Reportatge

Les ‘mamis’ també ballen i són sexis

La pel·lícula ‘La tribu’ s’inspira en un grup de dones que es van avorrir d’esperar les seves filles a l’acadèmia i van crear el seu propi grup de dansa urbana a Badalona

Una sala envoltada de miralls. Les alumnes s’hi veuen reflectides mentre ballen. La cançó de reggaeton Machika marca el ritme. La professora dona instruccions: “Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, en aquest moviment posem cara de guapes, i vuit!” Riallada unànime en veure la profe arrufant els llavis entre els esforços per compassar els moviments de cames, braços i malucs.

En aquesta acadèmia de ball, Tribu Urbana, amagada en un petit carreró de l’humil barri del Gorg de Badalona, trobem una classe diferent: són dones d’entre 41 i 67 anys que han inspirat l’última pel·lícula de Carmen Machi i Paco León, La tribu, una història de superació i, sobretot, molt bon rotllo d’unes mares, les mamis, que es van cansar de perdre hores esperant que les seves filles sortissin de ball i van decidir que elles també podien ser sexis.

“Estàvem aquí a la porta, xerrant, i vam dir: «Què podem fer? Perquè sempre a la cafeteria... Per què no ballem nosaltres també en comptes d’esperar?», ens vam preguntar”, rememora la Mònica Campins, cambrera de 41 anys que viu a Granollers però porta les seves filles a aquesta acadèmia de Badalona. “Ser mare, treballadora, mestressa de casa, passar temps amb el teu marit i a sobre ballar és un bon esforç, però si t’agrada, el fas!”, exclama.

En el seu cas, el mèrit es multiplica perquè mou els malucs com si no fossin de titani. Una malformació de naixement es va complicar quan va tenir la segona filla. “Però puc fer de tot i també vaig al gimnàs”, aclareix. Fins al punt que va passar el càsting i és una de les tres dones de la història real que participen en la pel·lícula. “No parlem, però sí que ballem”, explica.

El mes vivint a Madrid i compartint rutines amb Carmen Machi i Paco León va ser “brutal”, diu la Mònica. “Conèixer tota aquella gent i veure com funciona una pel·lícula, que on veus quatre persones n’hi ha 40 o que gravem una escena en un carrer de Madrid i al cinema hi apareix una platja de fons, va ser molt divertit”.

L’altra de les mamis originals que surten a la pel·lícula és segurament la més hàbil ballant. Durant la classe, el somriure no se li esborra de la cara en cap moment. I això que Cristina Lardiz té 67 anys. Natural de l’Argentina, des dels 23 anys que volta pel món, entre feines de ballarina professional, com la que la va tenir un any i mig ballant cabaret al Japó, o de cambrera, feina que va gaudir més que mai als anys 70 de l’Eivissa més hippie. Holanda, San Francisco i Londres van precedir la seva arribada a Barcelona i Badalona, on va descobrir els balls de hip-hop i se’n va enamorar “per la seva musicalitat i sensualitat”.

El prefereix al tango de la seva Argentina. “Saps què passa? Que no m’agrada ballar en parella”, es defensa. Això sí, la seva feina avui dia és la d’astròloga, tot i que sembla més ocupada per gaudir el present que per preveure el futur. “Amb la dansa alliberem sensualitat i descansem de les nostres obligacions, de les feines de casa i d’una vida que és en part pagar comptes i patiment”. Com a contrast, participar en la pel·lícula la va fer “al·lucinar”. “Va ser com fer La La Land ”, resumeix.

Aquesta història de pel·lícula no hauria sigut possible sense Maribel del Pino, la primera i principal profe de les mamis, que, tot i no haver-se dedicat mai al cinema, va passar un càsting per fer d’ella mateixa a la pel·lícula i hi té un dels papers principals. “Bé, quan ballava em sentia molt còmoda, però hi ha situacions que eren noves per a mi...”, explica mentre es posa vermella, referint-se (compte amb l’espòiler) al seu idil·li al metratge amb Paco León.

Amb 9 anys, la Maribel ja ballava flamenc; quan en tenia 13 va començar amb la dansa urbana, i amb 16 ja n’era professora. Set anys més tard va obrir la seva pròpia acadèmia, que acabaria sent una de les pioneres en les classes de ball per a mamis, cada cop més habituals en altres acadèmies de Catalunya. La clau, explica, és posar les classes de les mares a la mateixa hora que les de les seves filles.

