les seves cançons es diu Yo reventé el culo de Eduardo Puelles. Puelles, per a qui no ho sàpiga, era un inspector de policia a qui ETA va assassinar el 19 de juny del 2009. Per dir-ho sense embuts, aquestes lletres que poso d’exemple, i unes quantes més que no incloc, em resulten repulsives, fastigoses. Esclar que els que hi entenen de rap asseguren que la transgressió, el joc amb els límits de l’ofensa i els cops de puny a la correcció política formen part de la seva personalitat més intrínseca i orgànica. Cantar disbarats no implica necessàriament creure-se’ls sinó voler provocar, colpir, fer enfadar. Algunes de les funcions fonamentals de l’art.

¿Que la llibertat d’expressió ha de tenir uns límits? Segurament que sí. Però ¿qui els posa, aquests límits, i, sobretot, quin raser posem per perseguir i condemnar aquests suposats delictes d’odi i d’enaltiment de no sé quantes coses? Perquè, a veure, d’entrada tots els indignats amb aquestes lletres, tots els que consideren que la presó és excessiva però que s’han de posar alguns límits, ¿quins llibres han llegit al marge dels d’Albert Espinosa? ¿Quines pel·lícules han vist a més a més de Bambi? ¿Quines cançons han escoltat que no siguin nadales? ¿Què es pensen que és l’art, sinó atreviment, exploració dels límits, incomoditat, mala bava? ¿Enviarien a la presó Pasolini, Nabokov, Banksy i el Greco? A més a més, ¿per què aquest raper és condemnat a presó i queden impunes, per exemple, els centenars d’insults, ofenses, mentides, vulneracions de l’honor i altres perles que dia rere dia es materialitzen a les xarxes socials des de perfils anònims, perfils de la Guàrdia Civil, perfils de policies amb responsabilitats molt altes emmascarats per pseudònims? Què fem amb les vexacions relacionades amb la catalanofòbia, per exemple? Queden impunes?

Albert Pla, a la seva cançó Carta al rey Melchor,deia això: “ Sería mentirle si digo que tengo respeto por la monarquía / siempre me he cagado en las dinastías / y en las patrias putas, la banderas sucias / los reinos de mierda y la sangre azul ”. ¿I si la censuren amb efectes retroactius i envien Pla a fer companyia a Valtonyc?

Viridiana (1961), de Buñuel, va ser censurada perquè l’Església la va trobar herètica. Le souffle au coeur (1971), de Louis Malle, va tenir problemes perquè abordava l’incest sense mitges tintes. El cinema Casablanca de Barcelona, on projectaven Jo et saludo, Maria (1984), de Jean-Luc Godard, va rebre atacs violents dels enfadats que la consideraven una ofensa a les creences catòliques.

Més enllà de voler fer callar, fer por i reprimir, ¿què es pretén amb sentències con la del raper? No ho entenc. Senzillament no ho entenc. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat