A FLORÈNCIA, TANT A LA GALLERIA DEGLI UFFIZI COM AL PALAZZO VECCHIO, es pot veure sovint un rostre pintat per diversos artistes però que sempre destaca per la seva mirada singular. És una mirada dura, penetrant, fruit d’uns ulls negres lleugerament asimètrics i presidits per unes celles de corba molt marcada. És el rostre de Cosme I de Mèdici, duc de Toscana, l’home més poderós de la Florència del segle XVI.

Molts pintors florentins van representar Cosme, gran protector de les arts. No obstant això, cap dels retrats té la força i l’ambivalència del que va pintar Agnolo Bronzino, un pintor a qui es dedica un reconeixement modest si tenim en compte la seva extraordinària qualitat. Bronzino es va aventurar per un camí sinuós: segons la seva pròpia confessió, va voler expressar la bondat de Cosme de Mèdici. Per fer-ho va recórrer a la història d’Orfeu. Cosme, com Orfeu, baixaria a l’Hades per rescatar Eurídice. Amb la seva música encantaria els inferns per aconseguir el seu propòsit.

No sabem què va opinar Bronzino del resultat final de la seva aventura. Potser sí que va pensar que havia reflectit la bondat de Cosme. Però és dubtós que ho pensés perquè l’obra que havia pintat és fosca, inquietant, d’una turbulència continguda. La mirada de Cosme, recollida per tants artistes florentins, és més explícita que mai. Fàcilment diríem que és una mirada maligna que encaixa bé amb les ombres que l’envolten i amb la mirada sinistra que apareix al centre del quadre: la del gos Cèrber, guardià de l’Hades. L’obra, sovint, es rebel·la contra l’artista que la crea.