“L a negra va aparèixer morta en circumstàncies estranyesl’en-demà de rebre amenaces”, explica Rubén Collío referint-se a Macarena Valdés, la seva companya, que va ser trobada penjada a casa seva. Va ser el seu fill Francisco, d’onze anys, qui va trobar el cadàver quan va arribar de l’escola. Un any i mig després de la seva mort, la seva família ha aconseguit demostrar, després de l’exhumació del cadàver i de fer una segona autòpsia independent de l’oficial, que la Macarena ja estava morta quan va ser penjada, cosa que ha desmuntat la teoria del suïcidi, que la Policia d’Investigació de Xile (PDI) havia donat per bona.

Els casos d’extrema violència i infracció dels drets humans són habituals al Wallmapu, que és com els maputxes anomenen el seu territori històric en mapudungu, la seva llengua nativa. Situat principalment a les regions VIII i IX, els xilens la consideren la zona vermella o de conflicte. Aquest conflicte a tres bandes entre estat, poble maputxe i empreses és com una guerra civil silenciada que gairebé no transcendeix fora de les fronteres de Xile.

Per comprendre aquest conflicte atàvic, cal conèixer la cultura ancestral maputxe i les arcaiques diferències amb l’estat xilè. Els maputxes, indòmits, sempre han lluitat per preservar el seu territori i el seu estil de vida. En temps de la colonització de Xile per part de la Corona espanyola van lliurar batalla durant gairebé tres-cents anys (Guerra d’Arauco, 1536-1818), i finalment van ser reconeguts com a nació i el seu territori va ser delimitat amb el riu Biobío com a frontera nord i el riu Toltén al sud. Va ser després, amb la independència, que l’estat de Xile va començar la guerra anomenada de Pacificació de l’Araucanía (1861-1883), que va servir per unir el territori nord i sud xilè, per desposseir els maputxes de la majoria de les seves terres i per sotmetre’ls a l’estat xilè. Els episodis de violència a les regions del Biobío i de l’Araucanía s’han anat succeint des de llavors.

Persecució i fugida a les ciutats

En la història recent de Xile, durant el període de la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990), el poble maputxe va ser especialment discriminat. Van ser anys en què la població maputxe es va veure obligada a canviar la vida rural per la urbana, perquè al camp no s’hi podien guanyar la vida i perquè a les comunitats rurals eren víctimes de la violència. Va haver-hi molts nadius que no només van decidir anar-se’n a la ciutat sinó que també es van canviar el nom i els cognoms per por de ser identificats com a maputxes i ser discriminats per la societat. Es van desvincular de les seves comunitats i van educar els seus fills desatenent la seva cultura ancestral. Però a partir de finals dels noranta molts joves van començar a tornar al Wallmapu a la recerca de les seves arrels, per recuperar la seva cultura i per preservar l’hàbitat de les seves comunitats.

La família Collío-Valdés havia fugit de la capital, precisament, per poder connectar amb les seves arrels i educar els seus fills sobre la base de la cultura maputxe. El Rubén, que és enginyer mediambiental de formació, assessorava i acompanya les comunitats Quillempán en la reclamació contra la instal·lació d’una microplanta hidroelèctrica que l’empresa d’origen austríac RP Global tenia previst construir al sector de Tranguil, a prop de Coñaripe, a la comuna de Panguipulli.

“L’empresa havia comès diverses irregularitats: ocupava part d’una finca privada per instal·lar-hi la sala de màquines; el desguàs d’aquesta sala de màquines travessava un cementiri; els camions de l’empresa constructora passaven sense permís per un camí de la comunitat i, a més, l’empresa no tenia dret sobre la totalitat del riu i hi havia construït una canonada de vuit quilòmetres, quan inicialment tenia un permís per a dos que després es van ampliar a quatre”, comenta el Rubén. “Es van vulnerar diversos drets i això va provocar alguns enfrontaments amb els treballadors de l’empresa constructora”. El que explica el Rubén no és un cas aïllat.

Economia extractiva

El principal pilar econòmic de Xile, derivat de les polítiques neoliberals que es van introduir sense cap restricció durant la dictadura i que també van afectar les polítiques socials i educatives, està basat en l’extracció massiva de recursos naturals. A les regions del Biobío, de l’Araucanía i dels Rius, les explotacions pertanyen principalment a la indústria forestal i hidroelèctrica, encara que també hi ha piscicultura i indústria de la cel·lulosa, entre d’altres.

