HI HA UNA PEL·LÍCULA QUE SEMPRE m’acabo emportant algun dia o altre a classe, fins i tot en el marc d’assignatures diferents. Té una mena d’encant inquietant però irresistible, i obre qüestions que no s’acaben mai. És la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, de Werner Herzog (1974), coneguda també, segons el títol original, com Cadascú a la seva i Déu contra tots. Explica la història d’un noi trobat enmig d’un poble de l’Alemanya del segle XIX, després d’haver crescut fins aleshores aïllat de tothom i en captiveri. És la irrupció, per tant, d’un home, descarnat i en brut, entre els homes i les dones que viuen en societat. Com altres històries sobre nens salvatges o altres personatges d’aquest tipus, el Kaspar Hauser de Herzog ens posa davant d’un desencaixament que revela, amb duresa, la crueltat de la civilització.

Hi ha escenes molt transcendents, algunes de terribles i altres de tràgiques. També de quotidianes i fins i tot de còmiques. Però totes estan travessades d’una barreja molt insòlita de tendresa i de profunditat. N’hi ha una que a mi em fa especial gràcia, perquè em salva d’un dels meus malsons com a estudiant de filosofia, que és no haver entès mai els problemes de lògica, ni tan sols els més senzills. El Kaspar es troba interrogat pel que podem imaginar que és un professor de lògica, sever i convençut de la importància del seu saber a l’hora de testar intel·ligència natural d’aquest home no educat. Li planteja el famós problema del mentider, aquell que diu que si dues persones es troben a la cruïlla d’un camí, i una ve d’un poble on sempre es diu la veritat i l’altra d’on sempre es diu mentida, amb una sola pregunta podríem saber amb certesa qui és qui. La formulació d’aquesta pregunta que ha de resoldre lògicament la separació entre veritat i mentida és tan complicada que sóc incapaç de reproduir-la de memòria. Com el Kaspar. Però el Kaspar salta i diu: “Jo en sé una altra, de pregunta. Els preguntaria a tots dos si són una granota. El sincer em diria que no, el mentider em diria «Sí, sóc una granota»”. Us podeu imaginar la irritació sense mesura del professor de lògica, que dóna la pregunta per invàlida, la sessió per acabada i el Kaspar per retardat.

Més enllà d’una simpàtica crítica a la lògica, aquesta escena planteja una qüestió molt important: qui té el poder de posar les preguntes i de determinar la validesa de les seves respostes? És una qüestió que avui està al cor de les transformacions que estem vivint en l’àmbit de la política i de l’educació. Hi ha una cultura participativa que en les darreres dècades ha interrogat incessantment la ciutadania, els estudiants, els espectadors. Però què passa quan hi ha respostes que desmantellen el marc de la pregunta? Ens trobem aleshores amb la lògica de la granota, que ens obliga a saltar amb ella a un altre camp de joc. I això no hi ha autoritat que ho resisteixi, ni tan sols la que més insisteix a preguntar.