22 de març del 1968: Escolto la ràdio des d’un llit d’hospital. Aldarulls a Nanterre, universitat prop de París; un ministre ha prohibit que els nois entrin als pavellons de les noies, i quan els estudiants han protestat, els ha dit que si van calents es tirin a la piscina. Ha començat la gresca. Encara no ho sabem, però aquesta és l’espurna que encendrà un gran foc; el malestar és profund entre la gent jove. Anys de protestes i mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam ens han fet crítics; la generació nascuda després de la guerra ja no suporta el vell ordre burgès.

3 de maig:Torno d’un simposi sobre classes socials organitzat pel professor Bourdieu; és un tema candent. A Saint Germain hi ha molt moviment: estudiants, policies, gent corrent, tensió. El Maig del 68 ha començat. En els dies següents, la Sorbona és ocupada i decorada amb totes les icones de l’esquerra: Marx, Engels, Lenin, Trotski, Mao, Bakunin, Rosa Luxemburg, el Che i tants altres. Junts, per una vegada, potser única. L’endemà és ocupat l’Odeon i, de seguida, molts més edificis públics emblemàtics, plens dia i nit i en debat permanent. El roig i el negre cobreixen parets i monuments. S’ha desfermat la paraula, tot es discuteix, intervé tothom, prohibit prohibir, París és nostre, sigueu realistes, demaneu l’impossible!

11 de maig:El govern vol recuperar el control de la ciutat i la policia avança, un mur de ferro sense rostre, inhumà, màquines mortíferes. Cap al vespre, però, els estudiants decideixen fer barricades. La sorra humil que manté l’empedrat és un descobriment: sota les llambordes hi ha la platja! Si aixequem la carcassa dura d’aquesta societat, la felicitat ens espera!

Amunt doncs, i, durant hores, la policia al davant, observant. Després de la mitjanit molta gent es retira; llavors, matraca en mà, els CRS ataquen, estoven tothom que troben, s’hi acarnissen, inclements.

12 de maig: Les imatges de joves ensangonats són per tot arreu. El Barri Llatí és un paisatge destrossat. França es lleva incrèdula veient-t’ho. Inacceptable. Vaga general. Tot es paralitza, no hi ha transport públic, les fàbriques són ocupades, comença una nova etapa. Ja no és la revolta estudiantil, és la societat sencera que es posa en peu. Desfilades immenses, La marsellesa, La Internacional, punys enlaire. Tres líders de vint anys, Cohn-Bendit, Sauvageot, Gesmar. Recordem la Comuna d’ara fa un segle, 1871, quan París va ser de la gent durant tres mesos.

Al vespre me’n vaig a Nanterre, amb la gent del 22 de març, nucli de la revolta. I heus aquí que arriba un grup de treballadors de Sud Aviation, la gran fàbrica de Tolosa. “Companys, què hem de fer? Fa anys que lluitem i no hem avançat, però vosaltres ho heu aconseguit en deu dies. Com fer la revolució, ara?” Ens agafa el pànic. ¿Ells, la classe treballadora, ens pregunten a nosaltres, estudiants petitburgesos? No estava previst així. Els situacionistes marxen, se’n van a tocar el piano: la nostra revolució és estètica! No tornaran. La majoria ens quedem: França està paralitzada, cal muntar una societat paral·lela, anticapitalista, anticonsumista. Lliure. I a partir de l’endemà em trobo en una lògia maçònica que ens acull, organitza els grups d’estudiants que van als pobles a buscar patates per portar menjar a les empreses ocupades. Mentrestant, cada nit es reuneixen els comitès delegats de tots els llocs ocupats per decidir què fer, com seguir la lluita. No hi ha un projecte clar; no era una revolució, era una revolta. Pocs intel·lectuals s’arrisquen, només algun, com Sartre, repartint La cause du peuple. I què diuen els partits de l’esquerra? Esverats, sobrepassats, callen. El PC intenta, per tots els mitjans al seu abast, aturar la vaga i que retorni l’ordre.

Després, cap a finals de maig, tot es precipitarà. De Gaulle, desaparegut durant uns dies, torna, pronuncia una paraula estranya, “ chienlit ”, una cosa així com “una criaturada”, i tothom queda fascinat davant “el gran home”. Algunes fàbriques seguiran ocupades i anirem a ajudar en la resistència; hi haurà un jove mort, detinguts, negociacions. A finals de juny, tot s’ha acabat. Només les pintades, les fotos i la contestació a les aules són testimonis de l’esperança d’aquells dies. Ens agradi o no, l’ordre dominant se’ns imposa de nou.

Revolta fallida? Realment no es va produir la revolució imaginada. Ni França 1789, ni Rússia 1917, ni Cuba 1959. I, malgrat tot, va passar alguna cosa excepcional, que fa que avui el món encara recordi com una fita aquell maig ja remot. Va aparèixer un nou subjecte revolucionari, la gent jove, i sobretot la gent jove culta, estudiants i joves professionals. Els dogmes parlaven de la classe treballadora que s’havia insurgit contra l’explotació. Ara, però, la reivindicació era un altra: era la d’unes generacions educades en democràcia, convençudes dels seus drets, que de cop es trobaven amb la realitat d’uns poders intocables, hipòcrites, embolcallats en les institucions, les jerarquies, les convencions de tota mena. I, per tant, que anul·laven amb prepotència la igualtat que els havia sigut predicada, i amb ella, la llibertat: tot desig ha d’estar sotmès a les normes existents.

El Maig del 68 va obrir moltes portes: la de la llibertat sexual, la de la denúncia de la hipocresia, l’autoritarisme i el respecte a la jerarquia pel fet de ser-ho. Portes per les quals després va circular la joventut de molts països, portes que ja no poden tancar-se. Va deixar, però, una incògnita no resolta encara. Quin és avui el subjecte revolucionari, el que pot impugnar l’ordre establert i pot ser portador d’una societat nova? Segueix sent la classe treballadora clàssica o cal esperar aquest paper de les noves classes mitjanes amb alt nivell educatiu, que dominen parcel·les de la realitat i poden impugnar la racionalitat egoista dels dominants?

Una pregunta encara oberta cinquanta anys més tard, i que continua dominant el panorama polític actual. I a la qual, ara, caldria urgentment trobar respostes.