“E ntendre-ho tot converteix la ment humana en mandra”, és la frase més memorable de La librería, la pel·lícula d’Isabel Coixet que divendres es va estrenar als cinemes. Es tracta, sens dubte, d’una de les millors obres de la directora. Natural, fonda, emocionant i intel·ligent, basada en la novel·la de Penelope Fitzgerald, ens explica la història d’una dona que, uns anys després d’enviudar, decideix obrir una llibreria en un petit poble britànic. Hi ha un local que fa temps que està deshabitat, ella el rehabilita, el condiciona i l’omple de llibres. Però una dona de l’alta societat local, refractària a res que no sigui ella mateixa, la seva opulència i repulsives aparences, està decidida a fer-li fracassar el negoci. La llibretera comptarà, però, amb algunes complicitats, com la d’un personatge del poble que viu sol a la seva mansió. Solitari, grandíssim lector, li agrairà per sempre que li descobreixi la literatura de Ray Bradbury. Aquest és un film que de seguida esdevé un elogi de la intel·ligència i la civilització, connectat amb la força desfermada de la literatura, el coneixement i els pensaments que t’eleven, que se’t fiquen a dins i contribueixen a entendre millor algunes coses del món en què vivim.

La frase que encapçala l’article, per exemple, en la seva senzillesa t’interpel·la indefectiblement i et proposa tot un univers de connexions neuronals per pensar-hi i fer-te-la teva: “Entendre-ho tot converteix la ment humana en mandra”, quina manera més bonica i senzilla de dir-nos que no cal que ho entenguem tot, quina manera més elegant i eloqüent de deixar en ridícul els fanatismes, els globals i els particulars, i la impunitat dels fanàtics que cada cop més prenen decisions en el nostre nom. En sentir-la de seguida vaig pensar en un article extraordinari que fa un parell d’anys Enrique Vila-Matas va publicar a El País. Es deia “ El sueño eterno ” i tractava precisament d’això, de com és de fascinant, suggestiu i revelador no entendre-ho tot. I necessari i imprescindible. Quin problema hi ha a no entendre una pel·lícula, per exemple, o un dels seus passatges o personatges, o que una novel·la sigui espessa o críptica i costi digerir-la? No pot ser que, per sistema, no ens agradi allò que no entenem. Quantes vegades hem afirmat, sense envermellir, que aquella pel·lícula o aquella altra és molt dolenta i quan ens pregunten els motius responem: “És que no s’entén res”. Quina capacitat de judici tan limitada, quin ridícul tancament de la ment, del criteri, del sentit analític envers l’art i la creativitat.

A La librería, el personatge d’Emily Mortimer, la protagonista, somia en els llibres, a poder exercir generosament la sagrada litúrgia del llibreter, del prescriptor de lectures, aquesta figura tan preciosa de la nostra civilització. I, al costat contrari, l’enriquida i amargada Patricia Clarkson només té ulls per a la castració, per a la imposició arbitrària del seu criteri, podrit i fètid, que tan sols serveix a l’imperi de la mediocritat, la grisor, la negació del talent, la burocràcia més inhumana i la imposició.

De la confrontació dels dos personatges, de les idees oposades que representen, en podem destil·lar oloroses essències, ferums de la nostra més dolorosa i esgotadora actualitat. I és fàcil concloure que els valors que la llibretera defensa són els valors de la resistència, de la intimitat protegida amb l’ús de la raó, de la saviesa i la intel·ligència. Valors que cotitzen a la baixa enfront dels del fariseisme, la incultura, la mentida, els repulsius mecanismes de la política que tan descarnadament ens està tocant viure i que ningú sembla interessat a fer canviar. Quins llibres han llegit, per exemple, els senyors del PP? Quins llibres han llegit els individus de la bandera amb el pollastre? Què fan en aquest món?