Les empreses que duen a terme aquestes explotacions massives de primeres matèries, la majoria nacionals en el cas de la indústria forestal i internacionals en el cas de la indústria hidroelèctrica, compten amb el suport i la subvenció de l’estat. Quaranta anys després de l’inici d’aquesta política agressiva, el dany mediambiental irreversible és tangible a la major part del país. La pèrdua de bosc nadiu és de més de centenars de milers d’hectàrees. Aquest bosc s’ha reemplaçat per extenses plantacions industrials de monocultiu de pi i eucaliptus, que provoquen escassetat hídrica, a causa del gran consum d’aigua d’aquestes espècies. Per això, les poblacions envoltades per aquestes plantacions es veuen obligades a deixar la seva activitat agrícola. A més, la seva alta combustibilitat facilita les condicions ideals perquè es provoquin incendis forestals de grans magnituds. Entre el gener i el febrer del 2017 hi va haver prop de 3.000 incendis i es van cremar més de 500.000 hectàrees.

La contaminació de l’aire i l’aigua, l’avanç de la desertificació, la pèrdua d’espècies, la destrucció d’ecosistemes per l’embassament, els desplaçaments de comunitats senceres, la contaminació de rius pels químics de la indústria de la cel·lulosa o la pol·lució a causa de la maquinària pesant d’aquestes indústries són algunes de les conseqüències a les quals s’ha d’enfrontar la societat xilena cada dia. Diverses associacions mediambientals nacionals i internacionals fa anys que adverteixen i denuncien el resultat de dur a terme aquestes polítiques d’una manera tan agressiva.

Enfrontament

Quan algunes d’aquestes empreses arriben per instal·lar-se al territori on habita una comunitat maputxe o a la seva rodalia, sorgeix l’enfrontament. La negociació o l’acostament de posicions sol ser nul. D’una banda, les empreses es volen imposar, coneixedores que la llei i l’operativa de l’estat les empara. De l’altra, hi ha la cultura i l’estil de vida innegociables per al poble originari maputxe. Per a ells preservar el lloc que habiten és primordial. Les postures completament oposades fan que sigui molt complicat l’acord o la convivència.

Són innombrables els casos d’enfrontament en els últims anys. La majoria de les vegades es repeteixen els fets. Quan les empreses necessiten el consentiment d’una comunitat per dur a terme la seva activitat, bé perquè necessiten la servitud d’un camí, comprar terrenys o en el cas més extrem desplaçar del tot una comunitat, intenten començar una negociació oferint a canvi béns materials. En el millor dels casos aconsegueixen dividir la comunitat entre els que hi estan a favor i cedeixen -coneixedors d’altres casos en els quals l’empresa s’acaba imposant de totes maneres-, i els que s’hi oposen fermament perquè l’empresa renunciï a les seves intencions. Hi ha casos en què les comunitats no tenen capacitat de negociació amb les empreses i simplement fan oposició. Aquests processos solen durar diversos anys i arriben a enfrontaments violents.

La mort de la Macarena

“A la negra la van assassinar per ser dona, per ser mare, per ser maputxe i, sobretot, per aixecar la veu”, va dir Rubén Collío el 19 de gener a Panguipulli durant l’acte en què es va fer públic el resultat dels estudis mèdics que certificaven que la Macarena ja estava morta quan va ser penjada, és a dir, que es va voler simular el seu suïcidi.

La mort de la Macarena, de 32 anys, el 22 d’agost del 2016, en presència del petit dels seus quatre fills, Antulen Wawent, que llavors tenia un any i mig, ha sigut un dels episodis violents que més han commogut la comunitat maputxe.

El moviment de protesta el van iniciar diverses dones, a les quals es va unir ràpidament la Macarena. Liderades per Julia Quillempán, de 60 anys, van fer un tall al camí pel qual circulaven els vehicles de l’empresa, cosa que va provocar l’aturada de l’activitat industrial durant un dia. La senyora Julia, dona de camp, recorda els crits dels operaris: “Les mataran a totes”. La seva neboda Sandra confirma que des d’aquell moment no van deixar d’amenaçar-les: “Rondaven per les cases a la nit, diverses vegades em vaig trobar la porta de casa meva forçada, les trucades telefòniques eren gairebé diàries, ens amenaçaven amb cremar casa nostra amb les famílies a dins... Em vaig haver de canviar de número de telèfon perquè alguna vegada el meu fill despenjava i li deien que la seva mare apareixeria morta”.

