Hi ha llibres que, sense que arribis a saber ben bé per què, t’acompanyen tota la vida. Els descobreixes, de vegades per casualitat, hi trobes alguna cosa que potser ni tan sols buscaves, se’t queden a prop més temps del que dura la seva lectura, hi tornes sovint, els oblides, els retrobes pel mateix atzar que te’ls va posar al davant, hi tornes a caure, a descobrir coses que et sembla que no havies llegit, o pensat, o que havies oblidat, i t’hi enganxes altre cop, com si retrobessis una vella amistat amb qui fa temps que no parles, i no saps si llegeixes recordant el que ja havies llegit, o el que ara, perquè ets un altre, t’acaba dient. No és, estrictament parlant, una relectura, allò que diuen que fem, o alguns diuen que fan, amb els llibres que els han marcat o que trien quan han de fer una llista dels top ten. És, més aviat, una lectura interrompuda i represa. Una companyia, en sentit literal, mai no abandonada del tot, perquè, encara que el llibre no hi sigui, et segueix a tot arreu, més encara del que, de manera conscient, series capaç de reconèixer. Cadascú té els seus. Jo també.

Un d’aquests és la meravella de Roland Barthes Fragments d’un discurs amorós, al qual ara he tornat aprofitant la magnífica edició en català d’Àtic dels Llibres. Si no el coneixeu, jo buscaria una llibreria de guàrdia: us costarà deixar-lo. No perquè sigui una lectura absorbent, aquest tipus de lectura amb la qual, incomprensiblement, s’identifiquen els que alguns consideren els grans llibres, com si el mèrit dels grans llibres fos xuclar-nos fins a l’extrem d’oblidar-ho tot, com si la lectura fos un acte narcòtic, trepidant. Jo, més aviat, al contrari, penso, com també va dir Barthes en algun altre lloc, que els grans llibres són aquells que ens fan aixecar la vista, interrompre la lectura, sortir de les seves pàgines per retrobar altres paisatges, per continuar-los en altres llocs, amb altres companyies. Els grans llibres són aquells que ens obliguen a deixar-los per pensar en una altra cosa, que només ells han provocat. És el que Jordi Balló ha dit sovint, tan lúcidament, que és el gran mèrit de l’assaig: que, a través d’ell, hi veiem una altra cosa, perquè, tot parlant d’alguna cosa, sigui la que sigui, ens obliga a pensar en una altra. El llibre que no ens deixa veure a través, i que només ens reté en allò de què parla, no és un assaig, sinó alguna altra cosa.

El llibre de Barthes parla, o prova de parlar, de l’amor, i fa pensar contínuament en moltes altres coses. Ara que el redescobreixo, quan l’he retrobat, em fa pensar sovint en la dificultat del llenguatge per expressar les experiències fortes: no només l’amor, també l’amistat, el dolor, la responsabilitat ètica. Aquelles experiències a través de les quals acabem descobrint el que som, perquè no ens en podem desfer, perquè el jo que les experimenta sóc jo, i no cap altre. Les experiències que només podem pensar, si provem a fer-ho, en primera persona del singular.

I és que sobre l’amor, com passa sobre l’amistat o sobre aquelles altres coses, diem paraules, moltes paraules, de vegades sense parar, com impulsats per una fretura que ens porta a explicar una experiència que tanmateix les paraules no acaben ni tan sols de tocar. I les paraules, aleshores, per moltes que en posem, es queden, al voltant de l’experiència, amb una certa incapacitat de dir allò que l’experiència precisament té d’irrepetible. Potser és que les autèntiques experiències, perquè són úniques, no es deixen dir del tot. I aleshores el llenguatge sembla massa i massa poc, excessiu i alhora pobre. Indefugible, però insuficient.