El confinament ha fet que una enorme quantitat de persones que veiem a la televisió ens ensenyin casa seva. I el racó de la seva llar que gairebé tothom ha volgut mostrar és la llibreria. Els llibres atribueixen al seu propietari un prestigi cultural, li donen autoritat intel·lectual.

Tantes llibreries particulars a la televisió m’han remès al llibre que va escriure l’enginyer nord-americà Henry Petroski sobre l’evolució i el perquè de les lleixes de llibres. Aquest moble que ara ens sembla tan elemental no sempre ha sigut així. El 1999 Petroski va publicar The book on the bookshelf, un tractat escrupolosament ben documentat sobre l’aparició de les prestatgeries de llibres tal com les coneixem ara i com van influir en el disseny dels llibres. Les prestatgeries de llibres no van aparèixer a les biblioteques fins al segle XVI, per substituir els voluminosos faristols dels monestirs que van quedar obsolets arran de l’increment de producció bibliogràfica. L’augment de llibres va crear la necessitat de lleixes horitzontals per col·locar verticalment els exemplars l’un al costat de l’altre. Aquestes prestatgeries tenien una singularitat. Els llibres es col·locaven amb el llom a la part interior i el gruix de paper a la vista per una senzilla raó: el llom s’havia concebut com una espina de suport estructural sense valor perquè encara no hi havia el costum ni la necessitat d’afegir-hi el títol i l’autor. A més, el sistema de mantenir els lloms a l’interior permetia una altra de les necessitats de l’època. Les biblioteques més prestigioses (encara es conserven a Oxford) encadenaven els llibres a les prestatgeries per evitar que se’ls emportessin. El llom a l’interior permetia col·locar l’anella de subjecció a l’extrem de la coberta i, així, es van convertir les prestatgeries en sinistres cortines de cadenes de ferro. No seria fins al segle XVII que va néixer la necessitat d’identificar cada exemplar al llom, de tal manera que a les biblioteques els exemplars antics i els nous s’alternaven en el sistema de col·locació: els uns es mantenien amb el llom a l’interior i els altres a l’exterior. I, d’aquí, a la llibreria tal com la coneixem ara. Petroski acaba el tractat sobre prestatgeries proposant fins a vint-i-cinc maneres d’ordenar els llibres a la biblioteca personal: des del típic sistema alfabètic del títol o l’autor a criteris més originals com el gaudi que han proporcionat al lector o el valor sentimental que associes al llibre. Petroski fa un apunt final curiós. Explica que l’autèntic compromís d’una parella es fa evident no el dia que es casa, sinó el dia que gosa barrejar els llibres a les prestatgeries.

El filòsof alemany Walter Benjamin va escriure un assaig el 1931 titulat Desempaquetant els meus llibres, en què explicava de manera meticulosa el procés de treure tots els seus llibres guardats en capses i recol·locar-los a les prestatgeries, i reflexionava sobre els records vinculats a cada exemplar, la importància del lloc on es posen, el procés d’acumulació i l’espai que ocupen. Benjamin no pretenia fer un tractat sobre l’ordre, sinó que el caòtic volum dels seus llibres va acabar simbolitzant una manera d’entendre la vida. És probablement per aquest mateix motiu que tothom concep la seva llibreria com el racó que identifica la seva pròpia existència.