Després de diversos mesos en aquesta situació i sense rebre resposta dels organismes estatals ni protecció dels carrabiners, la comunitat decideix fer un tall de ruta el dia 1 d’agost del 2016. “El tall del camí es va fer entre sis persones, i malgrat la repressió que va haver-hi per part dels carrabiners es va mantenir fins que es van presentar a la zona la governadora i el superintendent de medi ambient. Amb ells es va arribar a l’acord que es faria una investigació i que es fiscalitzaria l’empresa, i es va fixar una reunió per al 19 d’agost”.

Collío exerceix la tasca de werken, portaveu de la comunitat, i també va ser objecte d’amenaces, com la resta d’opositors a la central. “El dia 21 d’agost, tres tipus en un vehicle retolat amb el nom de l’empresa van anar a casa de la propietària de la finca on vivim a amenaçar-la, a dir-li que si no ens feien fora, ens passaria alguna cosa molt dolenta com a família. El dia 22 d’agost la meva dona apareix morta en estranyes circumstàncies. No hi havia cap raó perquè se suïcidés. Tot i això, de sobte, apareix penjada dins de casa nostra. Estava amb el nostre fill més petit, s’estava preparant per sortir amb ell”.

El Rubén narra la tragèdia i se’n fa creus. “La negra era una persona supercombativa, molt valenta, ferma de caràcter, forta. Que de sobte, sense motius, decidís suïcidar-se és alguna cosa molt estranya, que a nosaltres no ens convenç i als nostres veïns tampoc; són situacions que ja es van viure en aquest sector en temps de dictadura”, comenta. La investigació de la PDI va donar el cas per tancat, donant per vàlida l’autòpsia del Servei Mèdic Legal, que considerava la mort un suïcidi per penjament. El Rubén va presentar una querella contra qui fos responsable de la mort, i va demanar que s’investigués com un homicidi.

La lluita del Rubén

Des d’un primer moment, tant el Rubén com la família de la Macarena i la comunitat de Tranguil no van dubtar que es tractava d’un assassinat i van sol·licitar l’informe forense. De seguida que el van tenir, van demanar una segona opinió a un expert independent que pogués aclarir-los si l’autòpsia s’havia fet correctament. El metge Luis Ravanal, en veure l’estudi, va advertir al Rubén que l’examen mèdic no s’havia fet amb total eficiència i que lamentablement no era la primera vegada que arribava a les seves mans un informe pericial de rigor dubtós.

Des d’aquell mateix instant, el Rubén va buscar la manera de poder reunir els diners necessaris per poder exhumar el cadàver de la Macarena i fer una segona autòpsia, ja que era l’única possibilitat de demostrar que la seva mort va ser un homicidi i no un suïcidi. Amb molt esforç i una xarxa de suport formada per associacions internacionals a favor de la causa maputxe, i l’organització de concerts benèfics al llarg de tot el país, van aconseguir finançar el metaperitatge, que es va presentar el 9 d’agost del 2017 i que va provocar que la fiscalia considerés reobrir el cas i permetre la posterior exhumació del cadàver.

Després de fer una segona autòpsia, l’informe del metge forense Luis Ravanal presentat a la fiscalia de Panguipulli el 16 de gener no deixa lloc a dubtes. Segons va afirmar públicament: “No hi havia signes que demostressin que es tractés d’un penjament en vida. És a dir, a l’àrea més important, que és el coll, que és on una persona quan està viva es lesiona producte del penjament, en aquestes circumstàncies sempre hi ha signes de vitalitat, signes d’hemorràgia, lesions als teixits, als òrgans, cosa que no passa si el cos penjat ja és un cadàver. A través de l’autòpsia i de la confirmació de l’estudi histològic, es demostra que no hi ha signes de vitalitat, és a dir, no hi ha signes que demostrin que el cos s’ha suspès a través del penjament estant amb vida. Això evidentment genera una evidència que es contraposa a la informació oficial, que deia que es tractaria d’un penjament de tipus suïcida, com havia assenyalat el Servei Mèdic Legal”.

Un any i mig després de la mort de Macarena Valdés es va demostrar el presagi de la família. “No és res nou per a nosaltres, ni per a la comunitat, però, la veritat, és dolorós confirmar que hi ha tanta maldat. Per a les dones de la comunitat va ser un descans i una alegria poder demostrar que no mentien”, afirma el Rubén amb to resignat.

La Macarena és una víctima més de la llarga llista d’aquest conflicte. Malgrat el dolor, el seu viudo no dubta: “Cal seguir el seu exemple. Per respecte cap a ella, nosaltres ens hem de recuperar, hem de tirar endavant i hem de seguir lluitant”.