Del Pino, ara amb 36 anys i exprofessora televisiva del programa Fama, va animar les mamis fa vora cinc anys a participar en la categoria Premium de ball urbà, creada precisament per a mamis. “Com que a la primera edició només hi vam participar tres grups, teníem el podi garantit”, recorda amb humor.

Un cop animades amb la competició, les mamis encara van anar més enllà i es van presentar al concurs de Telecino Got talent l’any 2016. “Van fer un càsting horrible, però van ser tan gracioses, els van captivar tant amb la seva actitud, que les van trucar no només per fer el programa sinó també per sortir a la capçalera del programa”, explica.

En aquell moment ja estava en marxa el projecte de film, que va sorgir perquè un dels professors de ball de l’acadèmia, l’Eric Bérman, estudiava comunicació audiovisual i va presentar com a treball de la carrera una entrevista amb les mamis, amb la sort que el seu professor era Joaquim Oristrell, guionista de Cuéntame i de pel·lícules com Reinas (2005) o Todos los hombres sois iguales (1995), amb la qual va guanyar un Goya a millor guió original.

La Belén, infermera de 49 anys, no va poder fer ni tan sols el càsting per participar en la pel·lícula, però sí que apareix, com la resta de les mares, al videoclip dels crèdits. I a més hi ha una dona que té el seu nom a la pel·lícula que també fa d’infermera. “Ens vam conèixer, és molt jove i guapa, i abans del rodatge em va preguntar què faig quan algú surt del coma”.

La Belén no va arribar a les mamis com havien fet la majoria, mentre esperaven que la filla sortís de classe de ball. “Jo sempre estava ballant per l’hospital i una familiar d’una pacient em va dir que hi havia una acadèmia on les mares i les filles podien fer classe a la mateixa hora -explica-. Jo estava buscant ball modern per a la meva filla i si a sobre ho podia fer jo, que m’encanta... Vaig posar uns ulls com unes taronges”.

“Sempre havia fet altres tipus de ball, però des que havia tingut la filla estava molt més lligada”, explica la Belén, que havia volgut ser ballarina des de petita -“El meu pare no em deixava, deia que era cosa de prostitutes”- i ho va acabar deixant amb 22 anys, quan va tenir una lesió de creuats de genoll, que en aquella època encara no s’operava. “Quan, vint anys després, vaig tornar a ballar amb les mamis, no podia parar de riure durant tota la classe”.

A la Belén, la primera profe, la Maribel, la defineix com un personatge, i explica que el dia de l’assaig a Got talent es va posar de genolls a implorar al jurat que els deixés repetir la prova. “Jo estava en una cantonada i em volia amagar”, recorda la Maribel. Una altra de les mamis va arribar a dir al jurat: “Si haguéssim assajat més, al·lucinaríeu”.

Per a la María José, de 53 anys, a qui diuen tita perquè és la tieta de la Maribel, el ball urbà és una fugida d’una rutina força dura: es lleva cada dia a les sis del matí per netejar a la presó de Quatre Camins i se les veu cada dia amb homes que han comès delictes de sang i violacions. “Aquí em trec totes les ratllades”, confessa, i això que quan va començar a ballar amb les mamis -mai ho havia fet- se sentia força incòmoda veient-se al mirall ballant amb poca traça.

La Yolanda, de 47 anys, va més enllà i es defineix com una “ petarda ” del ball. Ha començat aquest curs i no s’hi acaba de veure. “Però ho faig per passar-s’ho bé i oblidar-me de la meva vida quotidiana”, explica. Una rutina en la qual, diu, a més de mare fa de “pare”, perquè està separada.

També ha començat aquest curs la Raquel, de 41 anys, tot i que en el seu cas balla des de fa molts anys. És funcionària de la Generalitat. “Per això ballo!”, bromeja.

La Carmen, de 52 anys, ho té millor per compaginar els horaris perquè té la seva pròpia perruqueria. Quan se li pregunta sobre l’actuació que han de fer a TV3 pocs dies després de l’entrevista amb l’ARA, es queda sorpresa. No ho sabia. Reapareix la Belén, que tampoc n’era conscient, i l’adverteix: “Doncs que ens avisin amb temps, perquè m’hauràs de tenyir el cabell”. “Aquí és així: cada dia una sorpresa”, remata.

Etiquetes

Més continguts de