La màgia del cavall blau

HE DISCUTIT AMB AMICS DE DIVERSOS PAÏSOS SOBRE L’EXISTÈNCIA D’UNA FLOR que fos realment de color blau. Uns diuen que l’han vista; d’altres neguen que existeixi. Jo tinc dubtes. He vist flors aproximadament blaves -morades, la majoria- però no sé si he vist una flor realment blava, com aquella que místicament perseguia Novalis a través dels seus viatges nocturns pels subsòls de la consciència. Tampoc he vist cavalls blaus. O sí que n’he vist?

En la pintura moderna segur que sí. Gauguin en va pintar; Picasso, també. Els meus favorits són, però, els de Franz Marc, un dels principals artistes expressionistes alemanys, fundador juntament amb Kandisnki, Macke i Jawlenski -entre d’altres- del grup Der Blaue Reiter i mort prematurament a la Primera Guerra Mundial. Marc va pintar meravellosos cavalls blaus al llarg d’un itinerari artístic, curt i fulgurant, que el va portar a abandonar la figura humana a favor de la representació dels animals. Franz Marc volia animalitzar l’art, en part perquè defensava una mena d’animisme còsmic, en part per decepció respecte als humans. Pensava poder arribar a veure el món a través dels ulls innocents d’aus, cérvols o gossos. Els seus colors pertanyien a un instint que era també ànima: el blau era el color de l’harmonia; el vermell, el de la violència; el groc, el de l’esperit.

A mesura que avança cap a la guerra i cap a la mort, la pintura de Marc es fa més tensa i abstracta. La carnalitat s’estilitza fins a un minimalisme dinàmic de formes enfrontades. De fet, el mateix Franz Marc afirma, en una carta a Kandinski, que els protagonistes de la pintura ja no són ni els animals ni els humans sinó les “formes”. Tanmateix, l’artista mai abandona l’encarnació dels seus cavalls blaus, magnífiques criatures d’un món lluminós i, en els nostres somnis, millor. Gràcies a ell puc afirmar que he vist realment cavalls blaus.

Més continguts de