El Gran Carnaval

La mala educació, pandèmia ultraliberal (2)

Una ideologia que propugna l’èxit com a valor suprem, la competitivitat a ultrança i la veritat econòmica com a mare de totes les veritats és molt evident que reforça i potencia l’egoisme, la megalomania, l’absència d’autocrítica i el narcisisme més descarnat

Diumenge passat, en aquesta mateixa pàgina, explicava en un article dos casos de flagrant incivisme (també conegut com a mala educació) que havia presenciat: una noia que s’havia negat a deixar seure un avi al bus i un adolescent amb l’hàbit d’escopir al carrer. A més a més de relatar-los, a la part final de l’article establia una connexió entre aquests casos -com a exemples d’un context d’auge de la mala educació i l’incivisme- i la pandèmia ultraliberal que ens assota, o sigui, la proliferació de la ideologia ultraliberal al món en què vivim. Ultraliberalisme, és a dir, ultraindividualisme, ultraegoisme i ultracompetitivitat. Ultraliberalisme, és a dir, apologia compulsiva de l’èxit individual, de la marca, de la raó suprema del mercat. Ultraliberalisme, és a dir, deshumanització progressiva i implacable, relacions laborals cada vegada més impersonals, aniquilació dels vincles humans en l’àmbit de la feina, números com a motius infal·libles per justificar tota escabetxada possible. Ultraliberalisme, la doctrina de Donald Trump per a la vida moderna. La doctrina del neocon que trepitja fort i que ho explica tot amb un arxiu d’Excel.

Doncs bé, aquesta associació d’idees va molestar alguns lectors i tuitaires ultraliberals que van fer-me arribar, amb vehemència i flirtejant amb el menyspreu, la seva disconformitat amb l’article. És lògic que una crítica a l’ultraliberalisme com a font de mala educació disgusti els ultraliberals. Sobretot els que estan encegats amb aquesta ideologia. Els molestos obviaven el prefix ultra davant de liberalisme i feien l’esquemàtica oposició amb el comunisme, per interrogar-me sobre quina opció preferia. De fet, la meva intenció de fons era referir-me no tant a sistemes polítics o econòmics globals -que també- sinó sobretot a marcs mentals i ideologies que, a més a més d’agomboiar sistemes polítics i econòmics, donen lloc a actituds vitals, a marcs mentals reconeixibles.

¿Que l’ultraliberalisme no té res a veure amb la mala educació? Home, i tant que sí. Una ideologia -ja m’hi he referit en un paràgraf anterior- que propugna l’èxit com a valor suprem, la competitivitat a ultrança i la veritat econòmica com a mare de totes les veritats és molt evident que reforça i potencia l’egoisme, la megalomania, l’absència d’autocrítica i el narcisisme més descarnat. I d’aquí a la insolidaritat, el menyspreu i el supremacisme hi ha un pas molt petit. Ergo, la mala educació i l’incivisme floriran sols.

Voleu més arguments? Només cal entrar a la web de TV3 a la carta i buscar l’episodi que vulgueu d’ Economia en colors, el programa de propaganda ultraliberal de Xavier Sala i Martín. Bé, l’episodi que vulgueu no. Busqueu-ne un de la primera temporada que parlava de l’educació. Em vaig quedar planxat, desolat i esparverat després de veure’l. La tesi general era la relativització convençuda de la figura del mestre, i en defensava la defenestració progressiva a favor de les lògiques autosuficients d’internet: no cal el professor, és accessori, n’hi ha prou amb un coach de suport per si el nen té algun dubte escadusser. Un sistema de pensament que posa en qüestió, torpedina i insulta la figura del mestre és un sistema podrit, nociu, perniciós i profundament perillós.

La mala educació, sí, pandèmia ultraliberal.

P.S. La foto de l’article de la setmana passada ja era d’ Un dia de fúria. Permetin-me que en triï una altra de la mateixa pel·lícula. No se m’acudeix cap mirada fílmica més ben feta, més crua i vigent sobre la deshumanització que la que va plasmar en aquest film Joel Schumacher.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat