V an escriure la seva necrològica quan encara vivia i encara va sobreviure diversos anys, un formidable acte de ressentiment que, secretament, potser molts escriptors estarien disposats a fer per enterrar literàriament un col·lega. Però després d’aquest assassinat moral, Gérard de Nerval va tenir forces per continuar escrivint, viatjar a l’Orient, ser internat en diversos manicomis i, finalment, penjar-se en el que, més tard, Baudelaire consideraria el carreró més sòrdid de París. Dels diversos internaments psiquiàtrics de Nerval, el més nervalià es va produir arran del fet que l’escriptor va treure a passejar una llagosta amb un llacet blau. Cent anys després els surrealistes van celebrar aquest passeig com si fos cosa pròpia.

Gérard de Nerval, penso, és el primer escriptor “oficialment” boig: el primer, vull dir, que va assumir la bogeria com un tret essencial de la seva literatura. Això, esclar, no vol dir que no existissin escriptors dements abans que ell; tanmateix, fins al Romanticisme mai s’havia establert una simbiosi entre bogeria i creació, cosa que en la modernitat sí que es va considerar amb reiteració. Nerval és, així, un precedent per a Lautréamont, Strindberg o Artaud. Les extremes tensions psíquiques, que comporten un dolor evident en el pacient, són tingudes com a font de creativitat per part de l’artista.

En diversos dels seus textos, Nerval es disposa a explotar els cabals d’aquesta font, associada amb freqüència a incursions oníriques i a estats somnàmbuls. A Aurélia, la seva obra més perdurable, les alteracions de la condició de vigília són presentades com l’autèntica realitat. A mesura que avança la seva trajectòria literària -i s’accentua el que els metges consideren el seu deliri-, més experimenta Nerval amb si mateix. Es converteix, d’aquesta manera, en la primera matèria de la seva literatura, sota la creença que la missió de l’art és posar a prova els límits de l’artista.