El gran carnaval

La mala educació, pandèmia ultraliberal

"Què li deu passar pel cap a una persona que decideix no deixar seure a l’autobús una persona gran que l’hi està demanant?"

Agafo l’autobús 24 que puja pel passeig de Gràcia. Camino fins a la part posterior del vehicle i em quedo dret just abans d’on comencen els seients. A la parada següent puja un matrimoni gran. Caminen prou bé però se’ls nota cansats. Sobretot a ell. No hi ha seients lliures i li demanen a una noia que seu als reservats per a gent gran si els faria el favor de deixar-los seure. La noia, que té uns trenta o trenta-i-pocs anys, vesteix bé i escolta música amb auriculars, els respon que no, que ella va fins al final de la línia, que ha pagat el trajecte igual que ells i que té dret a viatjar asseguda. Els dos avis hi insisteixen. Ella no escolta raons. Uns quants passatgers que contemplen l’escena intenten fer-li entendre la situació. Una senyora que seu just al darrere fins i tot li ofereix que ocupi ella el seu seient. “No, vinc de treballar i estic cansada”. No em puc creure el que estic sentint. Els ànims s’encenen una mica més del compte i hi ha crits. Alguns són meus. Finalment, encara entre discussions, la noia s’aixeca, deixa seure els dos avis i se’n va a un altre seient. Continuen els retrets i ella segueix defensant la seva postura. Està tan desesperada que fins i tot arriba a dir que si continuen increpant-la trucarà a la policia.

Dos dies després, al carrer Astúries de Barcelona. És un carrer amb molt trànsit humà, una de les artèries transversals més concorregudes del barri de Gràcia. Més o menys a mig camí, veig que dos adolescents venen cap a mi. Deuen tenir uns quinze o setze anys. Tenen un posat xulesc i desafiador, de milhomes perdonavides i arrogant. Pocs instants abans de creuar-nos un d’ells escup a terra ostentosament, sense cap motiu, només pel gust de sentir-se poderós. No em puc reprimir i, sense aturar-me, just en el moment que ens creuem, li etzibo que és un porc i que se’n vagi a escopir a casa seva. Ell i el seu amic se n’adonen i em miren. Tot té lloc en una fracció de segon. Continuo caminant i no em giro per saber si ells em diuen alguna cosa.

Dues escenes rescatades d’entre moltes altres que cada dia qualsevol de nosaltres pot testimoniar amb més o menys luxe de detalls. Dues escenes depriments. La primera profundament incòmoda, amb molta capacitat de violentar. La segona, molt més fugaç i habitual, igualment trista. No voldria ser exagerat ni alarmista -massa sovint tinc por de ser-ho- però ¿no troba el lector que la plaga de mala educació i d’incivisme que vivim és preocupant? ¿No ho veu cada cop més preocupant? De gent mal educada, de cretins, n’hi ha hagut sempre, però un percep que estan en entredit alguns dels valors més elementals de la convivència i el més obvi dels respectes. De xavals -i no xavals- pseudorebels que escupen a terra n’hi ha hagut sempre, és un dels senyals més obvis i flagrants de cretinisme i mala educació que existeixen. Què pots esperar d’una persona que escup a terra sense importar-li res del que passa al seu entorn?

Què li deu passar pel cap a una persona que decideix no deixar seure a l’autobús una persona gran que l’hi està demanant? Quin grau d’empanada mental has de tenir? A quina escola has anat? Quins són els teus referents? No puc evitar interpretar aquesta mena de situacions -la primera més que la segona- en clau de caos, de garbuix d’idees, de profunda solitud. Hi ha dies que em faig creus que el sistema funcioni. Ja m’enteneu, el sistema entès com la societat, l’entorn. Celebro, però alhora m’estranya, que no hi hagi més episodis de crispació deguts al profund i colossal individualisme, egoisme i competitivitat que propugna el fastigós sistema ultraliberal que cada cop sembla triomfar més. I penso en Un dia de fúria (1993), aquella pel·lícula en què Michael Douglas s’afartava de les arbitrarietats, de les cues a la carretera, dels dependents ineficients del McDonalds i esclatava en un incontinent atac d’ira.

I respiro fondo, agafo aire, penso en totes les coses bones que tenim. En com som de privilegiats. I desitjo que la noia de l’autobús no estigui sola quan tingui setanta anys. 

Etiquetes

Més continguts de